Per a Alizzz, ser de ‘Castefa’, ser un choni o tenir les línies de Rodalies descuidades no hauria de fer sentir a ningú ser un català de segona. A 'Que pasa nen', la seva nova cançó, el músic i productor de Castelldefels ironitza sobre l’elitisme de la cultura catalana i treu l’orgull de ser d’on és, reivindicant la figura de l’artista de l’extraradi català.
La controvèrsia no s’ha fet esperar: des de Lluís Llach responent-li per Twitter que el que fa no és cultura catalana a un munt de fans de l’artista sentint-se identificats per la lletra. És la primera vegada que l’artista es posiciona tan directament en les lletres de les seves cançons, i ho fa traient la pols a la constant estigmatització que certes elits de la cultura catalana tenen cap a la perifèria, una constant que agreuja les diferències de classes.
Alizzz: "La música makina ha estat una expressió cultural molt important en l'extraradi de Barcelona"
Tres Grammys a l'any
“Vosaltres soneu avorrits i estirats. Portaré a Castefa tres Grammys a l'any. Rosalía i Estopa són del Baix Llobregat” entona Cristian Quirante, guanyador de tres premis Grammy Latino per la producció del disc El Madrileño, de C. Tangana. El músic també menciona a Chanel i diu que “les elits culturals som nosaltres també”. El Baix Llobregat ha vist néixer un munt d’artistes que han transcendit les fronteres catalanes i espanyoles. Alguns d’ells també porten reivindicant molt temps ser de la cultura catalana encara que no creïn la seva música en català.
Estopa és una de les primeres bandes que tothom pensa en connectar música i Baix Llobregat. Amb més de vint anys de carrera al darrere, els germans Muñoz són tota una institució de Cornellà de Llobregat i van ser premiats aquest any amb la Creu de Sant Jordi per ser la banda catalana amb més discs venuts. Rosalía, de Sant Esteve Sesrovires, és, potser, la catalana més internacional dels nostres dies, amb la majoria dels seus temes en castellà però picant l’ullet al català a 'Milionària' (2019, Sony). I Chanel, criada a Olesa de Montserrat, és un dels últims fenòmens del Baixllu: actriu, ballarina i recentment aclamada per tot el país per representar Espanya a Eurovisió aquest any. Tocant a Montserrat, també, trobem a Ferran Palau, des de Collbató nom fonamental del pop metafísic.
Del mainstream a l'indie passant pel rap
Una altra de les cares reconegudes internacionalment de la comarca és Aitana, oriünda de Sant Climent de Llobregat. La creadora de temes tan virals com 'Mon Amour' o 'Formentera' va compartir edició d’Operación Triunfo amb Alfred García, també estrella del concurs televisiu i originari d’El Prat del Llobregat. Però El Prat no només ha vist créixer a García, sinó també a una de les cares més importants del hip-hop estatal: Oliver Gallego, més conegut com a Mucho Muchacho.
Si ens movem cap al món de l’indie pop i rock, la comarca és plena de bandes: des de Love of Lesbian i Nil Boladeras (Sant Vicenç dels Horts), passant per bandes com Rombo o Joan Dausà (Sant Feliu de Llobregat). De fet, Sant Feliu sembla ser la ciutat que més bandes de diferents estils ha vist néixer en els últims anys, amb artistes com Nil Moliner, CyBee, Ramon Mirabet i noms de culte en escenes distants com La Estrella de David o OBK.
Fàbrica de ball
La fàbrica de ball més coneguda arreu del territori espanyol és, també, del Llobregat. Joe Crepúsculo, de Sant Joan Despí, és possiblement un dels músics de la zona més estimats i esperats en gairebé tots els cartells de festivals arreu de la península. Més al centre de la comarca, a Sant Boi, trobem Trau amb el seu característic pop-rock.
Aloha Bennets (Gavà, l’Hospitalet i Sant Boi), Filles Europees (amb membres de l’Hospitalet), Lil Barby, Xavi Alías i Dulce Pájara de Juventud completen un mapa de bandes emergents i artistes urbans que dibuixa una escena molt rica dins la música a Catalunya, potser una de les que més. Alizzz ha posat en valor, d’aquesta manera, una escena riquíssima que canta en català i en castellà, de diferents estils, i que s’estén a totes les arts. Com ell mateix entona, “això no va d’idioma”, sinó de l’exclusió de les perifèries en qualsevol de les seves representacions artístiques.