“Tu creus que quan estava a la panxa de la mare alguna cosa va sortir malament?”. La Lucía va néixer amb genitals masculins i els seus pares li diuen Aitor. Té vuit anys i, davant del seu germà, verbalitza per primera vegada una identitat diferent de què li han adjudicat des del naixement. Aquest moment, enmig d'altres igualment rellevants, reflecteix la sensibilitat i l'honestedat de 20.000 especies de abejas, l'òpera prima d'Estíbaliz Urresola (Llodio, Àlaba, 1984) i la més nominada als Premis Goya d'enguany.
🔎 'La societat de la neu' arrasa als Goya de la protesta contra els abusos sexuals
🏆 Guanyadors dels Goya 2024: tota la llista de pel·lícules i artistes
La pel·lícula ens situa en un entorn rural durant unes vacances d'estiu de descobriments i canvis, per explicar un trànsit, no tant el de la Lucía com el de la família. És el trànsit d'una mare (descomunal Patricia López Arnaiz) quan lliga caps i obre els ulls i, sobretot i per fi, les orelles. I és el trànsit d'un entorn on convergeixen mirades de tota mena: més o menys intolerants, més o menys bel·ligerants (aquest ús del verb ‘consentir’ a la boca de l'àvia i del pare), més o menys desconcertades, més o menys pendents del què diran. També aquestes mirades netes (el germà i l'amiga de la protagonista) que interioritzen i normalitzen el crit de la Lucía en un tres i no res. Urresola busca mostrar una reacció coral, i se serveix del tractament de les abelles en la cultura tradicional basca per plasmar la metàfora del rusc, amb picada d'ullet involuntari al cinema de Víctor Erice.
Les infàncies trans en l’equació mental
En el preciós retrat de les infàncies trans, 20.000 especies de abejas llança un missatge de normalitat, abunda en la importància del llenguatge (“el que no s'anomena no existeix”) i subratlla la necessitat de prestar atenció i escoltar els més petits. Parlem amb la cineasta sobre un film que arriba a les sales de cinema quan l'assumpte que aborda està en ple debat social, poc després de l'aprovació d'una llei que ha aixecat polseguera. “Vaig començar a escriure el guió el 2018, quan no estàvem per res en el punt on som avui. La pel·lícula se solapa molt i molt significativament amb el que passa a nivell polític, però aleshores em semblava superurgent abordar aquest tema, obrir-li un lloc a l'imaginari del cos social. Les infàncies trans no formaven part de la nostra equació mental”, recorda Urresola.
Les infàncies trans no formaven part de la nostra equació mental
“Em sembla fonamental garantir un espai de seguretat i llibertat als diferents col·lectius d'identitats minoritzades. El fet que no es parli d'alguna cosa, no es conegui, no es vegi, és el primer sotrac, la primera opressió que cal superar. I en aquest sentit, el cinema sí que pot ser una eina de transformació social col·lectiva, igual que ho és a nivell personal: en el procés de cinc anys que m'ha portat fer la pel·lícula, sento que he crescut, que m'ha transformat, la meva mirada s'ha amplificat i s'ha enriquit. I crec que pot passar el mateix amb els espectadors. Posar tota aquesta energia al servei d'un tema que em sembla important és la manera com vull continuar fent cinema”.
🟠 Qui hi haurà a l'In Memoriam dels Goya 2024? Tots els actors i actrius que han traspassat
La teva feina fins a tenir llesta la pel·lícula ha estat paral·lela a l'evolució de l'assumpte a l'agenda política i el debat social. Com has viscut el procés?
He començat a ser conscient del procés paral·lel en els darrers dos anys. No m'estranya aquesta evolució paral·lela, perquè ja s'estaven donant successos rellevants, com el que va donar peu a la pel·lícula (es refereix al suïcidi a Ondarroa d'Ekai, un adolescent trans), cada cop menys aïllats, que assenyalaven una qüestió sense abordar, sense protegir jurídicament, amb cada cop més passes al capdavant d'adults des dels col·lectius trans i LGTBIQ+. Aquesta evolució era necessària i urgent. I amb un govern més sensible cap a aquestes identitats i aquestes realitats, es donava la fórmula perquè es produís aquest pas a nivell de protecció jurídica.
