Reduir les víctimes del franquisme a mers rondinaires és esport nacional. L'hemeroteca parla per si sola. "La memòria històrica només serveix per remoure la merda" és un eslògan inventat per una regidora granadina d'UPyD, però altres perles polítiques han fonamentat el camí absurd del que alguns creuen una pèrdua de temps i un impediment del passat per mirar al futur. L'oblit és el gran camp bèl·lic dels nostres dies. "Jo eliminaria tots els articles de la llei de memòria històrica que parlen de donar diners públics per recuperar el passat", això ho va comentar Mariano Rajoy el febrer del 2008, "no donaria ni un sol euro públic a aquests efectes". Ho va complir en arribar a la presidència tres anys després. Ara PSOE i Unidas Podemos acaben de presentar una trentena d'esmenes a la futura llei de memòria democràtica que obren la porta a investigar els crims de la Guerra Civil i de la dictadura. Si l'estratègia en la primera contesa mundial van ser les trinxeres, ara el recurs ha de ser el record.
“Havies d’haver fet una altra fi; et mereixies, hipòcrita, un mur a un altre clos. La teva dictadura, la teva puta vida d’assassí”, deia el poeta Joan Brossa després de la mort de Francisco Franco, el dictador més vell d'Europa. El Caudillo va morir de malalt, agonitzant sota cures mèdiques. Ho sabem pels llibres d'història o per Buen viaje, excelencia, una pel·lícula d'Els Joglars que ironitza sobre les seves últimes hores. Podria haver-ho fet condemnat per crims de lesa humanitat, però ho va fer tapat amb llençols de franel·la i amb un harem d'espelmetes beneint la seva tasca. Demà es compleixen 46 anys de la seva partida i Espanya encara és l'únic país que no ha estat jutjat per aquest tipus de crims – que, a més, no prescriuen mai.
Salvador, de Manuel Huerga i interpretada per Daniel Brühl, explica la vida i mort de l'anarquista català.
Les reminiscències del franquisme campen al seu aire per la poca revisió de la història i culturalment, socialment, l'ambient porta des d'aleshores ressentit. La immunitat a què s'han sotmès el dolor i les atrocitats causades pels grisos beuen d'unes institucions públiques anestesiades més per la influència del colpisme que per la vergonya del passat. El rentat de cara i el conformisme arribat amb la Transició es va fundar en el convenciment de l'haver-ho de perdonar tot a tothom, i és evident que hi ha una ressaca històrica en aquest sentit impossible de desmembrar-se en tan poc temps: només un any abans de la mort de Franco, el 1974, es va executar al que seria l'últim executat de la dictadura, Salvador Puig Antich - la pel·lícula que va firmar Manuel Huerga sobre ell el 2006 és devastadora.
Els documentals, la música, els textos periodístics, l'art o qualsevol expressió creativa han estat fonamentals perquè el passat ni mori ni s'oblidi; per assenyalar els culpables i demanar justícia. La cultura és l'arma del carrer per preservar la història, difondre-la en bars i sobretaules, i debatre de qüestions socials sobre les que cal parlar, més encara davant de l'amenaça de l'extrema dreta i la seva irrupció a les butaques públiques del Parlament. El feixisme desdibuixa el relat amb llegendes urbanes – amb potencials fake news - per construir la memòria dels vencedors i mantenir la societat en un vaivé equidistant.
La cultura és l'arma del carrer per preservar la història; el feixisme desdibuixa el relat amb llegendes urbanes
Sovint s'alimenten idees esbojarrades sobre el que va passar llavors, com que la guerra va estar equilibrada, que tots els bàndols van patir per igual o que les fosses comunes són una exageració dels rojos. Però sabem que no va ser una contesa entre iguals per cançons com L'estaca de Lluís Llach, films com La trinxera infinita, que explica el cas real d'un topo, o llibres com Incerta glòria (1956) de Joan Sales o La guerra civil espanyola (1987) de l'historiador anglès Paul Preston, qui va afirmar que les investigacions dutes a terme permetien corroborar que la repressió dels rebels va ser tres vegades superior a la de la zona republicana. Pel cinema o la literatura coneixem a les Tretze Roses, totes elles membres de les Joventuts Socialistes Unificades (JSU) que van ser afusellades el 1939, a Lluís Companys, president de la Generalitat també afusellat, o a María la Jabalina, última dona (també afusellada) executada pel franquisme l'any 1942.
La vergonya de les fosses comunes
"Jo tenia sis anys quan van ser venir a buscar la meva mare. Gent del poble. Tots de blanc". Amb la veu d'una anciana esgotada de suportar la ignorància de les institucions comença El silencio de los otros (2018), el documental d'Almudena Carracedo i Rober Bahar que narra la recerca de les persones desaparegudes durant l'època de Franco i la lluita per enjudiciar-ne els responsables. Parla dels nens robats, de les tortures, de la Querella Argentina per investigar els crims franquistes o del drama de les fosses comunes, un tema que va aconseguir una mica més d'eco mediàtic després de l'exhumació del dictador del Valle de los Caídos – la fossa comuna més gran d'Espanya, amb gairebé 34.000 cadàvers, un terç d'ells sense identificar i atapeïda de morts republicans. En el dia d'avui no existeix un Cens Nacional de Víctimes del franquisme, però es calcula que són més de 114.000 els desapareguts forçats – i civils – per la violència dels colpistes. De tots ells, es calcula que es podrà recuperar a un quart d'ells: només uns 25.000.
Només es podrà recuperar un terç dels cadàvers enterrats en fosses comunes. / El silencio de los otros
Podria ser un dels molts mestres representats per Fernando Fernán Gómez a La lengua de las mariposas (1999) o inclús el poeta Federico García Lorca, assassinat, desaparegut fa 85 anys i mai trobat. Tants anònims que no ho són per les seves famílies. Es continuarà fent contingut per recordar, per estrènyer les institucions i buscar una resposta sòlida – cada vegada més temptada de desaparèixer per sempre. Sol dir-se que enyorar el passat és córrer rere el vent. Per a les víctimes de la barbàrie de la Guerra Civil i de la dictadura, per als que van perdre els seus pares, a les seves àvies, als seus germans i ja no els van veure mai més, enyorar el passat és necessitar tancar-lo, pal·liar la impotència i fer apologia de la memòria. Amb la cultura a la rereguarda, empenyent la justícia. Per fer més força.