L'Eugènia Broggi té dos llibres a la tauleta de nit. Tots dos són assajos. El primer d'una autora americana; l'altre d'una escriptora anglesa. "Un és un assaig sobre classe i sexe. L'altre, el de l'autora anglesa, és un assaig sobre la renúncia a l'amor romàntic. És estrany en mi que estigui llegint assaig, perquè jo llegeixo molta novel·la. Són dos títols vinculats amb temàtiques de filosofia i de sociologia femenina. Bé, l'amor romàntic també es pot aplicar als homes. I classe i sexualitat, també". Els publicarà amb el seu segell, L'Altra, editorial que va néixer el 12 de febrer de 2014, tot just ara fa 10 anys, amb l'arribada a les llibreries de les seves dues primeres referències: Els nois, de Toni Sala, i L’última nit, de James Salter. Una dècada desprès, L'Altra, pedra angular en l'esclat d'editorials independents a casa nostra i llar d'autores com Vivian Gornick, Maria Climent, Karl Ove Knausgård, Pep Puig, Maggie O’Farrell, Maggie Nelson, Toni Sala, Lucia Berlin o la primera Irene Solà, és un dels catàlegs més interessants, refugi perfecte per a tots aquells que no poden anar a dormir sense la seva dosi diària de paper i tinta, de la nostra esfera literària. Així ho ratifica el 29è Memorial Fernando Lara, el premi de la Cambra del Llibre de Catalunya que des de 1995 reconeix la tasca de joves empresaris o noves iniciatives empresarials del sector del llibre. L'Eugenia Broggi ha estat l'editora premiada en la seva última edició. "Celebrarem aquests 10 anys amb una bona festa, però segurament serà passat Sant Jordi perquè tenim un trimestre força agitat".
Hi ha molta diferència quan llegeixes per feina a quan ho fas per plaer?
La mirada és diferent. No et sabria dir molt bé com, però sí. Quan llegeixes per publicar ets molt més exigent. En el sentit que per molt que estiguis passant-t'ho bé o t'estigui interessant el llibre, ets molt més crític i ho valores tot: el potencial literari i també el comercial, la possibilitat de vendre. En canvi, quan estic llegint per plaer, ho faig tranquil·lament tirada al meu sofà, amb un llapis subratllant les frases que m'agraden i ja està. Per mi els llibres tenen una relació molt íntima amb la lectura. Per a mi és important que hi hagi una passió darrere de cada llibre que publico. No perquè sigui una romàntica boja, sinó perquè és la meva manera de treballar, de generar-me a mi mateixa interès i entusiasme per la feina. Em costa molt publicar llibres que no he llegit, que no he acabat o que no em convencen.
És important que hi hagi una passió darrere de cada llibre que publico
Deixes els llibres sense acabar si no t'agraden?
Normalment faig l'esforç, especialment si són per publicar. I si ho faig per plaer, també ho intento. De petita ja m'ho van ensenyar, que s'havien d'acabar els llibres. Però he d'admetre que no sempre ho aconsegueixo.
Quin va ser el llibre que et va despertar l'amor per la literatura?
Molts! Un dels primers llibres que recordo va ser Els marginats de la Susan E. Hinton. I, una mica freak, a segon de BUP em vaig obsessionar amb Hamlet. Però no perquè tingui cap interès especial en el teatre, sinó que simplement aquella lectura em va... Imagino que estava agobiada per alguna cosa sentimental, i ho vaig superar llegint Hamlet (riures). Sí, era una friqui, llegia tota l'estona.
Tu no volies ser editora, volies ser escriptora.
M'hauria encantat. De petita escrivia molt. Vaig copiar Els set secrets de l'Enid Blyton. I també vaig intentar fer una versió de Quan un toca el dos de l'Anna-Greta Winberg, inspirant-me en el mateix estil, amb la millor amiga, la classe, el nen que t'agrada... Però era un desastre. De gran sí que vaig intentar-ho una mica més seriosament, però no em va sortir mai bé. Era molt afectada. No hi havia cap mena de veritat en res del que escrivia. No em sortia.
Ho vas acceptar? Ho has acceptat?
Ho he acceptat de tant en tant. Encara tinc algun moment de... Podria posar-m'hi, però no.
Com molta gent de la nostra generació vas marxar a viure a Londres, i allà comença una mica tot.
Vaig anar a viure a Londres quan encara era molt jove, i allà va néixer la idea de muntar una editorial.
Havien de passar encara moltes coses.
Primer vaig fer de cambrera, com tothom, durant un any.
Perdona... Això va ser abans o després de la teva etapa musical com a guitarrista de Los Fresones Rebeldes?
