“Per mi la vida és un lloc hostil”, deixa anar amb fermesa. Aquesta és només una sentència de moltes que vindran durant l’entrevista. L’escriptora, actriu, dramaturga i productora cultural, Estel Solé (Molins de Rei, 1987) es mostra taxativa, trepitja fort i té les coses clares. És una dona amb empenta, decidida, valenta que no li costa mostrar la seva fragilitat. És vulnerable però exigent, implacable, fins i tot delicada i seductora i s’emociona fent referència al seu excés d’empatia “a vegades m'agradaria ser una persona insensible, i que les coses no m'afectessin”. M’explica que ha estat un any molt difícil, “vinc d’un divorci, m’he canviat tres vegades de pis, amb números vermells al compte corrent i constantment em sento una mala mare”. Acaba de guanyar el 45è Premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull amb Aquest tros de vida (Columna), i encara ho està assimilant: “ Dos dies abans del premi estava plorant amb un atac d'ansietat en un hotel de Madrid, enfonsada, absolutament trista, derrotada”.
La novel·la parteix d’una escena de violència obstètrica que va viure en primera persona. “Volia narrar una fredor absoluta que vaig sentir quan em van fer la biòpsia d'un fill que havia perdut, i no tant el fet físic, el mal, com la distància emocional entre aquella doctora i jo”. La història d’Aquest tros de vida o si em permeteu, d'aquest tros de llibre amb uns diàlegs exquisits, se centra en la vida d'una científica que concilia, com pot, la criança del seu fill amb les exigències laborals.
En aquesta entrevista parlem de precarietat laboral, de violència obstètrica, de l’amor a la tercera edat, de l’enyor, de la mort, de la càrrega mental, del pes de la maternitat i de la situació del català.
T’esperaves guanyar el Premi Ramon Llull?
No, gens. Aquest any ha estat de tanta lluita i supervivència, que les il·lusions quedaven a l'horitzó. No hi pensava, vinc d'un divorci, estava intentant trobar una llar pels meus fills i fer les mil feines que faig.
Dos dies abans del premi estava plorant amb un atac d'ansietat a un hotel de Madrid, enfonsada, absolutament trista, derrotada
Com vas reaccionar quan vas saber que havies guanyat i què faràs amb aquests 60.000 euros?
És que no ho estic assimilant. Mira, un dijous de gener em truquen molt tard a la nit els membres del jurat i em diuen que soc la guanyadora del premi. I dos dies abans del premi estava plorant amb un atac d'ansietat a un hotel de Madrid, enfonsada, absolutament trista, derrotada. Em costa molt de processar com puc estar a l'ombra i a l'infern més profund de mi mateixa, pensant que no me'n surto, que em costa tant tirar endavant i que el dijous hi hagi no sé quantes càmeres. Fa uns mesos no tenia un pis on viure amb els meus fills, vaig fer tres trasllats en un any. Posava la calefacció i la baixava perquè no em vingués una patacada. El primer que he pensat amb els 60.000 euros és: “posàvem la calefacció a 19, ara la podem posar a 20”. De moment, els deixaré al banc.
Per a aquells que encara no han llegit el llibre, me'l podries definir amb poques paraules per engrescar la gent a endinsar-s'hi?
És la història de la Lena, una científica que, malgrat que ha estat mare, no vol renunciar als seus somnis professionals i viu dos contratemps vitals que la deixen tombada per terra. I aquests contratemps suposen tornar a practicar l'hàbit oblidat de la llibertat, i suposa dir: “Jo necessito governar la meva vida, si és equivocant-me, doncs serà equivocant-me, però ara agafo el timó i el vaixell el porto jo”.
El més personal que hi ha aquí és una escena del que després hem entès com a dones que és violència obstètrica. Volia narrar una fredor absoluta que vaig sentir quan em van fer la biòpsia d'un fill que havia perdut
Què t’ha empès a escriure'l?
M'apareixen dues situacions que tenia ganes d'explicar. El més personal que hi ha aquí és una escena del que després hem entès com a dones que és violència obstètrica. Volia narrar una fredor absoluta que vaig sentir quan em van fer la biòpsia d'un fill que havia perdut, i no tant el fet físic, el mal, com la distància emocional entre aquella doctora i jo. Però no volia fer una novel·la sobre el dol perinatal, sinó que volia que fos només un punt de partida perquè em semblava molt significatiu el fet que les moltíssimes dones que al llarg de la història han perdut criatures, socialment no han tingut espai per aquell dol. L'endemà de la vida d'una dona que ha perdut una criatura continua amb aquest ritme ferotge.
