La periodista Evelyn Mesquida va publicar el 2008 el llibre La Nueve. Los españoles que liberaron París, una obra en què posava en relleu el paper dels efectius espanyols en l'exèrcit de la França Lliure. Gràcies a aquest text, França va reconèixer el paper dels republicans espanyols en la defensa de la llibertat davant els nazis. Ara, Mesquida pretén torna a aconseguir-ho tot publicant un llibre sobre els republicans espanyols que van lluitar a la Resistència a l'interior: Y ahora, volved a vuestras casas. Republicanos españoles en la Resistencia francesa (ed. Penguin Random House).
Foto cedida per Penguin Random House.
Per què aquest títol?
Fa referència a un discurs que va fer De Gaulle a Tolosa, el 1944, en uns moments en que es deia que el Partit Comunista volia prendre el poder. De Gaulle va reunir els resistents antinazis i els va instar a unir-se a l'exèrcit regular francès, i els va indicar que podien fer això o "tornar a les seves cases". Això em va semblar tremendament cruel. Els republicans espanyols, des que arriben a França no tenen casa: passen pels camps de concentració, després els envien als camps de treball, que són camps de misèria. Viuen en habitatges en condicions pèssimes, miserables... S'estan en barracons... I més tard, quan se sumen a la resistència, la seva casa seran els boscos, les cabanes, les coves... Com podia dir De Gaulle que tornessin a les seves cases? Es pot entendre que De Gaulle digués això pel seu desconeixement del que passava a França. Però no deixa de ser molt cruel. Perquè la majoria no tenia cap casa on tornar, cap lloc on anar, ja que a Espanya s'hi mantenia la dictadura.
La majoria dels republicans no tenia una casa on anar
Com va començar a treballar sobre els espanyols a la Resistència francesa?
Jo tinc un llibre sobre La Nueve, la unitat militar que va lluitar des del principi de la guerra, que va alliberar París i que estava integrada per molts espanyols. I mentre escrivia aquest llibre ja vaig començar a tenir contacte amb el tema dels espanyols de la Resistència. Què va passar amb els 500.000 espanyols que van travessar la frontera fugint de Franco? Molts van acabar a la Resistència, però no solen aparèixer als llibres sobre la lluita contra els nazis publicats a França. A tot estirar, hi ha mencions aïllades. Els historiadors francesos no els donaven rellevància. En algun punt parlaven de la "xarxa Ebro", sense esmentar que hi havia espanyols a ella. Ni tan sols deien perquè es deia "Ebro". Em vaig dir que no podia deixar aquests homes sols. I vaig començar a treballar sobre ells. Vaig tenir la col·laboració de les famílies dels resistents, que em van oferir informacions, i també fotos.
Els espanyols van ser decisius en la lluita contra els ocupants alemanys a França?
Algunes històries de la Resistència parlaven d'espanyols que eren al sud de França, però en investigar el tema he trobat resistents a tots els departaments. N'hi havia per tot França. No només van ajudar a la Resistència; en molts llocs van ser ells els que van iniciar la Resistència... Fins i tot a Bretanya. Allà hi havia Roque Carrión, al que anomenaven Icare, que dirigia una xarxa de francesos i espanyols, i que va acabar la seva vida com a taxista. Molts d'ells eren combatents foguejats, que ja tenien experiència de combat a la guerra d'Espanya i que per a la Resistència van ser molt importants. Els francesos que he entrevistat que van lluitar amb ells em van explicar que els espanyols van ser els que els van acollir, els que els van donar armes, els que els van ensenyar a tirar....
A Espanya no hi ha hagut cap intent de recuperar la història dels republicans ficats a la Resistència
Foto cedida per Penguin Random House.
Creu que a Espanya es coneix prou aquesta història?
A Espanya segur que no. Hi va haver 40 anys d'ostracisme total amb el tema. I després s'ha treballat amb dificultats. Jo vaig començar a treballar sobre La Nueve el 1988. Llavors hi havia poca gent que havia treballat el tema. Hi havia Antonio Vilanova, que des de Mèxic havia estat enviant cartes a tots els combatents per obtenir les seves declaracions, i que amb els seus testimonis va publicar una obra el 1969. I també Pons Prades, un català que havia lluitat contra els nazis. Gràcies a ells es pot reconstruir la història. Han estat la base perquè nosaltres treballem el tema. No hi ha hagut cap intent oficial de recuperar aquesta història... M'agradaria que amb aquest llibre se n'adonessin d'això i rectifiquessin.
