Gènova, 28 de novembre de 1127. Fa 897 anys. Època del govern del comte independent Ramon Berenguer III. La unió dinàstica amb Aragó no es negociaria i formalitzaria fins passades unes dècades (1137-1150). I un grup de cancellers de Barcelona i de Gènova signaven un tractat internacional de comerç que contemplava, entre altres coses, que en els ports de la república lígur, els comerciants catalans serien tractats com a naturals del país. I a la inversa als ports dels dominis de Barcelona. Aquell tractat confirmava els acords del 1114, que havien impulsat la Croada Pisana, una gran expedició naval de càstig (participada per bona part de les petites potències navals de la Mediterrània nord-occidental) contra la pirateria musulmana de Mallorca, que obstruïa el puixant comerç marítim cristià.
La llunyana associació poder polític-expansió comercial
Aquell tractat és una prova evident que, en aquella època iniciàtica (segle XII) el poder català ja treballava com un tot i de forma indissociable els camps de l’acció política, de l’empresa militar i de l’expansió comercial (dominació i colonització, dos dels tres components de la ideologia imperial). Però, a més, la Croada Pisana (1114) i el Tractat de Gènova (1127) són les arrels més remotes del Consolat de Mar, una institució que naixeria un segle més tard (1262) amb l’objectiu de legislar en matèria de comerç marítim, i de conciliar postures o dirimir conflictes entre parçoners (societats de mercaders catalans) i els seus competidors estrangers. Però que va ser, també, un instrument —una extensió a mode de tentacles— del poder polític català arreu de la Mediterrània.
Els Consolats catalans
Els Defenedors del Consolat de Mar (els dirigents d’aquell organisme); van impulsar la creació de delegacions als principals ports de la Mediterrània i, posteriorment, de l’Atlàntic europeu; que serien anomenades Consolats catalans, i que serien establertes amb un doble objectiu. El primer, la creació d’espais físics propis destinats a la negociació i a la contractació mercantils. I el segon, l’establiment de tribunals propis per a impartir el Ius Mercatorum (el codi legal creat pel Consolat); i evitar que els armadors, mercaders i parçoners catalans i els seus socis no catalans es trobessin subjectes a jurisdiccions estrangeres i hostils. Aquesta fórmula, que consistia en la creació i manteniment d’enclavaments, territoris i jurisdiccionals, revela que aquell procés expansiu estaria pensat des de l’estratègia de la ideologia imperial.
El Ius Mercatorum
El Ius Mercatorum (el codi legal creat pel Consolat) i les Sales de Tribunals dels Consolats; són la gran aportació de Catalunya al Dret Internacional. El Ius Mercatorum va néixer durant aquell règim feudal que permetia la convivència de diverses jurisdiccions (reial, eclesiàstica, nobiliària) dins d’un mateix domini; i va ser creat per dotar la poderosa classe mercantil de Barcelona d’una jurisdicció pròpia. Però el seu veritable èxit seria transcendir els límits del barri de la Ribera i que tots els armadors, mercaders i parçoners de la Mediterrània —catalans i no catalans— l’abracessin com el seu propi codi legal, com el que millor interpretava la seva activitat i millor dirimia els seus conflictes. Una projecció internacional que s’explica per la ideologia imperial de l’expansió catalana al mar.
El conjunt arquitectònic del Consolat de Mar
La professora Dolors Pifarré (catedràtica d’institut a Lleida) que és qui ha investigat amb més profunditat el flux comercial entre Catalunya i Flandes a cavall dels segles XIV i XV; posa èmfasi en la particular composició del conjunt arquitectònic dels Consolats catalans, especialment del de Bruges. Pifarré explica que en tots els consolats catalans hi havia un petit temple religiós que, en el cas de Bruges, estava dedicat a la Mare de Déu del Carme. A cavall dels segles XIV i XV, encara no havia esclatat la Reforma Luterana; però l’església del Carme de Bruges seria el lloc de culte de la colònia catalana local i l’element destinat a projectar les particularitats de la litúrgia catalana —de la cultura catalana, en definitiva— en aquella zona. Seria l’element de colonització propi del component cultural de la ideologia imperial.
El sabir, la koiné marítima mediterrània
El professor Carles Castellanos (de la UAB), que és qui ha investigat amb més profunditat el fenomen de la koiné (la llengua comuna) de l’activitat marinera i comercial de la Mediterrània durant les edats mitjana i moderna (segles X a XVIII); explica que aquest sistema lingüístic, anomenat sabir, va sorgir cap a l’any 1000 com un sincretisme del catalanooccità (la llengua, pràcticament comuna, de l’arc mediterrani entre Barcelona i Niça), del ligurtoscà (la llengua de la cornisa tirrena, entre Gènova i Pisa) i de l’amazigàrab (la llengua de la costa nord-africana entre Orà i Trípoli). Però, amb el decurs del temps, i a mesura que la marina catalana (la militar i la comercial) esdevenia la mestressa de la Mediterrània, el sabir es va inspirar, cada cop més, en el català.
La influència creixent del català sobre el sabir
A mesura que avançava l’Edat Mitjana, el domini militar i comercial català a la Mediterrània seria, cada cop, més intens (segles XIII a XVI). I aquesta intensificació —curiosament i reveladorament— la veiem, també, clarament dibuixada en l’evolució del sabir. Fruit d’aquesta presència catalana dominant, moltes paraules d’aquest revolucionari sistema lingüístic acabarien sent idèntiques al català de l’època (fins i tot a l’actual). Per exemple: caserna, germana, mantega, riu o taca. I d’altres, evolucionarien formant terminacions en -ato o -ir; característiques del catalanooccità baix-medieval. Per exemple, els substantius forato (forat), deserto (desert), joco (joc), olio (oli), fuco (foc); els adjectius vergonyoso (vergonyós); o els verbs mirar, prometir, tenir, cridar, consolar o impedir.
El sabir, el català de la mar
El sabir tenia el propòsit de facilitar la comunicació i evitava la conjugació dels verbs i totes les accions s’expressaven en infinitiu. I els infinitius del sabir baix-medieval, la dels segles d’or catalans (XIII-XVI) serien sempre acabats en -ar o en -ir, com en el català de l’època. En el sabir baix-medieval, un armador —de qualsevol port de la Mediterrània— li preguntaria a un mariner que es volia enrolar, però que tenia mal aspecte: “ti estar bono?” (tu estar bo?). O un macip de costa (un estibador portuari) —també de qualsevol port de la Mediterrània— que encabia un passatger al bot d’estiba li preguntaria: “ti venir aquí”? (tu venir aquí?). El sabir va ser una revolució lingüística i cultural que es va nodrir de la llengua de la potència dominant. La Catalunya que s’havia fet a la mar amb una ideologia imperial.