“Començo a ser gran per a segons quines coses”: aquest és el pensament final que m’ha travessat el cervell en girar l’última pàgina de El millor dels mons impossibles d’en Gabriel Ventura (Editorial Anagrama). Que la distància amb la generació que dicta les tendències d’internet –i que ja no és la meva– existeixi, però, no m’ha de dur a desentendre-me’n. Em sembla. El millor dels mons impossibles és un assaig lleuger de llegir sobre un fenomen social que va arrencar arran de la pandèmia entre els nadius digitals: el reality shifting. Tancats i barrats a l’habitació arran de les restriccions, els de la meva generació ens vam dedicar a enamorar-nos o tornar-nos a enamorar entre dm’s de Twitter i missatges de WhatsApp a l’ex. Mentre això passava, a la generació que ve per sota, més que una cerca desesperada del plaer en una realitat objectiva força nefasta, s’hi va despertar una exploració convulsa de la subjectivitat.
El millor dels mons impossibles és un assaig lleuger de llegir sobre un fenomen social que va arrencar arran de la pandèmia entre els nadius digitals: el reality shifting
Universos paral·lels
Els shifters de què parla Gabriel Ventura són joves que afirmen haver-se traslladat a universos paral·lels. Aquest viatge a una realitat que no és la seva realitat quotidiana, però, està mediatitzat per les pel·lícules o sèries que els joves en qüestió tenen com a referència i condicionen el context imaginari on els shifters fugen desesperadament per evadir-se. Diuen haver estat a Hogwarts, per exemple. O al món de The Vampire Diaries o de Joc de Trons. “Internet redueix salvatgement la llunyania respecte a allò que desitgem i ens permet accedir-hi a una velocitat inaudita”, escriu Ventura. Els shifters parlen de les realitats on shiftegen a TikTok i revelen fins a quin punt ja no existeix un dins o fora d’internet, perquè “totes les imatges i realitats passen per un procés d’interiorització del cosmos digital”. Que començo a ser gran per aquestes coses ho sé perquè d’aquesta tendència surrealista de seguida en vaig concloure l’anàlisi preferida de la tertulianor boomer: “és com Black Mirror”.
Els shifters de què parla Gabriel Ventura són joves que afirmen haver-se traslladat a universos paral·lels
Rere aquesta tendència s’hi amaga una veritat preocupant, però: hi ha una comunitat de joves tan desesperada per fugir de la seva realitat objectiva que s’abraona a una mena d’esquizofrènia digital per aconseguir-ho. L’assaig de Gabriel Ventura no es deixa cap pal per tocar: dels fonaments científics del multivers a la tulpamància budista que vol evadir-se de situacions de marginació social, El millor dels mons impossibles empeny a comprendre fins a quin punt el reality shifting no surt d’enlloc. Amb tot, però, es fa difícil no arribar al final del llibre amb una certa angoixa al pit, amb la preocupació de copsar fins a quin punt la desesperança és la tendència veritablement popular entre les generacions que pugen. I que el reality shifting és un crit d’auxili, perquè neix de la creença que el món no es pot transformar. Que la realitat d’un mateix, de fet, no es pot capgirar, i que l’única alternativa real a la incomoditat de la realitat present és la irrealitat.
Rere aquesta tendència s’hi amaga una veritat preocupant, però: hi ha una comunitat de joves tan desesperada per fugir de la seva realitat objectiva que s’abraona a una mena d’esquizofrènia digital per aconseguir-ho
Gabriel Ventura en fa una exposició vasta i fins i tot polititzada, però fa la sensació que cedeix la problematització del fenomen a la mirada del lector corrent el risc que aquest romantitzi allò que en el fons és una dissociació. O amb l’oferta de llibertat perquè la crítica del fet la faci cadascú, també. Escriu Ventura: “Creure en el multivers com si fos una realitat objectiva és com creure en Déu: una qüestió de fe”. Bé, amb una diferència important: que l’espiritualitat, contraintuïtivament, t’eleva per sobre la realitat perquè t’hi puguis submergir d’una manera més present i fins i tot més conscient. No és escapolir-se, és prendre distància per poder trobar-se i tornar. És, d’alguna manera, abraçar la realitat d’un mateix amb més força des de la creença que es pot transformar. El millor dels mons impossibles és un llibre i és una paradoxa perquè, versant sobre realitats imaginàries i descabdellant el mètode de la generació TikTok per evadir-se del món, fa de finestra generacional i permet fer-se càrrec de les contingències del món, de la realitat objectiva, més pregonament.