L'enorme polarització no ho posa fàcil...
No, però a mi m'interessa molt més posar el focus en el procés de conversa que s'ha generat durant tot aquest temps, perquè sí que hi ha molta polarització i moltes opinions, que formen part del discursiu i ideològic, però quan un viu una realitat així de molt a prop, ja no és tant una qüestió d'opinió com d'aproximació. I aquí canvia sensiblement la manera d'entendre aquesta realitat. En el meu propi trànsit durant el procés de documentació, el meu cos ha estat travessat per molt aprenentatge i coneixement, que et col·loca en un lloc diferent: i això era el que volia que l'espectador sentís, convidar-lo a fer una aproximació en primera persona, no des dels prejudicis.
Escrivint el guió volia fugir de retrats molt arquetípics: no volia caure en llocs comuns, en la típica mare retrògrada, per exemple, més aviat buscava reflectir la complexitat de perfils psicològics involucrats
En aquests cinc anys de viatge amb la pel·lícula hi hauria molt de temps destinat a documentar-te bé.
En aquest projecte era una cosa especialment important. No hi va haver una fase de documentació prèvia a l'escriptura, totes dues fases s'han anat solapant, perquè anava veient els progressos socials que s'anaven donant. Em vaig adonar que, a partir d'un cert moment, ja no es vivia igual entre les famílies que integraven Naizen (Associació de Famílies de Menors Transsexuals de Navarra i Euskadi), amb què vaig treballar molt: a partir del 2020, la informació o coneixement de la realitat de les infàncies trans que aquests pares i mares feien servir ja no era la mateixa dels que havien iniciat el trànsit un parell d'anys abans. Això m'obligava a estar molt atenta a com s'estava vivint. Escrivint el guió volia fugir de retrats molt arquetípics: no volia caure en llocs comuns, en la típica mare retrògrada, per exemple, més aviat buscava reflectir la complexitat de perfils psicològics involucrats.
🟠 Actuacions dels Premis Goya 2024: qui cantarà a la gala?
Hi ha dues frases que es diuen a la pel·lícula que em semblen molt representatives. Una: “El que no s'anomena no existeix”.
És una frase que té entitat pròpia a Euskadi, que ve d'un proverbi antic. A la pel·lícula té una accepció literal que té a veure amb el nom de la protagonista, però també amb aquesta idea que allò que no podem anomenar com a societat no troba el seu espai perquè existeixi. I es relaciona amb com estem vivint un moment radicalment diferent del de fa deu anys.
Vivim en una societat que infantilitza molt els nens i les nenes, per no voler entendre que tenen uns aparells psicològics exactament iguals que els dels adults
I l'altra frase, que diu el pare de la nena protagonista: “És molt petit per saber què vol”.
Això es repetia constantment a les meves xerrades amb pares i mares de nens i nenes trans. Crec que hi ha alguna cosa de no voler confrontar la situació, però també de qüestionar la legitimitat del sentir dels nens només perquè són nens. Vivim en una societat que els infantilitza molt, per no voler entendre que tenen uns aparells psicològics exactament iguals que els dels adults, i que els mecanismes de pensament, d'elaboració d'idees, és igual de profund i complex. Òbviament no tenen algunes eines, com la del llenguatge per expressar algunes idees amb precisió. Però passa que moltes vegades, amb la seva veritat aclaparadora, tendeixen a posar en qüestió els pilars sobre els quals es construeix la nostra societat. Aleshores intentem deslegitimar aquestes opinions...
I guanyar temps...
Sí, però crec que quan una família es troba un nen o nena expressant una cosa així de forma honesta... Crec que només un pare o una mare pot entendre quan estem parlant d'un sentir profund i no d'un caprici, quan hi ha un malestar expressat reiteradament. No crec que ningú vulgui posar-se la vida més difícil del que ja és per si mateixa. Davant d'aquests nens que no es poden expressar ni realitzar com a individus com fan la resta dels nens, cal escoltar i atendre. Mai s'és massa nen per saber qui ets, igual que a cap de nosaltres se'ns ha qüestionat si érem massa joves quan ens hem identificat com a home o com a dona, perquè en aquest cas sí que hem combregat amb el que ens ha assignat.