Pensava que m'agradaria escriure sobre un home ja a la seva seixantena que decideix tornar a retrobar-se amb aquell amor que va decidir enyorar enlloc de viure'l
Aquesta era la primera situació, i la segona?
Era una cançó de Tom Waits que es diu Martha, en la qual narra la història d'un home que ja cap a la seva setantena truca a l'amor de la seva vida i li diu “Jo mai he deixat d'estimar-te, Martha”. I pensava que m'agradaria escriure sobre l'amor a la tercera edat i sobre un home ja a la seva seixantena que decideix tornar a retrobar-se amb aquell amor que va decidir enyorar enlloc de viure'l.
El que m'ha commogut i m'ha fet plorar més és el que és més verídic, la biòpsia que vaig viure després de perdre... n'he perdut dues de criatures després de perdre la darrera
Quina ha estat la part del llibre que ha estat més dura d'escriure?
El que m'ha commogut i m'ha fet plorar més és el que és més verídic, la biòpsia que vaig viure després de perdre... n'he perdut dues de criatures després de perdre la darrera. La medicina continua creant-se sense tenir en compte les necessitats i la biologia de les dones. S'ha medicalitzat la nostra vida i això fa que ens infantilitzin. Gràcies al fet que sagnem cada mes durant anys, després hi poden haver criatures. Sí, vosaltres aporteu l'esperma, però la gran part de la producció la posem nosaltres. Ja no demano que ens venereu sinó que ens respecteu i que ens tingueu en compte.
Desenvolupo la Lena contraposada a un home que alhora és representació generacional de molts homes que ja no poden perpetrar els rols de masculinitat antics, però que sent homes d'esquerres i moderns i feministes no saben com han d’encarar la relació amb la paternitat i amb les dones.
Com has construït el personatge de la Lena?
La Lena té característiques meves, però crec que és un personatge que s'ha construït de manera inconscient de les moltíssimes dones que he anat coneixent durant els anys de criança de les meves criatures. Hi ha molta lluita, molta ansietat, molta frustració i molt de preguntar-nos: “És lícit que continuem tenint somnis i ambicions professionals quan hem estat mares?” Lícit sí, ara bé, socialment, a quin preu ho paguem? Per què tenim tanta necessitat d'aferrar-nos als nostres somnis professionals? Seria tan fàcil que només volguéssim ser mares. És absolutament mentida que se'ns permeti una situació en la qual aquests dos vessants puguin coexistir. Aleshores, desenvolupo la Lena contraposada a un home que alhora és representació generacional de molts homes que ja no poden perpetrar els rols de masculinitat antics, però que sent homes d'esquerres i moderns i feministes no saben com han d’encarar la relació amb la paternitat i amb les dones.
Jo em sento molt mamífera, volia tenir una segona criatura, n'he perdut algunes pel mig però, alhora, em volia reivindicar i volia donar-me oportunitats laborals a mi mateixa
He subratllat una frase del llibre que diu: “Soc la dona asfixiada per la maternitat que sent ganes d'autolesionar-se i soc la que uns segons després desitja, amb totes les seves forces, tenir una altra criatura”. És fàcil ser coherent quan s'és mare?
No és fàcil ser coherent a la vida, en general, quan s'és mare, molt menys. D'alguna manera el món ens envia el missatge de “has de triar, o la maternitat o la vida laboral”. Nosaltres comencem a perdre la fertilitat als trenta anys, quan a avui dia, si estàs mínimament estable, ja et pots considerar afortunada. Aquí hi ha un xoc frontal entre el desig d'una dona de ser mare o el desig de desenvolupar una carrera. Jo em sento molt mamífera, volia tenir una segona criatura, n'he perdut algunes pel mig però, alhora, em volia reivindicar i volia donar-me oportunitats laborals a mi mateixa. Ara, he pagat un preu personal alt. Per això aquesta pobra dona té tanta ansietat, perquè jo també la tinc.
La Lena pren una decisió que la fa sentir molt culpable, i se sent mala mare.
Això és una cosa que ens passa a moltes mares. Si tu t'aboques massa a la feina perquè et sents una mala professional, forçosament et sentiràs una mala mare i sentiràs culpa per no estar dedicant prou temps a les teves criatures. Les violències estructurals fan que no visquem, que només produïm.
