Barcelona, 24 de juny del 1114. Fa 910 anys. Època del govern del comte independent Ramon Berenguer III. La unió dinàstica amb Aragó no es negociaria i formalitzaria fins passades unes dècades (1137-1150). I un estol, fondejat al port de Barcelona i format per cent naus, salpava en direcció a les Mallorques, en aquell moment sota dominació musulmana. Aquella expedició, pactada i reunida pels dominis cristians independents de Barcelona, Narbona, Nimes, Montpeller, Niça, Lucca, Pisa i Florència-Liorna, es feia a la mar amb l’objectiu de castigar la pirateria musulmana que obstruïa el puixant comerç naval cristià —impulsat des d’aquests petits dominis— que solcava les aigües del quadrant nord-occidental de la Mediterrània.

Mapa de l'expansió catalana a la Mediterrània. Font Enciclopèdia
Mapa de l'expansió catalana a la Mediterrània / Font: Enciclopèdia

La primera acció militar marítima dels catalans

Aquella empresa, anomenada Croada Pisana, ens deixaria el primer testimoni documental —si més no, que en tinguem constància fins ara— del substantiu Catalunya i de l’adjectiu catalans. Seria, també, la primera acció militar d’envergadura que els catalans efectuarien sobre la mar Mediterrània. I seria la primera acció d’una futura expansió marítima que convertiria el Casal de Barcelona en la primera potència de la Mediterrània (segles XIV i XV). Però la qüestió és: l’expansió catalana a la Mediterrània va ser, estrictament, el resultat d’un joc de tensions que va beneficiar el Casal de Barcelona o darrere d’aquella iniciativa hi havia un projecte estructurat que obeïa a una ideologia d’imperi?

L’acció conjunta poder militar-poder econòmic

L’expansió catalana a la Mediterrània (segles XII a XV) sempre va estar presidida per l’acord entre el poder polític i militar (el Casal de Barcelona) i el poder econòmic (les classes mercantils de Barcelona i, posteriorment, de València i de Palma). La primera empresa expansiva (Mallorca i Eivissa, 1229-1235) ja es va gestar amb un gran pacte entre el rei (que coordinava amb nobles i eclesiàstics l’aportació dels recursos militars) i els mercaders (que aportaven els recursos econòmics). Els tres noms propis que destaquen per damunt de tots els altres són el del mateix rei, el d’Aspàreg de la Barca —arquebisbe de Tarragona i màxima autoritat eclesiàstica del país— i el de Pere Martell, un armador de Tarragona que era l’home més ric dels dominis de Jaume I.

Negociació de l'empresa conqueridora de Mallorca. Sopar a casa de Pere Martell. Font Biblioteca Nacional de Catalunya
Negociació de l'empresa conqueridora de Mallorca. Sopar a casa de Pere Martell / Font: Biblioteca Nacional de Catalunya

El triangle imperial

L’eix iniciàtic —poder polític i militar-poder econòmic— ràpidament es transforma en un triangle, els vèrtexs del qual són: poder polític i militar-poder religiós i cultural-poder econòmic i comercial. Aquest triangle és el dibuix clàssic que revela l’existència d’una ideologia d’imperi en un procés expansiu. És el cas de Roma, a l’antiguitat, o de l’imperi carolingi, a l’inici de l’edat mitjana. I va ser el cas de l’expansió catalana a la Mediterrània durant la baixa edat mitjana, a les empreses de conquesta de Mallorca, Eivissa, Malta, Sicília, Gerba, Menorca, Sardenya, Atenes, Neopàtria, Còrsega i Nàpols (segles XIII a XV). Però, quins són els elements tangibles que, en el cas català, integren el triangle que prova l’existència d’una ideologia d’imperi?

Dominació, colonització, evangelització

La professora Coral Cuadrada (de la URV), que és una de les grans investigadores d’aquest període històric, defensa la ideologia imperial de l’expansió catalana a la Mediterrània i afirma que l’expansió catalana tenia tres claríssims components, que serien la prova més evident de l’existència d’una ideologia imperial en la creació i el desenvolupament d’aquella empresa: un component politicomilitar (de dominació), un component cultural (de colonització comercial) i un component religiós (d’evangelització)”. A partir d’aquesta afirmació, presentarem una sèrie d’elements que proven l’existència d’aquests components: els almogàvers, la nissaga reial catalana, els Consolats de Mar, el Dret Marítim català i la koiné marítima catalana.