En una interpretació tan rodona com la que fa la petita Sofía Otero hi ha una gran responsabilitat de qui dirigeix, però també un talent innat.
Òbviament cal tenir un talent, una capacitat per poder entrar i sortir del joc, per escoltar atentament les indicacions que et donen, per comprendre què vol dir actuar. Al final hi ha moltes maneres d'interpretar un guió, i aquí hi entra la mirada del director, per aconseguir els matisos necessaris que fan que cada línia de text signifiqui el que ha de significar. I per recollir aquests matisos cal tenir una intel·ligència emocional i un món interior ric i accessible, i això ho portava la Sofía. Ara veus la pel·lícula i sembla que això hi era de forma evident, però potser no era tan evident: quan la Sofía va aparèixer al càsting em vaig adonar que era una nena amb un talent destacadíssim per posar-se en les situacions que li demanava durant la prova, i per escoltar i vehicular els matisos que li proposava.
Quan la Sofía va aparèixer al càsting em vaig adonar que era una nena amb un talent destacadíssim per posar-se en les situacions que li demanava durant la prova, i per escoltar i vehicular els matisos que li proposava
Vas tenir molt bon olfacte escollint-la...
Però en seleccionar-la tampoc tenia la certesa absoluta que pogués sostenir el 90 per cent de la pel·lícula, ni que anés a treballar de la manera com jo volia treballar amb ella: no s'havia d'aprendre no sé quantes línies de guió, sinó que buscava un abordatge diferent, que aquestes frases poguessin ser dites, però no necessàriament de la mateixa manera, que anessin creixent a cada seqüència... L'única pista que podia tenir perquè tot això funcionés era parlar molt durant la part inicial del procés amb la Sofía, però també amb els adults, per veure si la comunicació era efectiva.
Amb només vuit anys, Sofía Otero es va convertir en l'actriu més jove a guanyar un premi d'interpretació a la història del Festival de Berlín.
Va ser una sorpresa immensa i màgica. Ja era complicat ser al palmarès, amb tanta competència, però si hi havia un premi que ningú esperava era precisament aquest. En tants mesos de feina amb ella, he desenvolupat amb la Sofía un vincle molt estret, molt fort. I em sembla tan fascinant el que ha fet a la pel·lícula, tan increïble la maduresa i la capacitat de fer front a un rodatge, d'incorporar tot el que ha incorporat... La mirava de vegades i sentia una admiració tan gran, i un amor tan absolut, que el premi em va emocionar moltíssim. El Festival em va convidar a pujar a l'escenari, a viure'l al seu costat, i va ser molt especial veure-la tan emocionada. Encara que també és veritat que probablement la Sofía no sigui del tot conscient de què significa, no havia fet cap pel·lícula abans, no és del tot conscient de la magnitud d'aquest reconeixement. I també és possible que, més enllà del mereixement, hi hagi una voluntat d'un certamen com Berlín de posar el focus i ampliar la visibilitat de la pel·lícula, perquè potser combreguen amb el missatge i així arribi a més audiències.
Mirava de vegades la Sofía i sentia una admiració tan gran, i un amor tan absolut, que el premi em va emocionar moltíssim
Com es gestiona un reconeixement com aquest quan recau en una actriu tan jove?
És veritat que vam prendre mesures amb la família, amb la productora i el gabinet de premsa: vam decidir que la Sofía no donés entrevistes perquè, al marge de tot, volíem que recuperés la normalitat com més aviat millor. Pel seu bé i pel de la família. Al final, és important l'acompanyament que es fa des de tots els racons, també el de la premsa. I de vegades, fins i tot amb la millor de les intencions, es pot potenciar una sobredimensió d'aquestes qüestions que en el fons pot trastocar un nen. Em sembla un tema complex i polèmic, però que en el fons respon allò que parlàvem abans d'infantilitzar més del compte. Per què un nen no ha de poder guanyar un premi? És evident que la interpretació de la Sofía és molt delicada i detallista, no fa un viatge monocolor, transita una quantitat d'estats, registres i connotacions, i sosté un pes molt fort... Tots els que fem cinema sabem que darrere hi ha molta feina, també tècnica, i pensar que un nen no mereix un premi també reforça aquesta idea de menysprear tot l'esforç que hi ha pogut posar.