A França és millor la situació de la memòria dels republicans espanyols?
Moltíssims republicans espanyols van morir per la llibertat de França. Hi va haver milers de morts; mai no en sabrem exactament quants. I els que van sobreviure es van instal·lar en molts llocs de França. I malgrat tot han estat ignorats. Quan vaig publicar La Nueve, a França es va visibilitzar la participació dels espanyols en la Guerra Mundial. Però va fer falta molt feina perquè el govern francès ho reconegués... Per fi, el president François Hollande va esmentar públicament el sacrifici dels espanyols. I el ministre de la Memòria ho va dir de forma molt bonica, a París, el Dia de l'Alliberament: "Fa 70 anys els primers homes de la França Lliure que van arribar a aquesta plaça eren espanyols". I va reconèixer la seva tasca en nom de la República Francesa. M'agradaria que amb Y ahora, volved a vuestras casas succeís el mateix i es recordés als resistents espanyols.
No sembla molt satisfeta amb les polítiques de memòria a França...
Durant molts anys, l'alcaldia de París va commemorar de l'alliberament de la ciutat sense ni tan sols reconèixer la presència de republicans espanyols. Finalment, els va reconèixer un any i se'ls va posar una placa. Jo esperava que cada any fossin presents a l'homenatge, però només se'ls va recordar l'any que es va posar la placa... Li van dedicar un carrer a un lluitador de La Nueve, Amado Granell, però sense explicar el que va fer. Pitjor: a la placa indicaven que era "militar". Però Granell no va ser un militar. Era un civil que va ser decisiu per a la presa de París, però que no volia ser militar.
S'ha de reconèixer la lluita dels que van lluitar aquí, i que més tard van lluitar fora
Enterrament d'un resistent a Glières, en la Alta Saboya. Foto cedida per Penguin Random House.
Com creu que podria solucionar-se això?
Per a mi seria necessari que a les escoles s'expliqués això... Jo m'he trobat amb coses molt boniques: hi ha estudiants que han estudiat La Nueve en els seus instituts, que han fet cançons sobre ella... Però això sempre ha estat iniciativa de professors aïllats. Això cal fer-ho oficialment. I a Espanya passa el mateix. Si això no es fa entrar als llibres de text, si no forma part de la història oficial, només hi haurà una foto bonica i res més. Quedarà tot en un núvol. S'ha de reconèixer la lluita dels que van lluitar aquí, i que més tard van lluitar fora.
No hi va haver els que van lluitar contra la seva voluntat?
Sí, és clar... Els pobres van lluitar amb França, potser perquè no els quedava més remei. Estaven tancats, amb Franco a un costat i a l'altre els nazis. Però van utilitzar la seva experiència bèl·lica a la Resistència, i això va servir molt als francesos. No hi ha ningú que ho qüestioni. Entre els republicans hi havia dinamiters excel·lents, que van fer saltar trens alemanys. Treien la dinamita de les mines on treballaven i la utilitzaven per fer sabotatges.
A Y ahora, volved a vuestras casas, hi apareix un català molt especial, l'enginyer Santiago Rubió i Tudurí, el germà de Nicolau Rubió i Tudurí...
Santiago Rubió i Tudurí era un gran enginyer, un home molt respectat fins i tot pels francesos. El van enviar, juntament amb nombrosos republicans espanyols, a construir el pantà de l'Àguila (ara anomenat de la Resistència). Va ser ell que va donar les claus per a la seva construcció, perquè els enginyers francesos no aconseguien encertar amb el disseny. En realitat, ell dirigia les obres, però el mèrit se'l van emportar d'altres, perquè tan sols hi figurava com a auxiliar. A aquestes obres hi havia un gran nombre de republicans espanyols treballant: van aprofitar la seva situació per organitzar un grup armat.
