Ple de forats és una exposició que parteix de la pregunta "Com ens relacionem amb la imatge contemporània?". Per a respondre aquesta qüestió, les comissàries del Col·lectiu 0: Marta Echaves, Sara Torres i Èlia Bagó reuneixen un nodrit grup d’artistes per reflexionar al voltant de la imatge. Vint-i-set peces, algunes creades expressament per a la mostra, ocupen totes les sales del centre d'Arts Santa Mònica fins al 25 d’octubre.

Escollir la “imatge contemporània” com a tema principal d’una exposició és crear un calaix de sastre on cap gairebé de tot. Això ho converteix en una exposició extensa i alhora densa. Com es diu a la carta de presentació, es tracta d’una “experiència corporal”; amb obres que demanen a l’espectador una presència sensorial activa. Un exemple és l’obra de Laure Prouvost (Croix, 1978) titulada It, Heat, Hit (2010). En un vídeo d’imatges ràpides i sons breus es dirigeix al públic personalment per exigir-li la màxima atenció al llarg de sis minuts fins al final, que crida que abandoni la sala.

Els sons i les imatges de cada obra són dos dels factors que absorbeixen l’energia de l’espectador, però la causa principal és la concentració que has de posar en cada obra per intentar entendre-les. No hi ha cap obra que pugui parlar per si mateixa; totes elles necessiten la cartel·la per explicar una mica de què tracta o intentar clarificar-ne el missatge. No obstant això, les explicacions resulten enrevessades i sense rumb. És cert que els textos parteixen de l’obra, com per exemple, la pedra d’Alexandre Chanoine (França, 1986) que la transforma en Cámara-madera-piedra (2022). Ara bé, molts d’aquests escrits a la segona oració ja s’han convertit en un discurs embolicat i a la vegada buit de sentit que no afavoreix a la comprensió de l’obra.

Evidentment, totes les obres estan vinculades a la imatge; com el cas d’Alejandra Riera (Buenos Aires, 1965). El tema central de la seva obra és la fàbrica del cinema dels germans Lumière. L’obra de Beatriz Olabarrieta (Bilbao, 1982) reflexiona sobre la paraula regard, que no designa l’acte de veure, sinó més aviat de la cura o la guàrdia. I Max Milà (Barcelona, 1994) ens recorda el vincle entre la llum i la imatge. Són discursos que guarden certa relació entre si, però hi ha més discurs que substància. Això dona lloc a obres poc penetrables per l’espectador, i encara més sumant-hi el guirigall d’obres i pensaments que acull tota la mostra.