Un narco cruel se sotmet a una transició per ser dona i busca redimir-se dels seus pecats en un musical hiperbòlic a mig gas entre l'absurditat, la comèdia, el drama social i el realisme màgic. Aquesta podria ser una breu sinopsi general d'Emilia Pérez si no fos perquè són els seus mil matisos els que la fan genuïnament especial. No té res a veure amb altres pel·lícules. Es mou entre les arenes movedisses dels marges i la transgressió que supura li ha anat totalment a favor en un món abocat a conquerir la diferència. Però també és d'aquestes propostes que genera polaritat a mansalva: o l'estimes o l'odies.
Hi ha molt cosa espectacular a Emilia Pérez. Per començar, el tema. Que Jacques Audiard —Palma d'Or a Canes per Un profeta—, hagi creat un narco-trans-musical del no-res és, com a mínim, extraordinari. D'entrada, la història sembla surrealista: Manitas del Monte, un capo narcotraficant mexicà, contacta amb una advocada (Zoe Saldaña) perquè l'ajudi a desaparèixer. El motiu: vol convertir-se en la dona que sempre ha sigut, i acaba renaixent com a Emilia Pérez. De sobte som testimonis que la transsexualitat traspassa fins i tot els gruixuts murs del narcotràfic i es fa realitat una situació tan excepcional com possible, però que crèiem inviable. Aquest segurament és un dels punts més forts de l'obra. Desestigmatitzar allò trans en qualsevol àmbit, fins i tot en el més fosc, no pot ser sinó un èxit descomunal i col·lectiu de les lluites queer.
La joia de la corona és Karla Sofia Gascón, millor actriu al Festival de Canes —ex aequo al costat de Saldaña, Selena Gómez i Adriana Paz— per interpretar les dues cares del personatge principal. La seva solvència en ambdós costats de la història és aclaparadora, primer com a temible capo de les drogues, després com a dona disposada a trobar els milers de desapareguts del narcotràfic mexicà per aportar una mica de pau a les seves famílies. Allà, tanmateix, també apareix la controvèrsia que s'arrossega durant gran part del metratge. Segons l'argument, l'enorme dualitat entre el caràcter de Manitas i el d'Emilia es deu a la diferenciació de gènere i al traspàs de l'imaginari masculí al femení: si ell canvia les seves actituds és exclusivament perquè s'ha convertit en dona. Aquesta idea la defensa Saldaña (la seva interpretació està a l'altura de Gascón, o més) a la cançó Lady: "canviar un cos és un canvi en la societat; un canvi en la societat és un canvi en l'ànima", entona, volent dir que Manitas es comporta d'una determinada manera marcada per la seva aparença viril i, en conseqüència, per allò que s'espera d'ell.
Genera dubtes el candor immediat de la protagonista només per ser vista com a dona a ulls de tothom; com si les dones no tinguessin dret a ser unes filles de puta
Aquesta no és una afirmativa vàcua i té tot el sentit: és una realitat irreprotxable que l'escenari heteropatriarcal i masclista configura, condiciona i influeix les accions de cada subjecte, molt més en una societat tan conservadora com la mexicana. Tanmateix, genera dubtes el candor immediat que embriaga a la protagonista només per ser vista com a dona a ulls del món. Com si les dones no tinguessin dret a ser unes filles de puta. Com si ser dona fos sinònim de ser una santa. Em grinyola que no quedin restes de maldat dins seu després de gairebé tota una vida matant gent i practicant l'ull per ull. Si bé és cert que Emilia té algun episodi violent, resulta difícil, com a mínim, tanta empatia en una persona educada en la impunitat, l'assassinat i l'odi. De debò l'essència més íntima pot ser transformada per tenir un genital diferent entre les cames? No és un xic reduccionista?
Encara que seguint la lògica de l'argument, podria ser que Manitas tingués un bon cor, però s'hagués vist obligat a dissimular per fer-se un lloc en un espai d'homes. Seria creïble que Manitas fos víctima directa de la masculinitat hegemònica i tòxica més radical i, segurament també, del classisme més exacerbat. Probablement, en cas d'haver tingut possibilitats econòmiques de petit, no hauria hagut de traficar i moure's en un rol tan radical. Tot això podria ser i seria versemblant. Tanmateix, no puc deixar de qüestionar-m'ho, malgrat tenir clar que una no pot entendre del tot el que suposa una transició si no l'ha viscut a les seves carns.
També hi ha girs de guió inesperats que, en lloc de sorprendre en positiu, deixen a l'espectador una mica desorientat i amb un final una mica precipitat que no acaba de construir una conclusió clara. I la música és un dels grans reclams, una novetat que portarà cua en futures propostes. Com ja va passar a Joker: Folie à Deux o Polvo serán, es confirma la tendència d'aquest nou gènere musical que posa en el centre una problemàtica social en lloc d'apostar-ho tot a la victòria del bé o el triomf de l'amor entre dos amants. Aquí la música no és tant un mer complement com l'expressió artística d'un malestar que no pot ser descrit si no és des de l'entranya, però el seu ús queda un pèl forçat, i si es banalitza potser està predestinat a un destí nefast.
Sigui com sigui, Emilia Pérez, també candidata francesa als Oscars, és una pel·lícula que serà recordada pel seu risc. Les seves brillantors destaquen més que les seves confusions i reflecteix un potent missatge de denúncia contra la realitat violenta i la criminalitat dels carrers de Mèxic, encara que de vegades aquesta perspectiva queda una mica difuminada a favor de l'espectacle performatiu. És caricaturesca, entretinguda, i tira d'una estètica de telenovel·la llatina que a estones frega la cursileria, però que complementa amb una poderosa bellesa i una minuciosa cura del detall per demostrar-nos que altres universos són possibles.