Succession ha rebut nombrosos premis, ha anat guanyant intensitat i ha consolidat la seva audiència. Tot plegat gràcies al seu retrat inclement i corrosiu dels Roy, un clan a l’alçada de la millor tradició de les famílies televisives que es llancen els plats pel cap. Els estimem perquè els odiem i ja sabem ara que els trobarem a faltar. Aquest dilluns 26 s’estrena a HBO Max la quarta i última temporada d'una de les grans sèries en emissió. Vet aquí 5 motius per veure-la.
5 motius per veure Sucession
Perquè ens cauen malament
Els Roy són una família de “pijos” rematats que tenen problemes del primer món, i és justament aquesta bretxa moral el que alimenta les nostres ganes de veure’ls patir i atacar-se sense miraments. Mentre la mires saps que aquí no hi ha sentiments que valguin i que, per més que es facin aliances eventuals, tot és per interès i per instint de preservació. Sabem que el seu món és exactament així i, en conseqüència, la sèrie és com una finestra a com de miserable pot arribar a ser.
Mentre la mires saps que aquí no hi ha sentiments que valguin i que, per més que es facin aliances eventuals, tot és per interès i per instint de preservació
Per Logan Roy
Si fem un repàs a la galeria de patriarques carismàtics de la història de la televisió, aquest ja ocupa un lloc d’honor. És un cabró sense matisos que trepitja qui calgui, també els seus propis fills, per tal de no perjudicar el seu llegat. Les seves diatribes quan algú se li posa sentimental són memorables i cada episodi té el seu “moment Logan” que es cruspeix tota la resta d’esdeveniments. Brian Cox se’l fa tan seu que arriba a costar separar l’actor del personatge.
És un cabró sense matisos que trepitja qui calgui, també els seus propis fills, per tal de no perjudicar el seu llegat
Per imprevisible
Riu-te’n tu de Joc de trons i de qualsevol sèrie que es vanta d’agafar l’espectador amb la guàrdia abaixada. Aquí no pots donar res per sobreentès, perquè cada vegada que un personatge sembla morir en vida acaba ressuscitant quan menys t’ho esperes. Succession és un monument a la mala llet, a la traïció i als girs imprevistos, i cada cop que un dels seus protagonistes exhibeix una feblesa, n’apareix un altre que mira d’esclafar-lo. Això no és “els rics també ploren”, sinó una carnisseria permanent, sobretot emocional, que deixa El joc del calamar en un berenar infantil.
Succession és un monument a la mala llet, a la traïció i als girs imprevistos
Perquè haurà durat el que li toca
La notícia que aquesta quarta temporada seria l’última ha agafat els fans desprevinguts, però cal dir que és una gran decisió. Quantes sèries acaben deslluïdes per l’obsessió amb esprémer el seu èxit? Els Roy i les seves batalles fratricides potser haurien donat per més episodis, però acabar-la a temps segur que contribuirà a fer que conservi la seva mística. Si ho fan bé, quedarà com uns dels retrats familiars (i polítics) més punyents de l’era moderna. I també ha servit per meravellar-se amb un conjunt d’actrius i actors que ja no podrem dissociar dels seus respectius personatges.
Els Roy i les seves batalles fratricides potser haurien donat per més episodis, però acabar-la a temps segur que contribuirà a fer que conservi la seva mística
Pel seu “opening”
L’art de fer “openings” s’ha perdut notablement, però Succession en té un d’aquells que aconsegueixen instal·lar-se al teu imaginari amb molta eficàcia. No només resumeix a la perfecció els conflictes dramàtics que tracta la sèrie (les herències, les legitimitats, els arribismes) sinó que la banda sonora de Nicholas Britell capta amb mestria els estadis anímics que acaben marcant el to de la història. Aquí no valen les retòriques: és un àlbum familiar que va directe a la jugular i en què tots els que surten a la foto es comporten com a bèsties engabiades.