Després. Vaig deixar el grup i me'n vaig anar a Anglaterra. I el grup va continuar sense mi. I llavors a Anglaterra vaig fer de cambrera. Al principi de treballar d'editora em feia molta vergonya parlar-ne, ara em fa molta gràcia. Però ens ho vam passar molt bé. Va ser la cosa més rara, més inusual i més inesperada del món. Vam començar a assajar que no sabíem ni tocar ni res. Assajàvem al mateix local de Pepito Sex, el grup del Felipe (Spada, també exguitarrista de Los Canguros i Los Bretones). Ens vam posar a tocar un dia amb ells i així va ser com van néixer Los Fresones Rebeldes. M'ho vaig passar bomba, però també patia massa a l'escenari. I ho vaig deixar
I marxes a Londres.
Sí, era com una manera de tancar allò. Vaig anar amb la meva parella —l'escriptor Kiko Amat—, que aleshores estava molt poc encarrilat. Va ser com anar a provar sort, a veure si allà ell es resituava. Durant molt de temps, tots dos vam fer de cambrers. Fins que vaig entrar a treballar a la llibreria Foyles i allà...
Va començar tot.
Allà vaig descobrir que el món del llibre era una cadena molt llarga, que jo no en coneixia gairebé res.
He llegit que en aquella època vas escriure una carta a l'editor d'Anagrama, Jorge Herralde, animant-lo a trauduir l'Haruki Murakami.
Ara diré una cosa que crec que no he dit mai a ningú... Un col·lega de l'època em va regalar un llibre del Ramon de España que es deia Sospechosos habituales, que era com una mena d'Homenots, de retrats de gent de la cultura de Barcelona. Un d'ells era l'Herralde. En aquell perfil explicava que havia publicat coses dels Angry Young Men, com l'Alan Sillitoe. De fet, ja havia publicat el primer Murakami, La caza del carnero salvaje, però no sé, li vaig escriure. Va ser una carta que em vaig currar molt. La vaig escriure durant setmanes. I allà li explicava això, que havia tingut la idea de muntar una editorial, però que ara l'hi escrivia com a llibretera. Que treballava a la Foyles de Londres i que en Murakami ho estava petant.
Et va contestar?
Sí. Suposo que també el fet del meu cognom... De fet, em va dir: "Broggi? Em sona. Em sembla que algun parent teu ha traduït per a mi". Una de les coses que més m'agrada de l'Herralde és que sempre li interessa tot. Li interessa la gent del seu voltant, la gent jove, que això, molta gent gran... Per això no em va sorprendre que em contestés. Em deia que quan corrés per Barcelona, l'anés a veure.
I vas anar-hi.
Vam estar xerrant un parell d'hores. Diu molt que l'Herralde tingués dues hores per passar amb una niñata com jo. D'allà vaig sortir sent lectora d'Anagrama.
Quina és la feina de la lectora d'una editorial?
Els lectors el que normalment fan és llegir els manuscrits que arriben a una editorial i després redacten un informe. En aquests informes expliques el que t'agrada. I el conclous amb una valoració literària i una comercial, recomanes la publicació i xau. Però l'Herralde tenia aquesta cosa que et feia anar i et feia que li expliquessis tot plegat xerrant amb ell.
Tens un great hit d'aquella època?
Vam publicar algunes coses molt guais. Però hi ha un llibre de què no se'n recorda ningú: Volver al mundo, de José Ángel González Sainz. Aquesta novel·la és espectacular. Jo vaig fer-ne la lectura, l'informe recomanant-lo i Anagrama el va publicar. Jo aleshores treballava a la Casa del Llibre i el recomanava a tothom. No va ser cap hit, però vaig tenir una connexió molt forta amb aquella novel·la. I una cosa similar em va passar amb Tenemos que vernos de Maria Tena, que va ser semifinalista del Premi Herralde 2003. També hi ha llibres que vaig recomanar que no van publicar, com La casa de hojas de Mark Z. Danielewski. Era un llibre per Anagrama cent per cent, però l'Herralde el va descartar perquè era molt llarg i era molt estrany de maquetació. Va considerar que seria molt car de fer. 10 anys després el va publicar Alpha Decay.
Un escriptor o escriptora pot escriure una novel·la molt bona però que no sigui el moment per publicar-la?
Jo crec que sí. Per exemple, la Virginie Despentes va publicar originalment Teoria King Kong el 2006. Jo vaig contractar els drets el 2007, però la traducció va anar malament. Vam estar postposant la publicació fins al gener del 2018 en plena eclosió del moviment #Metoo.Teoria King Kong és un llibre d'algú molt enfadat. Un llibre violent i agressiu molt justificadament i va connectar molt amb l'esperit del #Metoo, que era gent molt enfadada. La versió en castellà s'havia publicat 10 anys abans i no va tenir gaire ressò. Però quan el vam publicar nosaltres va connectar de manera col·lectiva.
Em va anar molt bé el pas per Anagrama, però a Empúries ho vaig aprendre tot
De lectora d'Anagrama vas passar a editora d'Empúries.
