Quan es va anunciar que Estopa tocarien a l'Estadi Olímpic de Barcelona, més d'un es va posar les mans al cap. Aquesta (gran) plaça està reservada només per a alguns privilegiats. Històricament és per a artistes internacionals . Estopa són els primers catalans i espanyols a actuar-hi. De fet, aquest estiu, només hi hauran tocat Rammstein i les dues dates de Bruce Springsteen. En qualsevol cas, per als escèptics amb la notícia (fins i tot ells ho veien desmesurat quan els ho va proposar el promotor): les entrades van volar en poques hores. Amb això, qui pot dubtar de la capacitat de convocatòria dels nois de Cornellà? I també de la seva vigència com a grup el 2024 amb un disc com Estopía, tot i que el temps passa i el món evoluciona. És veritat que, quan van començar, era impossible que s'imaginessin estant 25 anys més després en aquest escenari. Treballar a la fàbrica o al bar dels seus pares era el camí més lògic.
L'èxit massiu i omplir un Estadi Olímpic han arribat perquè s'ho han guanyat pencant i perquè tenen moltes cançons molt ben parides, que per això també has de valdre
Si hi ha una paraula que defineix Estopa, aquesta és carrer, amb tot el que això comporta. Per tant, en qualsevol situació ens imaginem fent uns riures amb els germans Muñoz tot prenent unes canyes. Bé sigui amb el del mig dels Chichos, o traient una guitarra per fer uns cants i unes palmes. En fi, amb la idea de passar una bona estona (i tant a gustet). Amb aquesta proximitat tan quotidiana, i la sensació errònia que la gran majoria (la gent del poble, la del barri) podria estar al seu lloc. No obstant això, tot i comptar amb el factor sort (i amb molta feina), els elegits han estat ells. I per alguna cosa deu ser. És a dir, que els vegis com els teus cosins amb el que jugaves de petit o com els teus amics cràpules de l'institut, no treu valor al que han fet. I això, per desgràcia, de vegades porta a la confusió: com que són tan simpàtics i tan propers, se'ls resta mèrits. De totes maneres, mai no han demanat més del que tenen: l'èxit massiu i omplir un Estadi Olímpic han arribat perquè s'ho han guanyat pencant (des d'aquella primera maqueta que va rular de cotxe en cotxe i la pressa amb Por la raja de tu falda) i perquè tenen moltes cançons molt ben parides, que per això també cal valdre.
Potser per tot plegat, el concert d'Estopa, al marge de les cançons que toquin, de com sonen en un espai tan gran o de si porten més o menys producció, és a la gent. A l'ambient, al perfil d'un públic que no atén d'edat, gènere, classe social o estil de música i, no ens oblidem, en la voluntat única de passar-ho bé. Tal com a les festes de poble de l'Espanya buida a l'estiu, les del barri de la teva ciutat, quan alguns han fet les maletes o el que sorgeix fruit de la improvisació després d'uns vins, uns daus de pernil i formatge i, si és procedent, fumar uns porrets per sumar alegria i gresca. Però és clar, això és l'Estadi Olímpic (poca broma). El concert, d'alguna manera, ja comença a una Ronda Litoral saturada direcció Llobregat i, afortunadament, sense cap Seat Panda. Després la pujada a Montjuïc, des de la parada de metro de Plaça Espanya, el trajecte fins a la muntanya per les escales mecàniques i aquell riu de gent entusiasmada, cadascú del seu pare i de la seva mare. En aquest trànsit, hi ha un estudi sociològic. I molts comentaris i actituds que et fan riure. Val tot (o gairebé tot) en aquesta caravana humana a l'estil Walking Dead. Hi ha molta gent jove (més de la que esperava), cosa que parla molt bé d'Estopa. I mentrestant, converses de tota mena, càntics a l'estil d'un estadi de futbol a Argentina, llauners (que fan el seu juliol a l'agost) i algun revenda intentant fer negoci o enganyar el típic despistat. D'altra banda, es passen més controls aquí que per entrar als Estats Units. Que no sigui per manca de seguretat.
