Posin atenció a la pregunta i facin memòria. Si jo dic Edmonia Lewis, Clara Peeters, Hilma af Klimt, Dora Maar o Agnès Varda, algú podria contestar de qui estic parlant? En llanço una altra amb pista inclosa. Algun lector sabria dir-me el nom d'alguna dona artista? I Frida Kahlo no compta. Una altra? No és que la pregunta sigui massa complicada, és que la resposta amb prou feines surt als llibres d'història de l'art. Fins ara. La historiadora de l'art Katy Hessel, també fundadora del podcast The great women artists, ha publicat un testimoni esperançador sobre algunes de les dones artistes més rellevants de la història, des del Renaixement fins a l'actualitat, traient a la llum els noms propis de grans dones que han estat invisibilitzades històricament a favor del relat patriarcal hegemònic, que venera només l'home, blanc i heterosexual. De subjectes passius relegats a ser pintats a subjectes actius feliços de tacar-se les mans d'oli i aiguarràs. Les dones sempre van tenir moltes coses a dir.
El llibre Historia del arte sin hombres (Ático de los Libros) és un manual exquisit que trenca el silenci de la producció artística femenina, afegint informació a altres volums antecessors que ja posaven l'interrogant en el per què no es parlava de les dones artistes. L'assaig que va sentar càtedra al voltant d'aquest tema va ser el que Linda Nochlin va publicar el 1971, titulat Per què no hi ha hagut grans dones artistes?, en el que l'autora posava l'accent en la dominació masculina i el silenci autoritari cap a la creació femenina. Va caldre esperar fins l'any 1976, quan l'exposició itinerant Mujeres artistas: 1550-1950, de les historiadores de l'art feministes Nochlin i Ann Sutherland Harris, també va reconèixer la contribució de les dones a 400 anys d'art. El 2003, Patricia Mayayo va tornar a posar el dit a la nafra amb Historia de mujeres, historias del arte. Més de quaranta anys de divulgació activa que no han servit per canviar les regles del joc definitivament: les escoles continuen sense ensenyar noms femenins relacionats amb la història de l'art i, si ho fan, sempre són minoritaris; els museus continuen estant liderats per obres realitzades per homes; i, al carrer, ningú no sap dir el nom de tres dones artistes. No és una opinió personal: segons un estudi de 2019 realitzat per la revista Public Library of Science, el 87% de les obres allotjades als 18 grans museus dels Estats Units van ser realitzades per homes, el 85% d'ells per homes blancs.
El llibre és el renaixement a viva veu de les dones que, malgrat nedar en un entorn hostil i advers, van aconseguir expressar les seves emocions i percepcions en una tela, en un bloc de marbre, en un retaule de fusta o rere una càmera fotogràfica. Els enlluernadors quadres de la pintora renaixentista Sofonisba Anguissola, les radicals obres de Harriet Powers al segle XIX, la història de la fascinant baronessa Von Freytag-Loringhoven, que va inventar el concepte d'art trobat molt abans que Marcel Duchamp, les pintures i escultures de la cubana Carmen Herrera, que va vendre la seva primera obra als 89 anys, o les fotografies de guerra disparades per Lee Miller són algunes de les obres que Hessel destaca al seu llibre. També èpoques diferents, de corrents i llocs diversos, que l'autora fila en un ordre cronològic estructurat en cinc parts: la primera, de 1500 a 1900; la segona, l'art modern de finals del segle XIX i principis del segle XX; la tercera, que posa el focus en les dones artistes de la postguerra; la quarta, sobre l'apoderament femení al món de l'art de la segona meitat del segle XX; i la cinquena, que va dels 2000 fins avui. Més de 500 pàgines en les quals Hessel repassa les creacions de més de 300 artistes.
Historia del arte sin hombres és un manual de més de 500 pàgines en les quals Hessel repassa les creacions de més de 300 artistes
D'aquesta manera, la historiadora de l'art contribueix amb la seva obra a demostrar que en totes les societats i èpoques hi ha hagut dones artistes. "No em cansaré de dir que el fet que ara se'n parli no significa que siguin una "tendència". No: les artistes oblidades no són una tendència. Les dones artistes no són una tendència. Les artistes queer no són una tendència. Les artistes negres no són una tendència. A mesura que el món es reinicia, també ha de fer-ho la història de l'art", matisa. En la mateixa direcció es mou Claudia Casanova, editora i traductora de l'obra d'Hessel. En una entrevista concedida a Infolibre, puntualitza que moltes d'aquestes pintores van tenir reconeixement en vida, però que la seva contribució a l'art acaba per desaparèixer. "No és que no hi hagi artistes dones, és que no les coneixem", explica en l'esmentada entrevista, i critica que no estudiar a les artistes femenines de la història de l'art és igual de greu que estudiar història de la literatura sense comptar amb Shakespeare, Cervantes o Molière. I ambdues afirmen que el context històric ha estat un obstacle que ha influït en l'obra de totes elles, perquè l'accés de les dones a la vida pública —estudiantil, social, laboral, i una llarga llista— ha estat més que restringida, però que no els va impedir de crear. I també van deixar empremta en la història. Aquest llibre ho demostra.