La clau és saber enquadrar l’horitzó, i Steven Spielberg va aprendre la lliçó de seguida. D’una breu trobada amb el mestre John Ford, que el va rebre a la seva oficina sense deixar de remugar, en trauria el millor consell que un aspirant a cineasta podria rebre. La rellevant rectificació de càmera amb què, de forma juganera, conclou Los Fabelman (pel·lícula amb 7 nominacions als premis Oscar 2023) suposa una garantia per l’esperança: el cadell que somiava en cel·luloide avança cap a un futur gloriós. Aquella anècdota de joventut, mil vegades explicada per Spielberg, es converteix en un tancament preciós per la pel·lícula on, des de l’amor i la calidesa, passa comptes amb la seva família, amb els seus traumes, amb ell mateix.
🟠 Oscars 2023: data, nominats, presentador i tots els detalls de la gala de Hollywood
🟠 Cerimònia dels Oscars 2023: curiositats de la gala dels premis de Hollywood
L’home que ha marcat diverses generacions d’espectadors amb taurons i dinosaures, amb extraterrestres i arqueòlegs, estrena ara un film que és un exercici terapèutic, sí, però també una rendida carta d’amor al cinema
Steven Spielberg i 'Los Fabelman': una pel·lícula de mirades
Perquè l’home que ha marcat diverses generacions d’espectadors amb taurons i dinosaures, amb extraterrestres i arqueòlegs, estrena ara un film que és un exercici terapèutic, sí, però també una rendida carta d’amor al cinema. El cinema com a somni, tal com li expliquen els adults quan, aterrit i excitat, s’endinsa per primera vegada en una sala. El cinema com a descobriment d’un món fascinant, màgic, que l’atraparà per sempre. Als primers minuts de Los Fabelman, Spielberg recorda com, de petit, el va marcar el xoc de trens de L’espectacle més gran del món, aquell clàssic de Cecil B. DeMille amb Charlton Heston com a empresari de circ i amb James Stewart fent de pallasso amb la cara maquillada durant tot el metratge.
Los Fabelman és una pel·lícula de mirades i d’ulls ben oberts
Els ulls com a plats del petit Sammy (l’alter ego d’Steven) en aquella primera experiència davant d’una pantalla gegant no és una excepció: Los Fabelman és una pel·lícula de mirades i d’ulls ben oberts. És el retrat del naixement d’una passió. I és una magnífica radiografia de com el Somni Americà, que les obres de Norman Rockwell van forjar en l’imaginari del país, era una quimera. En el magnífic documental Spielberg (que podeu trobar a HBOMax), el director confessa que el seu desig infantil d’assemblar-se a les vinyetes de Rockwell era impossible, amb un pare no gaire present, entregat a la seva feina com a enginyer (va ser un pioner de la indústria informàtica, i les empreses es disputaven els seus serveis, obligant els seus a canviar de casa constantment) i una mare que, explica el mateix director, “era una mena de Peter Pan. Semblava més aviat la meva germana, perquè era la meva millor amiga, i no pas qui tenia cura dels seus fills. Es ficava en tants embolics com nosaltres”.
Són fabuloses les recreacions que proposa Spielberg d’aquelles filmacions en 8mm. que va fer de nano, amb les que va desenvolupar el seu innat talent narratiu, la seva insòlita intuïció per saber què vol veure el públic
El nen i la mare, figures clau a 'Los Fabelman'
Los Fabelman s’estructura en dues línies narratives constantment interrelacionades: per un costat, la del nen, després l’adolescent, que comença a experimentar amb la càmera domèstica del pare, el millor escut de protecció davant una realitat que no acaba de quadrar-li. I que es llença a fer pel·lícules casolanes en què disfressa les seves germanes de mòmia, acabant amb les existències de paper higiènic. I que, com a bon fanàtic de L’home que va matar Liberty Valance, roda westerns amb els amics. I relats bèl·lics amb els companys boy scouts. Són fabuloses les recreacions que proposa Spielberg d’aquelles filmacions en 8mm. que va fer de nano, amb les que va desenvolupar el seu innat talent narratiu, la seva insòlita intuïció per saber què vol veure el públic.
Spielberg obre la seva memòria en canal, i troba una còmplice sensacional en Michelle Williams, a qui regala, i amb qui ens regala, alguns moments cinematogràficament extraordinaris
D’altra banda, Los Fabelman posa el focus en la història familiar més íntima, on la figura de la mare és el centre del sistema solar: tots els personatges de l’auca giren al voltant d’ella i del seu carisma, de les seves excentricitats i dels seus alts i baixos emocionals. Spielberg obre la seva memòria en canal, i troba una còmplice sensacional en Michelle Williams, a qui regala, i amb qui ens regala, alguns moments cinematogràficament extraordinaris, d’aquells que s’instal·len per sempre als cervells de l’espectador: el somriure de Williams mentre, enfilada a un arbust oscil·lant, es balanceja i sembla acariciar la felicitat. El ball de Williams davant de la família, quasi posseïda, aliena a les transparències traïdores d’un vestit vaporós. El convenciment de Williams en adoptar un mico com si fos la mascota més normal del món. I el rostre il·luminat de Williams dins d’un armari, improvisada minúscula sala de cinema on el seu fill li projecta els seus primers experiments audiovisuals. El mateix armari, en una colpidora escena mirall, on entendrà que el seu secret no ho és tant.
El pare absent a la pel·lícula de Spielberg
A la pel·lícula, els secrets dels Spielberg veuen la llum en un acte de justícia cap a un pare a qui el cineasta culpava de tots els mals i amb qui va partir peres durant molts anys, fins que va descobrir veritats tan doloroses com necessitades de perdó. “Moltes de les meves pel·lícules són reflexions sobre coses que m’han passat”, ha dit en més d’una ocasió. I, a tall d’exorcisme, si el cineasta ha abordat un tema recurrent a la seva filmografia, aquest ha estat el de l’absència paterna. Una obsessió present a títols com Encontres a la Tercera Fase, E. T. L’extraterrestre, Hook, Atrápame si puedes, La guerra dels mons o, fins i tot, i d’una forma molt més festiva, Indiana Jones i l’Última Croada. Així doncs, amb Los Fabelman Spielberg soluciona la mateixa inquietud que van tenir, i segueixen tenint, altres grans cineastes, de François Truffaut (amb Los cuatrocientos golpes i la sèrie de pel·lícules protagonitzades pel seu alter ego, Antoine Doinel) a Federico Fellini (amb Amarcord), d’Ingmar Bergman (a Fanny i Alexander) a Woody Allen (a Dies de ràdio), de Louis Malle (a Adiós, muchachos) a Cameron Crowe (a Casi famosos), d’Alfonso Cuarón (amb Roma) a Paolo Sorrentino (amb Fue la mano de Dios).
Un film extraordinari que confirma Spielberg com un dels millors creadors de la història del cinema
“Quan la llegenda es converteix en realitat, imprimeix la llegenda”, s’escolta dir a la magistral L’home que va matar Liberty Valance, de John Ford. I Spielberg ho aplica al peu de la lletra, convertint la seva pròpia experiència en una vida de pel·lícula. Però, més enllà de la fidelitat a la veritat (la memòria és sempre capriciosa) de Los Fabelman, si hi ha una cosa que s’ajusta a la perfecció al que sí va passar és la trobada final del nostre home amb Ford. Que sigui un creador tan inclassificable com David Lynch qui interpreta el rei del western no és altra cosa que la millor picada d’ull (amb o sense pegat) possible per tancar un film extraordinari que confirma Spielberg com un dels millors creadors de la història del cinema. Com si fes cap falta.