La gesta definitiva d'Estopa
I després, amb aquests antecedents i com a objectiu final, el concert (comença amb 40 minuts de retard). Sigui amb rumba o rock'&'roll de carrer. O el que sigui que ells vulguin tocar. No s'han posat mai traves. Òbviament, no faran música de cambra, ningú a hores d'ara els demanarà això. I menys ara que, vist el que s'ha vist, la fórmula els dona per reunir al voltant de 60.000 persones. Com prèvia, el xiulet d'una cimentera que gairebé ningú no entén, un senyal de stop a l'escenari i imatges, creiem que de Cornellà, a les pantalles (després concreten que és la corba de la ronda de la 15 a la 14). Amb la segona cançó, Cacho a cacho i la seva “acelera un poco más”, s'han ficat el públic a la butxaca. “Jo no sé si podré acabar, ja estic afònic a la segona. És un mal dia per deixar de fumar, però som a casa i no ens val l'empat, hem de guanyar”, diu David Muñoz. O quan es fa fosc i llueixen ja les polseres amb llumetes que ens han donat a l'entrada deixa anar un, “la nit és fosca i alberga horrors”. També deixen clar que el guió l'han fet ells, així que es prendran una birra. “Això Bruce Springsteen no té ous a fer-ho”, remuga David.
Tot això amb una foguera que s'han portat de Cornellà i ells, asseguts en un mur de grafitis amb les seves cerveses, instant que aprofiten per fer Sola, una de les nouvingudes. O Ya no me acuerdo, un tema rescatat del 2004 que José fa sol. Fins que apareix David amb una màquina que diu que fa miracles. Per exemple, farà que els racistes callin, que totes les guerres acabin, i si prem aquest botó l'Espanyol puja (que ja ha passat), i si toca aquell altre, el Barça guanya la Champions de l'any que ve. "Us cantarem unes rumbes". I lògicament, cau Por la raja de la falda. David, en veure que entre el públic hi podria haver algú que es mareja, pregunta: “Has fumat porros? Si és així, no passa res, ningú no s'ha mort per això”. O tractant de mitigar la sufocant calor, una picada d'ullet involuntària a Coque Malla, amb un “no puedo vivir sin ti, no hay manguera”, dedicada als bombers de Barcelona. I és que així són els germans Muñoz. Treuen suc a tot. Qualsevol excusa és bona.
Estopa han afrontat el seu repte més gran i n'han sortit airosos (i victoriosos). És una altra gesta, una més, dels germans Muñoz
Improvisen el que vindria a ser una terrassa de bar, amb la taula i les cadires, una mica a l'estil del Tiny Desk de C. Tangana, però a la seva manera, menys cool i no tan pretensiós. En aquesta rotllana el record a Jero de Los Chichos i a la rumba autòctona amb El pescailla, amb la cantant Chonchi Heredia com a suport. Aleshores, tornen a treure la seva vena còmica a propòsit del peveter: “Però qui és Rammstein, el cosí d'Einstein?”. I així, una darrere l'altra, David que surt pujat a una mena de patinet/farol, el Seat Panda vermell que planten al mig de l'escenari i, bé, encara que no ho sembli, sona música. De fet, Partiendo la pana és un momentàs, o el flashback de Me falta el aliento que canta tot el públic deixant-se a viva veu. No cal dir-ho, hi ha una dedicatòria a la classe obrera, a aquells que s'aixequen a les 5 del matí. O aquesta premissa que porten rigorosament: “Si ens volen veure, no busquin una església, busquin un bar”. Després de Fuente de energía (tremenda interpretació) i Paseo, el vídeo nostàlgic i commemoratiu dels 25 anys de vida d'Estopa. Vino tinto deixa les coses clares i, òbviament, cau una cita a Lamine Yamal i el seu pare amb aquest "Lamine Yamal, cada dia te quiero más", que s'ha fet viral a l'Eurocopa de futbol. Finalment, una declaració d'intencions: “No ens movem d'aquí, encara que els russos ens envaeixin”. Però sí, després de dues hores i mitja de recital (amb bon so), caldrà moure's, però amb Como Camarón, que és la cançó amb més escoltes seves té a Spotify, ni més ni menys que 149 milions de reproduccions. No sabem què representaria això en cassets de benzinera, però segur que en serien uns quants. Estopa ha afrontat el seu repte més gran i n'han sortit airosos (i victoriosos). És una altra gesta, una més, dels germans Muñoz.