La llengua protobasca d’Urgell, Pallars i Ribagorça va desaparèixer a causa de l’evangelització d’aquelles societats
Lleida, 30 de desembre de 1149. Fa 872 anys. Feia escassos mesos que els exèrcits dels comtes independents de Barcelona i d’Urgell havien entrat a la ciutat —després de quatre segles llargs de dominació àrab—, i el nou bisbe Guillem Pere de Ravidats, consagrava la vella mesquita com el nou temple principal de la diòcesi. A partir d’aquell moment es van multiplicar les missions evangelitzadores al territori. Però no a la ciutat, que havia estat buidada de musulmans, sinó al territori matriu de la diòcesi. Des que la mitra de Lleida és restaurada (1149), es produiria una forta reculada de la religió ancestral i de la llengua popular de les zones rurals dels comtats de Pallars i de Ribagorça; és a dir, de la cosmogonia protobasca i de la llengua protoeuskàrica.
Per què l’Alt Pirineu català era de llengua protobasca?
El mapa de les primeres societats peninsulars (cap al 1000 aC) revela que el món protobasc ocupava bona part de la serralada pirinenca, des de la Cerdanya (a l’est) fins al Cantàbric (a l’oest). I les restes arqueològiques antigues i medievals, ens confirmen que les dominacions romana (segles III aC-V dC) i visigòtica (segles V-VIII) van tenir una influència molt feble en la cultura popular i ancestral del territori situat entre el curs alt del Segre i el del Cinca; és a dir, de les actuals comarques de l’Alt Urgell, del Pallars Sobirà i Jussà i l’Alta Ribagorça. Quan a principis de la centúria del 800 el casal comtal de Tolosa va iniciar l’expansió al sud dels Pirineus i va crear els comtats de Pallars i de Ribagorça, aquella societat era, majoritàriament, de llengua protobasca.
La primera introducció del llatí vulgar a l’Alt Pirineu català.
Dèiem que la romanització —és a dir, la llatinització— del territori durant la llarga dominació de la Lloba Capitolina havia estat molt feble. Efectivament, la llengua llatina havia quedat limitada als escassos centres urbans creats pels romans: Urgellia (actualment la Seu d’Urgell), Aeso (actualment Isona), Vetula (actualment Vielha) i Labitolosa (un jaciment prop de l’actual Puebla de Castro, a la Ribagorça aragonesa). Aquests petits centres urbans (cap sobrepassava els 1.000 habitants), mai van aconseguir la missió que justificava la seva creació: van ser illots lingüístics llatins al mig d’un oceà rural de llengua i cultura protobasca; totalment refractari a la projecció i a la difusió de la llatinitat (la lingüística i la cultural).
Un país, dues comunitats.
Quan a principis del segle IX els comtes tolosans (dependents del poder central carolingi) van organitzar políticament i militarment el territori, la societat de l’actual Alt Pirineu català estava fragmentada en dues realitats: el món urbà (demogràficament minoritari, però que concentrava el poder polític i econòmic del territori) que havia desenvolupat un llatí vulgar evolucionat que prefigurava el català medieval; i el món rural (demogràficament majoritari) que mantenia viva l’ancestral llengua protobasca. Aquesta dicotomia també es reflectia en el món religiós: mentre que el cristianisme —difós durant la darrera etapa de la dominació romana (segle IV i V)— havia arrelat als centres urbans; a les zones rurals es conservava l’ancestral cosmogonia protobasca.
L’evangelització i llatinització de l’Alt Pirineu català.
Quan Ravidats va ocupar el setial de Lleida (1149) ja era bisbe de Roda d’Isàvena, una diòcesi creada als Pirineus ribagorçans que havia fet les funcions de la seu diocesana lleidatana durant la llarga ocupació àrab de la capital del Segre (714-1149). El trasllat de la cúria ilerdense de Roda a Lleida va ser molt més que el retorn a la casa pairal. La conquesta de la vella i prestigiosa Ilerda romana i visigòtica, va impulsar una nova ideologia al territori: el trasplantament de la idea catalana i cristiana —de fàbrica barcelonina i urgellenca— a les noves terres de l’oest del país. A partir de la restauració de la seu lleidatana, evangelització i llatinització (que en aquell moment equivalia a dir catalanització lingüística i cultural) van anar agafades de la mà.
Les esglésies romàniques de la Vall de Boí.
Un dels testimonis més evidents d’aquell corrent evangelitzador i llatinitzador (clarament promogut pel poder de l’època) seria la febre constructiva de temples cristians a la Vall de Boí. Totes les esglésies romàniques d’aquell territori van ser construïdes durant aquella etapa de substitució cultural i religiosa (segona meitat del segle XII). Allà on hi havia un petit temple dedicat al culte de la religió tradicional, s’hi va edificar una església cristiana, amb un aforament suficient per encabir tota la població de la parròquia de nova creació; i amb la missió de divulgar amb efectivitat i rapidesa els nous estàndards que imposava el poder (el comtal i el local). A la Vall de Boi, la llengua i la religió protobasques van desaparèixer a finals del segle XII.
La pervivència del protobasc fins a l’Edat Moderna.
Però en altres indrets de la Ribagorça, la llengua i la religió protobasques van subsistir en un estadi de semiclandestinitat fins a la centúria del 1600. Els testimonis arqueològics revelen que a principis de la centúria del segle XVII, moltes cases de nova edificació de la vall del riu Isàvena (a la Franja catalanoparlant d’Aragó) encara retolaven la llinda amb la inscripció protobasca “Gara, gara, gara” (que equival al “som i serem” català). Però aquella llengua mil·lenària, que havia transcendit la romanització antiga i l'evangelització medieval; desapareixeria, definitivament, durant l'ofensiva contrareformista que va cobrir de penombra el món catòlic (segles XVI i XVII). I l’eusquera de l’Alt Pirineu català quedaria sebollit en la cova de Gavekoak (la nit dels morts).