De sèries musicals comença a haver-n’hi uns quantes, però no sempre han funcionat: als anys 90, per citar un cas molt oblidat, aquell lloable intent de fusionar policíac i musical que era Cop Rock es va endur la patacada del segle, i no fa tant una comèdia tan corrosiva com Galavant era cancel·lada després de dues temporades. Malgrat tot, el gènere persisteix i La extraordinaria playlist de Zoey demostra que no hi està tot dit. En aquest cas no és una qüestió de fons, ja que la seva història s’ha explicat altres vegades, sinó de forma, perquè el seu veritable valor resideix en com s’aproxima a alguns temes recurrents amb una frescor que requereix, això sí, de la predisposició de l’espectador a entrar al seu joc. S’està dient i escrivint molt que aquest és un producte “feel good”, d’aquests que t’alegren un mal dia. I és cert, però reduir-lo només a això seria una mica injust, perquè rere la seva aparença de sèrie lleugera plena de cançons populars i diàlegs ocurrents hi ha una reflexió gens superficial sobre l’amor i la pèrdua en temps de virtualitat.

HBO

La extraordinaria playlist de Zoey comença quan la seva protagonista, que treballa per a una empresa informàtica, es fa un TAC per assegurar-se que no hi ha rastre de la malaltia degenerativa que pateix el seu pare. Durant la visita es produeix un terratrèmol i Zoe pateix una estranya experiència a l’interior de la màquina. No triga a adonar-se de les conseqüències: els pensaments de la resta de persones se li visualitzen en forma de números musicals. El superpoder té avantatges, com poder-se comunicar amb el seu pare, però també uns quants inconvenients, com descobrir que el seu millor amic està enamorat d’ella. Formada per 12 episodis de 40 minuts i estrenada a HBO, La extraordinaria playlist de Zoey té un dels seus principals al·licients en la capacitat de bascular entre drama i comèdia sense descompensar en excés ni una cosa ni l’altra. Tot i endinsar-se en terrenys propicis a la lleugeresa aconsegueix extreure una certa veritat dels seus discursos.

Sí, és una sèrie que transmet bon rotllo i pretén construir un univers en el que voldries quedar-t’hi a viure, però també t’emmiralla a situacions dures i emotives que qualsevol altra sèrie del gènere hauria defugit per no incomodar el seu públic natural. Un parell d’exemples: tot el que té a veure amb el pare de Zoey, tractat amb delicadesa i resolt amb una inesperada contenció dramàtica; i la descripció dels secundaris, que mai apareixen com a simples comparses i s’aconsegueix dotar d’una ànima pròpia malgrat el pes de l’aposta formal. Tot plegat és gràcies als guions, ben estructurats, a l’esplèndida execució dels números musicals (hi ha alguna excepció, però les coreografies resulten eficaces i sovint hilarants) i a Jane Levy, meravellosa actriu que ja havia despuntat a No respires. En aquests temps tan intensos, pel que fa passa al món real però també per com s’analitza la ficció, s’agraeix trobar-se una sèrie que reivindica el terme mitjà.