Representació del campament militar català durant la conquesta de Mallorca (segle XIII). Font MNAC
Representació del campament militar català durant la conquesta de Mallorca (segle XIII) / Font: MNAC

Els almogàvers

Els almogàvers eren una milícia creada pel rei Alfons I d’Aragó a principis del segle XII (abans de la unió dinàstica catalanoaragonesa) i formada per convictes que redimien el compliment de la pena amb un servei militar. Però no seria fins un segle més tard, amb les campanyes militars de la Mediterrània —promogudes pels reis catalanoaragonesos del Casal de Barcelona— que adquiririen un paper protagonista en el concert internacional. Els almogàvers serien la punta de llança i l’element decisiu que inclinaria la balança a favor dels catalans en les empreses conqueridores de Malta, Sicília i Gerba (1282-1305), d’Atenes i Neopàtria (1305-1311), de Sardenya (1323-1326), de Còrsega (1377) i de Nàpols (1435-1442).

Durant els segles XIII a XV, els almogàvers (llavors reclutats tant als presidis com als entorns més desfavorits arreu dels territoris de la Corona) esdevindrien una infanteria ràpida que meravellaria i terroritzaria —a parts iguals—  el món per la seva capacitat i efectivitat i per la seva voracitat i brutalitat. Serien aquella mena d’unitats militars d’elit que han sostingut tots els estats que, en el decurs de la història, s’han projectat amb una ideologia imperial (les falanges gregues o  els palatini romans). El protagonisme dels almogàvers (sostinguts amb generoses pagues en temps de pau i amb formidables expectatives de botins en temps de guerra) confirma l’existència del component politicomilitar de dominació —propi del triangle imperial— en la ideologia expansiva catalana.

Representació del desembarcament almogaver a Sicília (segle XIII). Font Biblioteca Vaticana
Representació del desembarcament almogàver a Sicília (segle XIII) / Font: Biblioteca Vaticana

La nissaga reial

Jaume I, el rei de la primera expansió marítima (Mallorca i Eivissa), en morir (1276), va dividir els seus estats entre els seus fills Pere (Catalunya, Aragó i València) i Jaume (Mallorca, Eivissa, Rosselló, Cerdanya i Aran). I Pere II, el fill de Jaume I i el rei de la segona expansió marítima (Malta, Sicília i Gerba), en morir (1285), també va dividir els seus estats entre els seus fills Jaume (Catalunya, Aragó i València) i Frederic (Malta, Sicília i Gerba). Aquesta dinàmica segregacionista pot conduir a la creença que els monarques del Casal de Barcelona no tenien una ideologia d’unitat i d’imperi, sinó que decidien el destí dels seus estats guiats, exclusivament, pel concepte patrimonial que tenien del càrrec i dels dominis que governaven.

Aquest concepte patrimonial del càrrec i del govern és el que presideix la ideologia del poder del règim feudal arreu d’Europa (segles X a XV). Per tant, no ens ha d’estranyar aquesta dinàmica pendular (annexió-divisió) que trobem a la mort dels grans reis conqueridors catalans (Jaume I i Pere II). Però això no vol dir que les seves cancelleries no treballessin amb una idea d’imperi. Jaume I i Pere II, en dividir el seu imperi, en realitat van duplicar i triplicar la nissaga reial. I ho van fer amb un propòsit clarament polític: evitar el risc que representava la concentració de tot el patrimoni del Casal de Barcelona en unes soles mans, o més ben dit, en un sol tron.

Representació d'una companyia d'almogavers (segle XIII). Font MNAC
Representació d'una companyia d'almogàvers (segle XIII) / Font: MNAC

La nissaga imperial Bel·lònida

Aquesta ideologia imperial es revela quan diferents membres d’una mateixa nissaga Bel·lònida s’asseuen, simultàniament, als trons de Barcelona, Palma i Palerm, les tres capitals que dibuixen l’eix de domini de la Mediterrània occidental. Però fins i tot en aquest paisatge d’aparent fragmentació o d’aparent dispersió, observem l’existència d’uns vincles i d’unes jerarquies (unes relacions de vassallatges, en la terminologia de l’època), que proclamaven que el Bel·lònida que s’asseia al tron de Barcelona era el que tenia reconeguda la categoria de “germà gran” o de “cosí gran”. Fins passat un temps, amb l’aparició dels primers reis preabsolutistes, no es produeix una reconcentració.

Pere III reabsorbeix el regne de Mallorca-Rosselló (1343), expulsant del tron de Palma el seu cosí tercer, el rei Jaume III. I Martí I reabsorbeix el regne de Sicília (1409), en assumir l’herència del seu difunt fill Martí el Jove, que havia estat casat amb la seva cosina segona Maria de Sicília. Però aquesta estratègia, que obeïa a una nova política preabsolutista, tampoc no era contrària a la idea d’imperi que havia presidit l’expansió catalana dels segles anteriors. En el lliurament de demà, desgranarem els altres elements que, en paraules de la professora Cuadrada, formarien part dels tres components que expliquen la ideologia de l’Imperi català de la Mediterrània: els Consolats de Mar, el Dret Marítim català i la koiné marítima catalana.