Els problemes són útils, marquen el ritme de la vida. Sense ells, les nostres existències serien continuïtats insulses, privades de sentit. El mateix pot dir-se de l’art, l’enemic del qual era, en paraules d’Orson Welles, “l’absència de limitacions”. És per això que, quan un artista es proposa retratar la vida, ha de fer-ho, necessàriament, a través del conflicte, del xoc. Qualsevol premissa és vàlida: l’home contra els Déus, la dona contra el destí, el pare contra el fill. Aquest últim cas, prou habitual i més antic que l’anar a peu, és la que ha servit a Manuel Baixauli per començar a escriure Cavall, atleta, ocell, novel·la publicada per Edicions del Periscopi, que va presentar-se el passat dimecres a la Llibreria Laie de Barcelona.

Parlo de “premissa”, però potser hauria de dir “excusa”, perquè tot fa pensar que el que interessa a Baixauli no és explicar-nos la història del fuster Alapont i dels maldecaps que li genera el seu fill adolescent, sinó aprofitar-la per construir una reflexió sobre el pas del temps i el ritme harmònic que fa girar el món. És aquest ritme (“tempo” si es vol) el que, amb el pas de les pàgines, es convertirà en el veritable protagonista del llibre. De fet, el seu títol, extret d’una frase del cineasta Robert Bresson (“Goig de contemplar el moviment: cavall, atleta, ocell”), ja ens dona una pista, que acaba fent-se evident quan, amb l’adultesa del fill, la novel·la comença a omplir-se de referències a directors com Béla Tarr, Yasujirō Ozu o Abbas Kiarostami.

L'atracció de la imatge i el ritme

A més de ser grans cineastes –o això és el que m’han dit els que hi entenen–, aquests tres creadors compartien el fet de posar més èmfasi en la forma de les seves creacions que en el seu contingut narratiu, cosa que es veu que als cinèfils (inclòs el fill d’Alapont) els agrada bastant. Com explica Orofila Martí, personatge excèntric que adquireix certa rellevància en el llibre, “tant em fa perdre’n el fil. M’atrau la imatge, el ritme”. La frase la pronuncia en referència a cintes com El cavall de Torí de Béla Tarr i Ágnes Hranitzky, però també seria aplicable a les novel·les de Baixauli, que, en haver-se format com a pintor, no sembla tan interessat en la coherència i la linealitat dels seus arguments com en les sensacions que aquestes evoquen.

Manuel Baixauli acaba de publicar la seva nova novel·la Cavall, atleta, ocell / Foto: Carlos Baglietto

A més de novel·lista, el valencià exerceixi també de pintor, un art on la coherència i la linialitat mai han estat el factor més important

Així doncs, més que com una història sobre pares lacònics i fills a la recerca d’ells mateixos; Cavall, atleta, ocell es pot entendre com una mena d’exposició pictòrica, un conjunt d’escenes que se situen a mig camí entre els quadres d’Hokusai i els contes de Cărtărescu i que, contemplades en un dia de pluja, deixen al lector amb un sentiment estrany, comparable a aquell que, recentment, poden haver-li provocat novel·les com Lliçons d’Ian McEwan. Aquí també se’ns parla del pas del temps i del mal que fa i dels silencis que, de mica en mica, ens poden anar matant. Però a diferència de l’escriptor anglès –ateu confés–, Baixauli no deixa que els seus personatges cedeixin als capricis de l’atzar, sinó que, a través d’una concepció mística del món, lliga els seus destins a una mena de força aliena que guia els seus moviments sense que ells ho sàpiguen.

Vivint descompassadament

Exemple d'això és l'aparició de l'Artefacte, un dels elements més fascinants del llibre. Sense ser definit amb exactitud, l'aparell, una mena d'esquelet mecànic format de records i que funciona cada dia de l'any, pauta els passos del fill d'Alapont de la mateixa manera en què ell, aspirant a director de cinema, ordena les accions dels personatges que neixen de la seva ment. Es crea així una mena de cadena que ens obliga a preguntar-nos si l'autor de la novel·la (un artefacte en si mateix també està controlat per algú), en el fons no és més que un actor qualsevol dins un joc de nines russes que s'expandeix fins a l'infinit i que ens faria suposar l'existència d'algun ésser superior, d'un fuster (Jesús també ho era), encarregat de cisellar els nostres destins, de marcar-ne el tempo.

Manuel Baixauli durant la roda de premsa de presentació de la seva nova novel·la a Barcelona / Foto: Carlos Baglietto

Més que com una història sobre pares lacònics i fills a la recerca d’ells mateixos, Cavall, atleta, ocell es pot entendre com una mena d’exposició pictòrica, un conjunt d’escenes que se situen a mig camí entre els quadres de Hokusai i els contes de Cărtărescu

Preguntat per aquestes qüestions, Baixauli es limita a dir que “hi ha gent que viu descompassada”, d’altres que “s’adapten al ritme del món” i ell, que està a mig camí. Podria semblar una simple fugida d’estudi, però el plantejament encaixa amb el mètode creatiu de l’escriptor, que més que buscar les veritats (els secrets d’aquest ritme misteriós) es topa amb elles, tot endinsant-se en camins literaris que, com la carretera del poble on se situa l’acció, són estrets, laberíntics, plens de bonys i carregats de boira; indrets estrambòtics on és fàcil perdre’s, però en els quals sempre s’hi troba alguna cosa interessant. “Horror de comprendre. Goig de rebre l’inesperat”. Ho deia Luis Buñuel, que mai s'equivoca.