Segur que alguna vegada heu sentit l'expressió Així que, cara a aconseguir bons resultats electorals, el partit X ha decidit fer tal cosa. Davant d'això, sovint els tècnics lingüístics, amb el dubte convertit en lleu temor, es pregunten si aquest ús del mot cara "és normatiu". I quan es pregunten això (sigui pel mot cara, sigui per una altra raó) rarament troben resposta (ni que consultin webs, diccionaris i tota mena de manuals). Com que no en treuen l'entrellat, davant del dubte el temor esdevé criteri rector i acaben condemnant aquest ús, "no sigui que". Però si gratem una mica, veurem que això és un exemple de l'enorme vivesa que té el català.
I com ho sabem? Doncs perquè el català ja va crear un ús igual amb el mot cap. Pareu atenció: la paraula cap significa 'part superior del cos humà' (El xic s'ha pegat un cop al cap; Diuen que els de Mataró tenen el cap gros). S'usa amb significats figurats (Ja hem arribat al cap del carrer; El cap de l'empresa ha dimitit), i també com a preposició per a indicar 'destinació': El cotxe anava cap a la plaça (també significant 'aproximadament': Hi havia cap a mil persones). Per què el nom cap ha acabat usant-se com a preposició? Tinguem en compte que en català antic ja existia una paraula per a això, vers (com en francès), que es pot trobar en textos formals (a nivell del carrer sentireu envers). Però els parlants fan metàfores i interpretacions visuals, i si algú va a un lloc és com si posés el cap orientat en direcció a aquell lloc, de manera que hom podia dir anar amb el cap a un lloc; d'aquí sortiria l'ús preposicional del mot cap, segurament al segle XV. (A Mallorca es pot sentir Anau de cap a sa platja.)
El comportament de 'cara' és el mateix que el de 'cap'
Aquest canvi (que el nom cap passi a usar-se com a preposició) és una innovació del català que no trobem en les llengües del nostre entorn. I aquest canvi l'hem tornat a fer amb el mot cara. Aquest nom designa la part frontal del cap humà, que sempre està orientada en direcció al camí que fem (altrament, si avancéssim mirant a un costat, xocaríem contra les coses). I els parlants van donar un ús metafòric al mot cara, en frases com De cara a aconseguir això hem de fer tal cosa. Aquest ús, per cert, també existeix en castellà (De cara a lograr eso...). Tanmateix, el català ha anat més lluny, i diu coses com Així que, cara a aconseguir bons resultats electorals, el partit X ha decidit fer tal cosa. I en això el català és més potent que el castellà, ja que en castellà no és gens freqüent l'ús del mot cara introduint un verb sense la preposició de. (El Diccionario de la lengua española de la Real Academia Española de la Lengua indica que cara podia usar-se antigament com a sinònim de hacia, i que ara ja no s'usa així.)
I llavors ens preguntem: si l'ús del nom cara com a preposició s'explica pel mateix motiu pel qual el nom cap s'usa com a preposició, com és que els tècnics lingüístics dubten (sempre amb un cert temor) sobre la validesa d'això? Per a determinar si un fet (com aquest ús del nom cara) és vàlid, no cal pensar en paràmetres de la sagrada normativa: basta mirar si allò és català o no. I aquí és evident que la llengua catalana ha innovat per si sola, com va fer (seguint el mateix procediment) fa cinc-cents anys amb el nom cap. Oh que cap tècnic lingüístic dubta de la validesa de la paraula cap emprada com a preposició de destinació? Doncs.