Ja fa dies que vull escriure sobre Euphoria. Perquè m’ha agradat i no, però m’ha tingut embadalida davant la pantalla del portàtil. Perquè mig m’ha molestat, mig m’ha fascinat. I perquè des d'Euphoria veig a les aules uns eyeliners impossibles i preciosos que estiren la mirada fins més enllà de la pròpia cara. Euphoria parla de l’adolescència i de tot el que s’hi relaciona. Que és tot i de manera intensa i violenta: l’amor, el sexe, les drogues. La família, les xarxes socials. Joves que ho tenen tot a l’abast, però que s’ofeguen en una infelicitat patològica. Retrata aquest moment de la vida que un cop passat sembla que no n’hi havia per tant (però sí que n’hi havia per tant). Vull dir que és cansada, difícil i llarga, aquest etapa. Són les primeres vegades de tot i, inevitablement, et fas mal. Perquè no saps entomar les primeres vegades i no saps entomar el mal que fan les coses (vist amb perspectiva, quina mandra, tornar als setze anys).

Euphoria parla de l’adolescència i de tot el que s’hi relaciona. Que és tot i de manera intensa i violenta: l’amor, el sexe, les drogues. La família, les xarxes socials

Segurament un dels èxits d'Euphoria és com explica això: la frustració, la vulnerabilitat i la mala llet. L'espai entre el que és real i el que és imaginat, a l’espai entre extasiar-te de felicitat i retroalimentar-te en la desgràcia. El buit, sempre. I els ulls resseguits de purpurina. La generació que retrata la sèrie és potser una mica com som tots a aquesta edat, no sé si més egoistes o més insatisfets. Mentiders, per sobre de tot. I portats al límit, que per això és ficció. Cauen malament i són, en general, una colla de cabrons. M’ha agradat que la sèrie no es miri aquest moment amb condescendència. M’ha agradat que retratant-los tan obsessionats amb ells mateixos, els vegis perdre i trencar-se. M’han agradat els pares desesperats que se’n surten menys que els seus propis fills. I que amb tot aquest panorama, sempre hi  càpiguen cascades d’imatges fent pampallugues liles i música elèctrica que t’emborratxa fins a cansar-te. Això últim no sé si m’agrada o no. O si una mica val però potser al final es passa. La preocupació estètica de la sèrie sembla que a vegades descuidi l’argument. Però reconec que visualment és apoteòsica.

La generació que retrata la sèrie és potser una mica com som tots a aquesta edat, no sé si més egoistes o més insatisfets. Mentiders, per sobre de tot. I portats al límit, que per això és ficció

També és interessant que superin l’exclusiva nuesa femenina que hem vist des que s’ha vist nuesa a la pantalla. Que trobo que ens costa, superar-ho. I que s’explica des de la mirada patriarcal que ha dominat el món davant i darrere les càmeres i demostra com d’acostumats estem a l’exposició del cos de la dona com un producte de consum massiu. M’ha agradat que el personatge trans tingui una trama que va més enllà del fet de ser trans. Tot això bé, però també és veritat que només un personatge de la sèrie trenca l’estàndard de cos normativíssim que hem vist sempre i a tot arreu. Hi ha més coses que m’han grinyolat. Però més després, quan hi pensava, que no pas quan m’anava deixant arrossegar per la Zendaya passant el mono i corrent per tot Los Angeles. Justament, em grinyola el retrat sobre la drogaddicció. Entenc que està sobrerepresentada en món del cinema. Ja hem vist Réquiem for a Dream i hem entès el fons del tocar fons (o Let Me Fall, una joia islandesa sobre dues adolescents politoxicòmanes  que encara no em trec de sobre: a qui li interessin dues hores d’una cruesa et va tallant amb cúter que la busqui a Filmin). A Euphoria no hi està romantitzada, però hi ha certa lleugeresa entre el drogar-se i anar tirant, rehabilitar-se i anar tirant. 

Euphoria val molt la pena. Però jo als setze anys no hi tornaria. Ni boja

Suposo que la gràcia és la imperfecció dels personatges. Com la bellesa i la sexualització representa un poder per unes noies que només es construeixen a través d’això. És una eina per ascendir socialment i una obsessió per aconseguir qui creuen que les farà felices per sempre més. És interessant, suposo, si s’hi sap veure la crítica. I el que em sembla fort és el que deia al principi, del que veig a les aules. I als aparadors d’Inditex amb la roba de la Jules Vaughn. El circuit cultural: com una sèrie marca pautes i modes. Com les absorbim. Quin poder té, la ficció, capaç de perfilar (més enllà dels ulls) gustos i comportaments. Euphoria val molt la pena. Però jo als setze anys no hi tornaria. Ni boja.