A bastant gent de la claca catalana no li ha agradat que Estopa rebi la Creu de Sant Jordi, una medalleta un pèl innòcua que la Generalitat posa a la solapa d'aquelles persones que "hagin prestat serveis destacats a Catalunya en la defensa de la seva identitat o, més generalment, en el plànol cívic i cultural". Les xarxes s'han quedat a gust amb la gesta: diuen que els germans Muñoz ni de conya han fet alguna cosa per la cultura catalana i molt menys per la seva identitat, perquè mai no parlen en la nostra llengua –cantar encara menys– ni s'han esforçat a reivindicar-la, i que això els fa no ser mereixedors de tal aplaudiment. Val que els de Cornellá no han entonat massa el català malgrat haver nascut aquí i saber-lo parlar, però afirmar que no han fet res per aquest país és igual de fal·laç que dir que l'obra de Mercè Rodoreda és important únicament per a la nostra literatura per escriure-la en català malgrat haver estat traduïda a 40 idiomes diferents.

Crec que el problema és que tot es fotografia amb les mateixes ulleres encara que pertanyi a realitats diferents, i quan un analitza realitats diferents amb les mateixes lents, per lògica està predestinat a perdre la raó que creu tenir. Se li ha donat a la qüestió d'Estopa i la medalla un rerefons polític i de confrontació ideològica absurda, que és la d'equiparar la lluita per la independència de Catalunya o l'amor incondicional a aquesta pàtria amb la crítica —per defecte i amb mania, amb fàstic— a qualsevol imaginari que surti una micona de la iconografia clàssica del suposat bon català. Dit d'una altra manera: que només es pot estimar el país de veritat si es repudia tot el que no sembli genuïnament català. I es veu que els Muñoz no encaixen dins del prototip.

És que no representen David i José una part dels catalans, o potser és que alguns catalans de bé s'avergonyeixen de tenir entre les seves files els paletes, pagesos i artesans que s'embruten les mans per regar els seus horts?

És innegable que Estopa canta en castellà, igual que ho és que sempre ha exportat la marca Cornellà i la seva empremta obrera allà per on ha corregut i mai no ha renegat dels seus orígens (catalans). Que quan parlen de l'encarregat que explota els seus empleats a Pastillas de freno, el seu referent està al Polígon Industrial de Cornellà de Llobregat i no al de Dos Hermanas; i que la decadència i l'exili al lavabo de les seves cançons també neix d'aquests carrers, de la perifèria oblidada que a tants ha vist consumir-se. On queda això? És que no val parlar de les tripes d'aquest país si no és en català? És que no té coratge fer-ho malgrat les tensions amb la resta d'Espanya, on el grup de rumba urbana té milers de seguidors? I, la gran pregunta: és que no representen David i José una part dels catalans, o potser és que alguns catalans de bé s'avergonyeixen de tenir entre les seves files els paletes, pagesos i artesans que s'embruten les mans per regar els seus horts? Ja em sap greu, però els Muñoz són catalans, tot i que no agradi a molts, encara que la seva manera de ser-ho s'allunyi d'allò políticament correcte i es vulgui adoctrinar que la cultura que sembren és menys pura, menys digna. Almenys amb aquesta maleïda creu es tanquen unes quantes boques.

I aquí és on vull arribar quan dic que es posa el focus a l'escenari equivocat i que fer-ho és un tremend error, perquè José i David no són l'enemic: ni han espiat líders nacionalistes, ni van enviar els piolins a moldre a cops al poble l'1 d'octubre del 2017, ni neguen sistemàticament que les escoles continuïn amb el model d'immersió lingüística —un model, per cert, que a ells els ha permès aprendre l'idioma que no practicaven a casa—. És més, ja l'any 2010 els Muñoz van reivindicar al programa El convidat de TV3 que, encara que ells votarien que no, estarien a favor d'un referèndum per l'autodeterminació de Catalunya.

Vull creure que parla més la por a perdre el català que la superioritat moral d'excloure per defensar

Els Estopa no semblen ser d'aquests tipus previnguts i calculadors, bàsicament sembla que tot els és una mica igual, les convencions socials, el puritanisme i el decòrum; que són naturals i fidels als seus principis, que si t'agrada bé i, si no, també. Per això, en el mateix programa, David va dir coses com que "entenc que si algú em parla en català és de bona educació contestar-li igual" o que "quan ens pregunten per què no fem cançons en català és perquè, per fer-les, es necessita espontaneïtat i no perdre res pel camí, i si penses una idea i has de traduir-la, ja perds". Mentre José assentia, també va explicar que fora de Catalunya, quan els preguntaven pel tema de la llengua —el 2010, compte—, sempre negaven que el castellà estigués perseguit al país o a la televisió pública. "Fa 10 anys que vinc a TV3 parlant en castellà i mai ningú no m'ha dit res": i tant de bo més ambaixadors de la lògica com ells per les Espanyes. I per als inconformistes: tot li ho va explicar a Albert Om en català.

Vull entendre tots els que aquests dies s'han queixat perquè vull creure que parla més la por a perdre la llengua catalana que la superioritat moral d'excloure per defensar. Les càrregues contra Estopa m'han dolgut, perquè de veritat crec que són dos tipus amb què es poden —podem— identificar molts catalans de moltes maneres diferents. Cada vegada em costa més entendre —i defensar— les idees que reivindiquen la cultura catalana de soca-rel, com si fos qüestió de tenir la sang neta i no de voler un lloc en el qual ens gestionem els nostres propis impostos, escollim el nostre idioma oficial i puguem decidir en què invertir els diners que guanyem. Jo vull pertànyer a un país que ha aconseguit els seus anhels de llibertat sumant i no trepitjant i que, havent alçat les seves estructures, abraci les diferències i els faci un forat. En un lloc que discrimini qualsevol expressió que surti d'un patró mental únic i sectari, allà no em trobaran.