El 10 d'agost de 1916, a l'edició vespertina de La Veu de Catalunya, Eugeni d'Ors signava un nou article del seu glosari titulat "Lliçó de tedi en el parc". Amb aquell text, Xènius iniciava una nova sèrie estival dins la seva secció fixa al diari del catalanisme conservador, des d'on desplegava el seu programa estètic, intel·lectual i polític noucentista.

L'any anterior, i en plena Guerra Mundial –a la qual havia dedicat la sèrie Lletres a Tina, on destil·lava un neutralisme intel·lectual i europeista que va ser acusat de progermànic– havia publicat a les mateixes la fosca Gualba, la de mil veus. Però en aquesta ocasió aprofitava la seva experiència al Balneari Blancafort per oferir als seus lectors un autèntic text estival. 

Eugeni d'Ors amb la seva esposa, l'escultora Maria Pérez Peix/Família d'Ors

El tedi per prescripció facultativa

 "No prescric el camp. No prescric el repòs. Autor, Autor, home de la perpetual bullida, sé prou i massa com tu els entens el camp i el repòs! Prescric com a única salvació el tedi. El tedi, al peu de la lletra. Sense atenuacions, sense matís: el tedi. No excursió, chaise longue. No conversa, silenci. No lectura, letargi... Tant com sia possible, ni un moviment, ni un pensament" assegura el Doctor en la introducció de la sèrie, també coneguda com a Oceanografia del tedi. 

"«Ni un moviment, ni un pensament!». Dos quarts de quatre de la tarda. Un parc de bells arbres a l'entorn. Una cadira de repòs, en la placeta més apartada i esquiva. Robes flonges de tennis mig cobrint el cos ajagut. En alt, entre dos cedres, un pla de paret de l'hotel. Paret lateral, tota blanca, sense finestres", afegeix el glossador, que al llarg d'un sol dia –que es prolongarà durant una setmana al periòdic– intentarà complir amb la prescripció facultativa tot aprenent la lliçó de l'avorriment abans de tornar trepitjar "asfalt ciutadà".

El Balneari Blancafort en l'època que hi va ser Eugeni d'Ors

Aigua termal i ferrocarril, el secret de La Garriga

L'arribada del ferrocarril a la Garriga l'any 1875 va convertir la vila vallesana en un dels destins preferits per la burgesia barcelonina a l'hora d'estiuejar, que ja coneixia des de mitjans de segle el poder guaridor de les seves aigües. L'any següent, el Balneari Blancafort ja arribava a les 100 habitacions. I això que havia nascut com a servei d'un modest hostal, on el seu enginyós propietari va instal·lar quatre banyeres revestides de rajola de València, on es podia gaudir de l'aigua termal que sortia de la deu a una temperatura de 60º.

Atrets pels balnearis –s'hi van arribar a comptar mitja dotzena d'establiments termals– i l'ambient tranquil i distingit, l'impuls dels estiuejants va veure alçar-se torres modernistes, al voltant del Passeig, iniciat l'any 1878, i que transformarien totalment el paisatge del poble. Avui dia, conjunts com les torres de la illa Raspall, declarades Bé Cultural d'Interès Nacional, són un testimoni de l'època esplendor de la Garriga, destí de literats com Josep Carner o de presidents com Francesc Macià.

Eugeni d'Ors i la seva família a Viladrau/Família D'Ors.

Xènius, un tastaolletes estival

De fet, cal dir que abans de Xènius, havien passat pel Blancafort personalitats com Jaume Balmes, Jacint Verdaguer, Enric Prat de la Riba, Narcisa Freixas, Josep Puig i Cadafalch, Francesc Cambó o el general Primo de Rivera. El mateix Eugeni d'Ors va passar pel Blancafort després d'estiuejar a d'altres paratges, com Cadaqués –on va fer perdre el cap a Lídia Noguer–, Viladrau o Argentona, on va trobar la inspiració per escriure la seva obra més destacada, La Ben Plantada, entre algunes de les noies de la colònia d'estiuejants. L'any 1919, la seva estada al Mas Esparregueres, a Santa Pau, convidat pel seu deixeble i amic Josep Maria Capdevila, el portaria a escriure un "divertimento estival" pels seus lectors de La Veu, la "Història de les Esparragueres".

El pas per la Garriga d'un Xènius que en aquell moment gaudia de plens poders intel·lectuals i institucionals a la Mancomunitat de Catalunya, va deixar una obra singular que Josep Pla comparava, ple de bilis, amb motllures de guix completament gelades i pur fiambre. El seu record, però, fa que a dia d'avui el restaurant del Balneari Blancafort, encara en servei, porti, en homenatge al Pantarca, el nom de D'Ors Gourmet. De ben segur que és poc per aquell que volia "parlar com Demòstenes, escriure com Boccaccio, pintar com Leonardo, saber com Leibniz, tenir, com Napoleó, un ample imperi o un jardí botànic, com Ruelbeck", però potser després d'un bon àpat sorgeix espontàniament algun deixeble tardà del pare del Noucentisme, disposat a deixar-se endur pel tedi.