Una "facendera" és un tipus de treball comunitari que mobilitza a tot un poble amb el mateix objectiu. La paraula –que ve de l’asturlleonès– descriu per a Oscar García Sierra (Lleó, 1994) la tristesa d’un poble miner de Lleó, enfonsat pel desmantellament de la seva indústria, i els intents dels seus habitants per a sobreviure’l. A cavall entre les històries i secrets locals i la conversa entre dos joves en una festa a Madrid, Facendera (Anagrama) retrata la lletjor de l’Espanya buida i el desencant d’una generació de joves obligats a enfrontar-se a un futur incert.
Amb el poemari Houston, yo soy el problema (Espasa Poesía, 2016) a les espatlles, García Sierra s’estrena en el terreny de la novel·la amb força i explorant un escenari normalment fora del focus i ple d’autenticitat. Facendera és una finestra a una realitat bruta i crua i potser per això resulta tan atraient. És la dels cotxes tunejats com a forma d’oci, la de l’atur rampant, la dels combats il·legals entre galls a la rebotiga de la fruiteria, la dels cartrons de vi barat i la d’un poble sencer enganxat als ansiolítics.
Les mil i una nits a Lleó
Tot i que el que s’explica a la novel·la és d’estricta actualitat, Facendera està construïda com un relat format per altre relats, que van encaixant entre ells com si es tractés de nines russes. Els explica el protagonista del llibre, un jove lleonès, a la noia amb qui aspira a començar una relació en una festa a Madrid després d’una mudança, tractant de construir una imatge fictícia de qui és. En aquest puzle hi apareixen personatges com la "filla del dels pinsos", que malviu transportant ciment al poble i que utilitza les relacions com a trampolí per aconseguir ansiolítics o "ladrillos", com se’ls anomena al llibre. O el "fill de la farmacèutica", que fia la seva existència al seu cotxe tunejat i als concursos dels diumenges per veure qui pot fer sonar més fort el bakalao. O "l’últim miner", que era massa jove per prejubilar-se quan van tancar la mina i que ara sobreviu traficant amb antidepressius sense recepta des del pis de protecció oficial de la seva mare.
Tots són els protagonistes d’una constel·lació de relats orals, alguns reals, d’altres inventats i d’altres que queden entre la frontera de la veritat i la mentida i que formen part de l’imaginari del poble. Un imaginari impregnat per la clausura de les mines de carbó i de la central tèrmica, on ara alguns dels personatges es colen per robar-hi la maquinària que encara hi queda. És la crònica del que queda en un poble quan ha marxat la seva raó de ser: el desencant dels adults que l’han viscut diferent i ple i el dels joves que no volen buscar feina “perquè els feia por que el que es deia fos veritat i que realment no n’hi hagués”.
A la novel·la, hi ha tanta gent a l’atur que els vells del poble han de matinar per trobar lloc a la barra del bar del poble. “A mig matí arribaven homes més joves que encara tenien l’esperança de trobar feina. I a la tarda, després de dinar, era el torn de les velles, que es prenien el cafè mentre feien una partida”. Potser és el derrotisme, potser és l’evidència que res al poble té futur o potser és per la consciència que en tenen els seus habitants joves que res no els espera que converteixen Facendera també en una crònica generacional del desencant millennial: de viure sense gaire esperança de res millor i amb una visió decadent del que els envolta.
O potser és perquè el llibre és un relat especialment brillant de l’ansietat, que envaeix als protagonistes a cada moment i de la qual sembla que no es pugin desempallegar; del mal d’estómac permanent, de l’hàbit de “seure al vàter amb la tapa baixada i sense treure’s els pantalons” per agafar aire; de la paràlisi que fa que el protagonista sigui incapaç de matricular-se al següent curs de la universitat. I, en definitiva, d’una infinitat de gestos inconscients i d’incomoditats, com rascar l’etiqueta de les ampolles de cervesa, que la revelen a cada moment.
Fabulació amorosa
A la vegada, Facendera juga amb la veracitat de les històries que s’expliquen de forma oral entre els habitants del poble i que el protagonista modifica per fabricar-se un passat amorós que impressioni a la noia que li agrada, durant la festa a Madrid en què es coneixen. “No tot era mentida, òbviament. Era totalment cert que la meva mare estava deprimida i que a l’abraçar-la notava les seves costelles a la panxa”, admet. Però s’inventa que va tenir una relació amb una noia del poble, quan en realitat va ser un dels seus amics.
Narrador, a Facendera: "Les mentides que ens expliquem a nosaltres mateixos tenen les cames molt curtes i els braços molt llargs"
Quan la relació segueix, es convertirà en esclau de les seves pròpies fabulacions i se n’acabarà penedint. La voluntat de semblar algú complex i experimentat i esquivar la veritat l’acabarà apartant d’alguna manera, sobretot quan la noia l’acompanyi al poble per veure la demolició de la central tèrmica i la festa que se celebrarà en el seu honor. “La història de la nostra relació s’havia tornar massa confusa. Ja no estava segur de què havia passat i què no”, diu el narrador. “Les mentides que ens expliquem a nosaltres mateixos tenen les cames molt curtes i els braços molt llargs”, afegeix.
Facendera, finalment, també destaca per l’ús de la llengua. García Sierra va escollir utilitzar traces constants de lleonès, el parlar autòcton d’algunes zones d’Astúries, Lleó i Zamora, i al llibre inclús n’apareixen explicades de forma explícita algunes de les seves característiques. L’autor explica que en realitat es parla molt diferent entre els diferent pobles de la seva mateixa província o inclús dins dels mateixos pobles de la zona. Els usos lingüístics locals serveixen per traslladar més al lector a l’univers del poble i l’acosten una mica més a la seva realitat. Malgrat la recent publicació, diverses editorials estrangeres ja estan interessades en traduir la novel·la.