Cada vegada són més les recreacions de casos criminals que eviten la temptació de caure en els mecanismes de representació del True Crime. I és una bona notícia, perquè aquest gènere documental ha contribuït a enquistar alguns mals vicis com la sublimació del carisma de l’assassí per davant del patiment de les víctimes, o la trampa constant d’amagar informació per fer els clímaxs més impactants i efectistes. Entre els que aposten per reconstruir el crim des d’una dimensió més humana, més íntima i menys centrada en els aspectes escabrosos, Esto no es Hollywood és, segurament, una de les propostes més brillants.
Desmarcant-se de la truculència
Aquesta minisèrie italiana de quatre episodis que es poden veure a Disney + documenta el cas de Sarah Scazzi, una adolescent d’Avetrana que va desaparèixer en anar a veure la seva cosina i van trobar morta en un pou de la mateixa localitat. El cas va tenir lloc el 2010 i va provocar un gran terrabastall arreu del món perquè, en saber-se la veritat, va posar al descobert unes dinàmiques familiars molt tòxiques en què ningú semblava lliure de culpa. Ho tenia tot per donar peu a una ficció amb tots els ingredients del manual sensacionalista: una víctima de 15 anys, gelosies sentimentals, mitjans de comunicació àvids de carnassa i girs inesperats en ple directe. Però el director i coguionista Pippo Mezzapesa sap desmarcar-se de la truculència a l’ús i reconstrueix el cas des de la psicologia de tots els personatges. Per incòmode, ambivalent i repugnant que sigui.
El director i coguionista Pippo Mezzapesa sap desmarcar-se de la truculència a l’ús i reconstrueix el cas des de la psicologia de tots els personatges. Per incòmode, ambivalent i repugnant que sigui
Esto no es Hollywood dedica cada episodi a una perspectiva. La de la víctima, primer, i després la de la seva cosina (el personatge més treballat, per cert), l’assassí confés i, finalment, la seva tieta. Hi ha, en aquest poliedre de mirades, l’explicació de les motivacions del cas, però Mezzapesa no està tan interessat a explicar tota la veritat (que, de fet, no s’acaba de verbalitzar mai) com en analitzar quines són les circumstàncies i els entorns que van afavorir que la Sarah, una noia que no acabava d’encaixar enlloc ni amb ningú, acabés al fons d’un pou. És per això que la minisèrie és una extraordinària mirada a les interioritats d’un assassinat, però sobretot un diagnòstic molt colpidor sobre fins a quin punt a Avetrana, però també a la resta de pobles i a la resta de cases, els monstres habiten més a prop del que ens pensem.
La minisèrie és una extraordinària mirada a les interioritats d’un assassinat, però sobretot un diagnòstic molt colpidor sobre fins a quin punt a Avetrana, però també a la resta de pobles i a la resta de cases, els monstres habiten més a prop del que ens pensem
La càmera insisteix a recórrer els espais domèstics, racons que es fan familiars i terrorífics a la vegada, mentre explora la successió d’esdeveniments que van culminar en una tragèdia esfereïdora. Està rodada amb un respecte escrupolós, amb una gran atenció al detall i amb un repartiment magnífic, omplint el camí de subtileses i convertint els silencis i les omissions en el més tens i pertorbador de la història. Impressiona justament perquè no recorre ni a un sol truc narratiu per impressionar: tot emana de les teòriques zones de confort i de la certesa que la Sarah, i totes les Sarah d’aquest món, convivien amb els seus botxins.