En aquesta obra hi hauria d'haver centenars de noms de dones
Una resistent a la ciutat de Rouen, en el moment del seu alliberament. Foto cedida per Penguin Random House.
Al llarg de la seva investigació va descobrir que les dones havien tingut un paper molt més rellevant a la Resistència del que comunament es creia...
Al llibre hi ha un capítol que es titula "Les ignorades". Em sembla importantíssim haver pogut fer aquest capítol, i alhora és molt trist només haver pogut escriure això. A aquesta obra hi hauria d'haver centenars de noms de dones, perquè moltes dones van col·laborar amb la Resistència. Cap xarxa no podia funcionar sense la participació d'aquestes dones. Feien de missatgeres, portaven subministraments, informaven dels moviments de l'enemic... Si les agafaven els alemanys, les torturaven i les executaven o les enviaven als camps de concentració. Algunes comencen a treballar per a la resistència amb 16 anys, sabent que les poden matar, torturar... Havien passat per moltes coses... Eren adultes, als seus 16 o 17 anys. I en sabem molt poc, sobre elles. No en sabem ni els seus noms. En la batalla de la Madeleine, produïda després del desembarcament de Provença, el 1944, trenta i pocs resistents espanyols van vèncer un miler d'alemanys. Sabem el nom de tots els espanyols combatents, però no sabem el nom de les dues dones que eren allà. D'una d'elles en coneixem la cara, perquè surt en una foto. De l'altra, ni això. No en sabem res de res d'ella. I cadascuna d'aquestes dones és l'heroïna d'una pel·lícula.
Què va passar amb els republicans de la Resistència al final de la guerra?
El seu futur serà la mina, el taxi... Al comandant Miguel Vera, un heroi de la Resistència a l'Alta Savoia, l'exèrcit francès li va proposar d'anar a Indoxina, a lluitar contra els rebels asiàtics, i li van oferir un ascens, però s'hi va negar, perquè va dir que considerava que els indoxinesos tenien dret a ser lliures. A la fi, com un reconeixement a la seva lluita, el van autoritzar per vendre gelats a Nancy. I es va convertir en un gelater d'èxit allà.
El que els resistents desitjaven per als seus fills a Espanya, a la fi ho van obtenir a França. Va ser la seva revenja
Els resistents espanyols es van assentar a França al final de la guerra?
Sí, perquè el que ells desitjaven per als seus fills a Espanya (la cultura, el laïcisme, l'educació...) ho van obtenir a França. Els seus fills van estudiar a l'escola laica, van participar en el món de la cultura... Van viure a França com els seus pares haguessin desitjat que visquessin a Espanya. Va ser la seva revenja... Però, alhora, per als pares va ser una tragèdia... Va acabar la Guerra Mundial i Franco es va mantenir el poder. Però tots els seus fills es van integrar molt bé a França. N'he conegut molts: són professors, però també hi ha diputats, periodistes, funcionaris... Gent molt ben integrada...
Els supervivents de la Resistència van explicar als seus fills el que havien viscut?
La majoria no van parlar. Hi ha fills que ploraven quan jo els entrevistava. Deien: "No sé què va fer el meu pare durant la guerra i ara ja ha mort i no ho sabré mai". En realitat, molts van preferir construir una nova vida, perquè no volien saber res d'Espanya. Fins i tot alguns que només xampurrejaven el francès parlaven als seus fills en francès. No volien que els seus fills patissin per Espanya. Els van separar del seu passat perquè triomfessin a França. Alguns fills, no obstant això, després de la mort dels seus pares, han recuperat les seves arrels.
Humiliació és una paraula molt adequada per explicar el que van patir els republicans espanyols
Com definiria la seva experiència?
La paraula "humiliació" és molt adequada. Havien lluitat 3 anys contra Franco, contra els alemanys, contra els italians i contra els portuguesos, i quan arriben a França els humilien a mort i els maltracten amb les forces colonials. I, quan acaba la guerra, els desmobilitzen i permeten que Franco segueixi en el poder. És important, al llibre, veure els capítols on ells parlen, perquè allà és on es pot veure el que senten...
Foto de portada: Evelyn Mesquida. Efe.