En els darrers mesos se'ns ha parlat molt de maig del 1968. Les imatges del maig francès han donat la volta al món. Ara bé, hi ha altres aspectes del 68 que han quedat més ocults. Ara, la Biblioteca de Catalunya impulsa una modesta exposició, que es pot veure a l'Espai Zero del centre del carrer Hospital: 1968, quin estiu el d'aquell any! No vol reanalitzar el maig francès, com ja s'ha fet des de tantes òptiques, sinó fer una ullada a la situació de Catalunya després d'aquells successos a partir dels materials sobre el 1968, en un sentit ampli, que guarda la pròpia Biblioteca. L'exposició es pot veure de dilluns a divendres de 9 a 20h i de 9h a 14h.

Catalunya, a la cruïlla

L'exposició deixa molt clar que el 1968 Catalunya es trobava en una cruïlla de camins. Mentre es començaven a obrir pas en els cercles intel·lectuals les pel·lícules de Truffaut i de Roman Polanski, continuava triomfant Paco Martínez Soria, amb espanyolades adaptades als nous temps, com El turismo es un gran invento. I mentre els nens continuaven llegint clàssics infantils com Heidi, de Johanna Spyry o Corazón d'Edmundo de Amicis, començava a difondre's, tot i que de forma minoritària, literatura de fora d'Europa, com les obres de Yasunari Kawabata. Mentre alguns, molts, escoltaven l'All You Need is Love dels Beatles, Massiel feia el seu agost... A l'exposició queda clar que Catalunya es debatia entre el passat, i el present, que arribava amb força de la mà del turisme, del jazz, de les lluites obreres...

La segona renaixença

A través de l'exposició també es pot veure la forta dinàmica cultural en català, mostra de la recuperació que experimentava la cultura catalana després de la davallada produïda per la derrota republicana. En lloc destacat, hi trobem dos àlbums: Cop de destral, de Lluís Llach (que incloïa L'estaca), i Què volen aquesta gent de Maria del Mar Bonet. Ambdós estan acompanyats de documents que il'lustren l'opressió amb que es vivia a l'època: la fitxa del disc de Llach, en què s'especifica que no es pot emetre per ràdio, i la lletra de la cançó de Maria del Mar Bonet, segellada per la censura. A la Biblioteca de Catalunya també s'hi poden veure documents sobre la tasca decisiva d'Òmnium Cultural en defensa de la llengua catalana. Però per altra banda es fa patent tot una eclosió de la cultura en català: des de concursos locals de poesia en català fins als Setze Jutges, passant per les cobles, els centres excursionistes o les festes majors... Front a un poder hostil, la cultura es consolidava com a eina de resistència (no és estrany que el Grup de Folk seguís l'estela dels cantants protesta nord-americans). 

Revolta política i sexual

Els materials conservats i exhibits a la Biblioteca de Catalunya deixen clar que el 1968 el franquisme ja no podia pretendre estar blindat als canvis. La seva ideologia era qüestionada per tot arreu. Per una banda el moviment obrer estava molt actiu, com es veu a l'exposició amb les publicacions periòdiques d'aquest. El pensament de Marx es popularitzava a través d'edicions estrangeres, o a través de síntesis d'autors locals com el filòsof José Luis Aranguren. Per altra banda, Catalunya no era immune al que passava a d'altres bandes. La mort de Martin Luther King va tenir molt d'impacte, com el moviment hippy i les protestes contra la guerra del Vietnam. Per la seva banda, la moral sexual nacional-catòlica es veia qüestionada per l'irrupció de les obres de pensadors com Wilhelm Reich, Herbert Marcuse o Simone de Beauvoir. Els ensenyaments nacional-catòlics del franquisme trobaven poderosos enemics.

Els consumistes

Els finals dels anys seixanta van ser, també, un període de "desenvolupisme". La misèria de la postguerra va donar pas a un augment de la disponibilitat de béns de consum. El capitalisme es posava en marxa a l'Estat espanyol. El turisme era una via d'escapada d'una població que començava a tenir accés a vehicles, electrodomèstics, i que es distreia amb revistes com ¡Hola! o Lecturas. Arribava a la majoria d'edat una generació que somniava, també, en tenir una llar confortable, en tenir vehicle, en menjar els plats que no s'havien pogut tastar durant la llarga i grisa postguerra... I la publicitat no feia més que donar ales als seus somnis. La cultura de masses avançava i proliferaven els productes destinats a la simple distracció dels consumidors. Els seixantes no només van ser anys de revolució sinó també de conformisme, una herència mixta que arriba fins als nostres dies.

El llegat

Un cop desmuntades les barricades del Quartier Latin, no tot va tornar a ser com abans. A desgrat de la victòria de De Gaulle sobre els manifestants, l'herència de maig de 1968 es va estendre. Les societats occidentals (i no només elles) estaven en plena ebullició a finals dels anys 1960 i els canvis socials s'oloraven. Els manifestants van ser derrotats a les barricades, però van acabar guanyant moltes batalles en el dia a dia. A Catalunya, la dictadura franquista es mostrava impotent per aturar l'impacte de la modernització que arribava per diverses vies.  Però els canvis no només es produïen pel progrés econòmic i l'avenç tecnològic, sinó també per les lluites sindicals, veïnals, socials... Ara, 50 anys més tard, en un moment en què les llibertats tornen a ser qüestionades, aquesta exposició és més pertinent que mai... El 68 no es va acabar al maig... De fet, potser dura encara.