Quan estàs en una casa com Empúries, que és el Grup 62, que és Planeta, és una producció molt més en cadena. Tens un pressupost, hi ha un objectiu de facturació. Això fa que, si has de fer 60 llibres i només en tens 40, els altres 20 te'ls has d'inventar. Em va anar molt bé el pas per Anagrama, però a Empúries ho vaig aprendre tot. Vaig arribar que no sabia res, a banda de tenir un bagatge de lectures. No sabia ni què eren unes galerades. Allà vaig conèixer tothom: els llibreters, els comercials, els altres editors, col·legues espanyols... Vaig fer tota la meva xarxa de contactes i connexions. Anava a fires i coneixia agents literaris estrangers. Així, quan vaig començar amb L'Altra, va ser com vaig poder comprar els drets de L'última nit de James Salter. I el Toni Sala, que va ser l'altre autor amb què vam començar, també el coneixia perquè l'havia publicat a Empúries i ens havíem entès molt bé. Aquella època em va servir molt per aprendre l'ofici i per formar-me una xarxa de gent.
Vas començar L'Altra que tot just ens recuperàvem de la crisi econòmica.
Estar en un gran grup editorial en època de crisi també és molt dur, perquè hi ha una estructura molt més gran. Allà, els llibres que venen menys de 2.500 exemplars eren una mica fiascos, perquè no aconseguies cobrir les despeses. En una editorial independent, l'estructura és més petita i la pots mantenir amb unes vendes més discretes. D'altra banda, la diversificació del mercat editorial català ha sigut molt favorable per a tots els implicats, inclosos els grans grups. De la mateixa manera que l'aparició de moltes llibreries independents petites, també ha afavorit més la visibilitat dels editors petits,
Certament, a Catalunya, entre 2010 i 2012, vau néixer moltes editorials independents
Algunes ja existien, però moltes... No en som conscients, però vendre 800 llibres en català és un petit èxit, i vendre'n 2.500 un superèxit.
Un superèxit?
Quan estava a 62 vam crear la col·lecció La Butxaca. Per fer tot l'anàlisi comercial del segell, vam anar a buscar els llibres més venuts: El codi Da Vinci, El noi del pijama de ratlles, Els homes que no estimaven les dones... Tots havien venut no menys de 150.000 exemplars. Això ja no s'ha igualat més amb cap dels èxits dels últims anys.
Aquests llibres són una mica com aquells que et regalaven a La Caixa: la gent els té a casa, però potser no els ha llegit.
Però la idea era que si s'havien venut 150.000 exemplars d'El Codi Da Vinci, volia dir que hi ha 150.000 persones a Catalunya que poden i volen llegir en català. El que crec que ha canviat en aquests últims anys és, justament, aquesta varietat de segells editorials. Abans estaven els 150.000 exemplars venuts d'El Codi Da Vinci i després tota la resta. Ara, en canvi, està més repartit.
Imagino que mantenir aquest equilibri entre qualitat i comercialitat és una de les claus.
Sí, i volia dir-ho. A vegades sembla que els editors siguem éssers romàntics que treballem exclusivament per amor a l'art... Quan començava, anava a moltes xerrades d'editors independents, i gairebé tots sempre parlaven des d'aquest vessant romàntic de la professió, quan jo el que volia saber era quant els costava el lloguer del local o quants exemplars s'havien de vendre per mantenir el negoci. Els llibres s'han de vendre. Però no tot ha de ser només vendre. Com més gent llegeixi la Vivian Gornick, millor serà el món. Jo em forraré més, però és que el món serà millor. Per tant, hi ha aquesta doble cosa.
Des del principi vas tenir clar que l'editorial seria en català?
Vaig tenir una temporada a 62 que em van donar un segell en espanyol. Va ser un període molt curtet. La feina de taula és la mateixa. Has de llegir llibres, contractar el traductor, corregir el text, buscar la coberta... Fer llibres és el mateix procés en català i castellà, però vendre'ls no té res a veure. I jo, a més a més, m'havia especialitzat en el món català.
Un dels grans valors del catàleg de L'Altra és donar sortida a noves veus de la literatura catalana, però també les traduccions que heu fet d'escriptors i escriptores que fins ara no podíem llegir en la nostra llengua.
A més, les traduccions en català tenien una tradició complicada, tot molt recarregat. Però ara ja fa molts anys que hi ha traductors boníssims en català, i això és molt bo per a nosaltres, les editorials, però també per a la llengua. De fet, és interessant perquè ara molta gent compra llibres pel traductor. Fins ara la gent comprava els llibres per l'autor o, potser, també per l'editorial. I ara hi ha gent que es compra llibres pel traductor, que és una cosa nova, això no passava en català. I ara sí, i això està superbé.
Han passat ràpid, aquests deu anys?
Sí. Sembla com una altra vida. Ha passat ràpid i alhora sembla que ha sigut molt de temps. De la mateixa manera, admeto que m'he enyorat de 62, moltes vegades. He enyorat l'ambient, estar allà al despatx, ple de gent. He enyorat fer pasilleo. A L'Altra, al principi, estava molt sola, i a mi sempre m'ha agradat molt tenir gent al voltant amb qui discutir o consultar i parlar de coses editorials. Ara a L'Altra ja som quatre i ja es nota molta més vida. Estic contenta de com ha anat, la veritat.