Tu també t’has sentit mala mare?
Tota l'estona. Jo sempre faig broma i dic que era molt més fàcil ser mare als 60. Tristament, les dones eren àngels de la llar, havien assumit aquell paper i al final les llars eren matriarcats. Ara, dos sous no donen per viure. Per tant, qui s'està ocupant de la criança és la dona, mentre treballa. I els homes també fan el que poden. Per això per mi és tan important que el personatge lluiti per no perdre la seva vocació i per trobar els seus espais de sentir-se forta i segura.
Tenim homes molt intel·ligents emocionalment que volen escoltar a les dones que es consideren feministes
Creus que tota aquesta culpa que tenen les dones els homes també la comparteixen?
Jo crec que molts homes sí que es pregunten si ho estan fent bé. Tenim homes molt intel·ligents emocionalment que volen escoltar a les dones que es consideren feministes i que fan pràctiques feministes. Ara bé, el que és evident és que la societat continua anant-los més a favor a ells que no pas a nosaltres. I que, per tant, per més bé que vulguin fer les coses, continuen tenint uns privilegis que nosaltres no tenim, i això és un fet estructural. Socialment, nosaltres continuem portant molt més pes a dins les llars, la càrrega mental de la qual sempre parlem, les bretxes salarials, etcètera. Les cartes estan trucades a favor seu, encara.
Se suposa que jo estic triomfant, però després el compte corrent està amb números vermells.
A part de la càrrega mental, la maternitat o la violència obstètrica, també hi apareix la precarietat laboral. Tu l'has viscuda?
Tota l'estona. Jo he tingut alguns èxits laborals com Animals de companyia. Però què passa quan aquest èxit no va acompanyat d'una retribució econòmica correcta? És absolutament pervers, perquè se suposa que jo estic triomfant, però després el compte corrent està amb números vermells.
Suposo que fruit de la precarietat laboral t'has hagut de reinventar perquè ets poeta, escriptora, productora, dramaturga... Em podries ordenar totes aquestes professions en funció del que et fa més feliç?
Jo voldria viure d’escriure teatre, és el meu somni, el meu desig la meva passió. El que passa és que, curiosament, ha apostat més per mi el món editorial. Ara mateix tinc una obra al calaix escrita des del 2019, amb el repartiment fet, la vull dirigir i no hi ha teatre.
Sempre he viscut sabent que, si queia, demanar ajuda econòmica als meus pares seria un problema per a ells. Vaig començar a treballar amb 12 anys fent feinetes per no ser un pes econòmic a casa
Dius que escriure és un privilegi. Vens d'una família acomodada?
No, gens. El meu pare va créixer al Raval. Jo visc a Molins de Rei i el contrast entre la vida de poble una mica més acomodada i la del barri “xino” per mi era un xoc. La família paterna venen de la mineria de Múrcia. I la part dels Casadellà és una família de classe mitjana o del que després ha esdevingut classe obrera. Jo crec que això ha marcat molt el meu caràcter perquè sempre he viscut sabent que, si queia, demanar ajuda econòmica als meus pares seria un problema per a ells. Vaig començar a treballar amb 12 anys fent feinetes per no ser un pes econòmic a casa. I malgrat tot, em pertorba pensar com ens ho hem carregat tot, fins al punt de dir, com pot ser que els meus besavis, fills de miners que arriben a Barcelona, venint de la pobresa més extrema, van poder traslladar-se a Andorra i amb el temps, acaben podent comprar tres cases. I jo, que se suposa que soc d'una classe social superior a la seva, no em puc ni comprar una plaça de pàrquing. Això només demostra com hem devastat la classe mitjana i que faríem bé de començar a anomenar-nos classe obrera.
Per mi la vida és un lloc hostil
Quin ha estat el teu ascensor social, doncs?
El meu ascensor social ha estat agafar les escales moltes vegades perquè l'ascensor estava espatllat. Vull pensar que soc optimista malgrat tot, però per mi la vida és un lloc hostil.
Han sigut uns anys molt durs en els quals estava molt trista, amb molta ansietat, enfonsada, molt ofegada.
Ha estat dur trobar temps per escriure?
Ha estat molt difícil. He escrit mentre anava a Hisenda, (que els autònoms que no guanyem ni mil euros al mes ens vinguin a revisar...), escrivia els caps de setmana, demanant a amics que em cuidessin les criatures... Han sigut uns anys molt durs en els quals estava molt trista, amb molta ansietat, enfonsada, molt ofegada.
