Londres, nit del 30 d’abril a l’1 de maig de 1517. Fa 508 anys. Una multitud assaltava i saquejava la casa de John Meutas, secretari reial d’Enric VIII, situada a Leadenhall Street. Meutas, que a la documentació anglesa apareix, també, com a Mewtis; era d’ascendència francesa i formava part del nucli de cancellers estrangers que envoltaven el rei. Tot seguit, es produiria una brutal onada de saquejos, incendis i assassinats que afectaria, sobretot, els barris de Saint-Martin-le-Grand, Lombard Street i Blanchapletton (al voltant de la catedral de Sant Pau) i d’Aldgate (a l’altre extrem de la ciutat); ocupats, principalment, per mercaders i fabricants estrangers, originaris de França, dels Països Baixos, de les repúbliques italianes i, fins i tot, de Catalunya i del País Valencià.
Històricament, la investigació anglesa havia considerat aquell fet com un episodi puntual de violència contra els beneficiats pels privilegis —econòmics i polítics— que la nissaga reial Tudor havia concedit als seus aliats establerts a Londres: els mercaders estrangers. Però la investigació moderna ha revelat que darrere aquella massacre, que va causar centenars de víctimes i la devastació de barris sencers, hi havia un colossal moviment de protesta amb moltíssims cantells. I el greu problema de l'habitatge, que afectava especialment les classes populars de Londres, tenia un pes molt destacat. Londres estava expulsant els veïns que històricament havien poblat els seus barris i l’Evil May Day (el diabòlic dia de maig) seria una conseqüència directa d’aquell fenomen de gentrificació
Com era Londres la vigília de l’Evil May Day?
L’any 1517, la capital d’Anglaterra era una ciutat de 50.000 habitants. Per tenir una idea del que això significava, direm que, per exemple, en aquella mateixa època París i Constantinoble —que eren les ciutats més poblades del continent— en tenien 200.000; Nàpols, Milà, Venècia, Roma, València o Sevilla reunien 100.000 habitants i, en un estrat més baix, Barcelona allotjava uns 40.000 residents. I segons la investigació moderna, el col·lectiu estranger estaria format per unes 3.000 persones; que representaven, tan sols, un 6% de la població, una taxa molt inferior al 20% de Sevilla o al 10% de París, però que tenien una destacada presència tant en l’aparell de govern —la cancelleria reial— com l’aparell econòmic —les elits mercantils de la ciutat—.
A què es dedicaven els estrangers de Londres?
L’Arxiu Nacional d’Anglaterra —a través de les Letters of Denization— (els documents que llistaven tots els estrangers que, de forma legal, aspiraven a obtenir la naturalització anglesa) revela que aquest col·lectiu tenia una llarga història, que remuntava als banquers genovesos i venecians establerts a inicis del segle XIII; però que, a principis del segle XVI, ja abastava tots els sectors de la societat. Des de cancellers francesos —de la Normandia i de la Picardia— situats a l’administració reial, fins a petits fabricants de sabates nord-alemanys; passant per banquers toscans; negociants flamencs (exportadors de llana en brut i importadors de manufactura tèxtil); shipwrights (constructors navals) bretons, catalans i venecians; o armadors portuguesos.
Per què la societat anglesa estava sumida en una crisi?
L’ascens al poder dels Tudor (tres dècades abans del pogrom, 1485), confirmaria l’aliança, prèviament negociada, entre els nous estadants del tron i les classes mercantils de Londres i de Bristol. I en virtut d’aquest pacte, els monarques Tudor (Enric VII i Enric VIII) van invertir tots els recursos de la corona en la creació d’una marina de guerra que havia de pilotar la projecció mercantil anglesa cap al mar. Entre 1485 i 1514, els dockyards (les drassanes) de Portsmouth, Woolwich i Depford van avarar dotzenes de vaixells, com la Peter Pomegranate (1510), la Mary Rose (1512) o la Henry Grace-a-Dieu (1514); en aquell moment les més grans del món. Per fer front a aquesta colossal inversió, la corona havia incrementat notablement la pressió tributària sobre la societat anglesa.
Els privilegis dels estrangers
Però el que realment havia sumit aquella societat en una profunda crisi era tota la dinàmica provocada per la presència d’aquella colònia estrangera. La corona els considerava uns aliats imprescindibles i els protegia i privilegiava. D’aquesta forma, els ramaders (productors de llana) i els paraires (fabricants de draps) anglesos estaven totalment sotmesos a l’imperi dels importadors-exportadors flamencs. Els cuireters locals (basters, sabaters) no podien competir amb els nord-alemanys establerts a la City que, gràcies als privilegis dels quals gaudien, accedien a la matèria primera en millors condicions econòmiques. I les històriques drassanes del Tàmesi estaven totalment controlades pels shipwrights estrangers, que obtenien totes les comandes de la corona.
La substitució del paisatge social tradicional
Aquell paisatge de tensió es traduiria en una alça incontrolada de preus, tant dels aliments bàsics com de l'habitatge. En aquell moment, més del 90% de la població de Londres vivia en règim de lloguer; i, tant les fonts coetànies com una crònica posterior de l’advocat i historiador Edward Hall (1548) revelen que la crisi s’intensificaria a partir de 1514 fins a desembocar amb els pogroms de 1517. Els desnonaments, per impagament de la renda —a causa de la ruïna de les classes populars— o per substituir els inquilins —per interès econòmic dels propietaris— s’havien convertit en un fet habitual; i les tradicionals xarxes veïnals, fonamentades en relacions de parentesc o de professió, eren destruïdes i suplantades per estrangers amb un nivell econòmic molt superior.
Com va acabar aquell pogrom?
Segons les mateixes fonts, quan el sol despuntava per llevant, Thomas Howard, duc de Norfolk i molt proper a Enric VIII, va entrar a la ciutat amb el seu exèrcit privat format per uns 1.500 efectius. Howard va aconseguir capturar el líder de la revolta; el comerciant John Lincoln, que havia encès el pogrom a instàncies de... oh, sorpresa!!!, de Henry Howard, comte de Surrey, fill del repressor Norfolk i canceller de l’empresa mercantil “Company of Merchant Adventurers of London”, la mateixa que havia acusat, repetidament, Meutas (el secretari reial saquejat) de fabricar i comercialitzar “contra les lleis d’Anglaterra”. Les mateixes fonts revelen que, durant aquella jornada de repressió, els sequaços de Howard-pare capturarien a més de 300 revolucionaris.
Què va passar amb els detinguts?
El desenllaç d’aquella revolta és la part més intrigant d’aquesta història. Incomprensiblement, fins passats un parell de dies (3 de maig) no apareixeria l’exèrcit reial. Això no impediria que, passat un parell de dies més (5 de maig) les presons de la ciutat fossin plenes a rebentar. El rei Enric VIII estava disposat a executar tots els presos. Però, sorprenentment, l’aristocràcia terratinent rural... i Caterina d’Aragó (la reina que havia promogut l’arrelament d’estrangers a Anglaterra, sobretot mercaders i armadors rics), forçarien l’indult de tots els detinguts. L’excarceració dels revolucionaris no resoldria el problema dels preus d’aliments i habitatge; però la comunitat estrangera es dispersaria i desapareixeria de la ciutat de Londres.