Hi ha una escena on la Lena truca al Dan, el seu marit i fa un monòleg. Jo m’imaginava aquesta novel·la dalt dels escenaris.
M'agradaria, sí, crec que aquí hi ha una obra de teatre.
Qui t’agradaria que interpretés aquesta protagonista?
Des de la Mima Riera, la Sara Espígol, la Nausicaa Bonnín. Si és mare hi haurà matisos que els podrà reconèixer i que, per tant, els interpretaria a la perfecció.
Cap al final del llibre dius... “Val més viure molt i enyorar poc que enyorar molt i marxar sense haver viscut”. Creus que has viscut o enyorat més?
Ui, jo he viscut molt. La meva psicòloga diu que les meves setmanes són anys de vida. A vegades tinc un excés d'empatia. M'ho enduc molt a dins, aleshores les coses em fan patir. Pateixo perquè jo vull ser millor cada dia, perquè vull ajudar, perquè vull aportar alguna cosa al món. I ara m'estic emocionant. I és dur, perquè a vegades m'agradaria ser una persona insensible, i que les coses no m'afectessin.
Gràcies a les dones que ens han precedit, revisant-nos i entenent que hem posat noms equivocats a coses i que segurament hem viscut violències de diferents menes, per mi l'única dignitat que ens queda és dir que no quan s'espera que diguem que sí
He recollit un fragment d'un article que vas escriure que em sembla preciós que diu: “Com tantes dones jo també em vaig quedar en llocs on no m'hauria d'haver quedat. I ara, mentre em desempallego de la culpa que, com a tantes, m'han imposat, m'aferro al meu dret de parlar, si vull parlar i quan vulgui parlar. Al meu dret de callar i fer silenci, si vull fer silenci i fins que vulgui silenci.” Escriure el llibre ha estat trencar el silenci?
Evidentment que escriure és trencar el silenci, però a vegades quan escrius també hi ha la por de què pensaran els meus pares quan ho llegeixin, el meu ex, que aleshores encara era el meu marit, o els meus amics... Crec que gràcies a les dones que ens han precedit, revisant-nos i entenent que hem posat noms equivocats a coses i que segurament hem viscut violències de diferents menes, per mi l'única dignitat que ens queda és dir que no quan s'espera que diguem que sí, que continuem acceptant certes coses i en altres àmbits decidir parlar quan vulgui fer-ho. El dret de gestionar jo les meves paraules i el meu silenci.
A qui regalaràs els primers volums del llibre?
La primera persona que l'ha rebut és la meva àvia. Jo vinc d'allà i li dec la meva vida. Després aquest llibre el rebran els familiars de l'Anna Tresserra, que ens va deixar aquest estiu. Investigadora científica que em va ajudar a crear aquest personatge, que va ser la primera persona a llegir l'esborrany.
Jo no et canviaré de llengua i no ho estic fent com un acte de mala educació, sinó com un acte d'autoestima a la meva llengua i a totes les persones que durant segles han defensat la nostra terra
Tu formes part de la Junta d'Òmnium. Ara fa uns dies sortia l'enquesta d'usos lingüístics de la Generalitat on es veu com ha retrocedit la llengua en nombre de parlants, què estem fent malament?
Les institucions moltes coses. Nosaltres, com a parlants, el que estem fent malament és no fer servir el català a tothora i a tot arreu. No creure'ns-ho de veritat, continuar considerant aquell estúpid lema que ens han fet creure com a colonitzats que som que és mal educat no canviar de llengua i que és mal educat no parlar català a una persona que no t'entén. No només perdrem la llengua, perdrem la cultura i, per tant, ens perdrem a nosaltres mateixos i perdrem la nostra identitat. Crec que hem de desacomplexar-nos i hem de viure, plenament, i tothora en català. Jo no et demano que aprenguis català si no vols, jo no et demano que em parlis català, et demano que igual que jo respecto el teu dret i la teva llibertat de parlar castellà, rus o l'idioma que et roti, tu respectis el meu dret i que, per tant, entenguis que jo no et canviaré de llengua i que no ho estic fent com un acte de mala educació, sinó com un acte d'autoestima a la meva llengua i a totes les persones que durant segles han defensat la nostra terra i les nostres llengües i les nostres identitats.