Franco es va cansar de proclamar davant els espanyols les virtuts de la vida austera. La premsa, en aquella època, va construir el mite d'un Franco auster i sacrificat, tot i que era vox populi l'enriquiment de la seva família amb el saqueig del país. La Transició no va tocar els Franco, que van conservar els béns espoliats, en massa, durant la dictadura. Ara, que el tema torna a sortir a la llum, Roca Editorial publica el llibre de Mariano Sánchez Soler La familia Franco, S.A. Negocios y privilegios de la saga del último dictador de Occidente, on aquest periodista desmunta els mites del franquisme i mostra fins a quin punt la família Franco, encara ara, s'està beneficiant de l'espoli sistemàtic organitzat per la dictadura (en realitat, es tracta de l'ampliació d'un llibre del mateix autor del 2003 que va fer època: Los Franco, S.A.).

Des de bon principi

La familia Franco, S.A. explica que l'enriquiment il·lícit de Franco no va començar amb la progressiva decadència del seu règim, com alguns nostàlgics de la dictadura argumenten, sinó que va començar a partir del mateix moment en què va prendre el poder. Al final de la guerra ja era un home immensament ric gràcies al desviament de les donacions. Tot i que ell vivia de forma austera, no va rebutjar l'acumulació. No era només problema de la seva família: és obvi que el primer problema era ell. La clau de tot això va ser la confusió entre el patrimoni estatal i el propi (que probablement es derivava de la confusió entre ell i les essències de la nació). La Casa del Pico, una finca cedida per un aristòcrata a Franco, no pagava impostos i era considerada "museu de l'Estat", tot i que mai va estar a l'abast del públic. El 1988 la seva família la va vendre per 320 milions de pessetes a un hostaler.

El marquès i els seus

Tot i que la rapacitat de Franco es manifesta ja durant la Guerra Civil, el llibre carrega bona part de la responsabilitat del procés d'espoli a la família Martínez-Bordiú, la del gendre de Franco, el marquès de Villaverde. No només es beneficiarien de recursos públics, sinó que en alguns casos caurien pràcticament en estafes per mantenir negocis ruïnosos. I més tard, els contactes polítics els servirien, durant la Transició, per obtenir grans beneficis amb la venda dels equipaments espoliats per Franco. El gendre del "Generalísimo", el marquès de Villaverde, a més a més, cobrava en salaris més que el mateix dictador, ja que acumulava diversos sous en institucions públiques (a més a més de dedicar-se a nombrosos negocis privats, alguns d'ells molt tèrbols).

Els germaníssims

La família directa del dictador tampoc va veure's al marge dels negocis poc clars. Encapçalava els lucratius afers el germà de Franco, Nicolás, que cobrava comissions per facilitar negocis amb el règim i que es va beneficiar dels monopolis obtinguts per certs fabricants en temps de l'autarquia (que va ser terriblement lucrativa per a alguns empresaris). Això sí, sembla ser que s'ho va gastar tot en festes, i que quan va morir va deixar la família arruïnada. En canvi, la germana de Franco, Pilar, que era vídua, va saber invertir millor els diners que va acumular gràcies a la posició del germà. El seu mèrit era més gran, perquè mentre Nicolás era ambaixador, ella cobrava una minsa pensió de viudetat. Ella assegurava: "Los Franco somos una familia como otra cualquiera. Con sus defectos y virtudes. Pero, eso sí, una familia empeñada en mantener muy alto el apellido, del que nos sentimos muy orgullosos". En una altra ocasió va gosar afirmar que si Carmen Polo era rica, és perquè era "molt estalviadora; com una formigueta".

El Pazo de Meirás. Foto: Europa Press.

El Pazo de Meirás

El 28 de març de 1938, en plena guerra, les autoritats de la ciutat i la província de la Corunya, designades de forma antidemocràtica, van cedir a Franco una gran mansió: el Pazo de Meirás. Aquesta finca havia estat adquirida mitjançant una "col·lecta popular", que incloïa treure un dia de salari dels funcionaris mensualment per pagar el Pazo; també es va comminar els ajuntaments a fer aportacions al fons. Per altra banda, es va pressionar molts ciutadans perquè donessin diners per al regal: qui podia resistir-s'hi en aquells moments? Franco va disposar del Pazo durant molts anys. Després de morir, quan les institucions van començar a cobrar impostos a la família, van decidir vendre'l. Però les institucions gallegues i estatals han decidit intentar que la justícia retorni al patrimoni públic aquest Pazo. Meriás és tot un símbol del saqueig franquista. El litigi encara és als tribunals.

El benefici al darrere de la bandera

Sánchez Soler posa de manifest que les trames corruptes del franquisme estaven encapçalades per la família del dictador, però afectaven també molts generals, ministres, líders de la Falange... Tots ells participaven en la direcció de grans corporacions público-privades i esgarrapaven ingents beneficis de les arques públiques. També participaven en empreses privades, que obtenien generosos contractes públics sense concurs. Una xarxa d'empresaris corruptes va créixer al seu redós. L'emblema del favoritisme del dictador estaria a les caceres, en les quals a més a més de matar animals, es tancaven grans negocis amb recursos públics (com tan bé va retratar Berlanga a La escopeta nacional). Però la xarxa del dictador també es va establir amb altres cercles, com amb el jueu Ernesto Klopowitz o els germans Coca García-Gascón, que es van enriquir extraordinàriament en els anys de l'estraperlo, però també posteriorment. Els descendents de molts d'aquells mimats de la dictadura continuen beneficiant-se dels rèdits del saqueig del país.

L'espoli sistemàtic

Els Franco fins i tot posseeixen unes estàtues de la portalada de la Glòria de la catedral de Santiago de Compostela, que no se sap exactament com van aparèixer a la seva finca: no hi ha hagut manera de recuperar-les. Però això només és la punta de l'iceberg. Hi ha constància d'un gran nombre de béns trets pels Franco del país (quan es va donar la darrera amnistia fiscal van blanquejar una gran quantitat d'euros). De fet, a Carmen Franco Polo la van interceptar el 1978, a Barajas, quan intentava treure del país unes medalles d'alt valor del dictador per endur-se-les a Suïssa. Va ser condemnada per contraban, però més tard se li va anul·lar la condemna.

La família Franco en l'exhumació del Valle de los Caídos. Efe.

La Transició inoperant

Els Franco van intentar mantenir-se en política fins i tot després de la mort de Franco, però els va ser impossible. Inclús els més fidels partidaris de l'antic règim els veien com una colla d'aprofitats. A la Transició fins i tot els va impedir de caçar al vedat d'El Pardo. Però no ho van perdre tot. Sánchez Soler revela que del 1975 al 1988 Carmen Polo va cobrar del govern espanyol, per diferents conceptes, 894.960 pessetes mensuals: una quantitat exorbitant. El govern socialista no va intervenir davant d'aquest tema. Fins al 1986 la família del dictador va viatjar amb passaport diplomàtic. El marquès de Villaverde, un autèntic sapastre com a cirurgià, va continuar dirigint el servei de cirurgia toràcica del Ramón y Cajal, a desgrat de les protestes de metges i pacients. Els títols nobiliaris cedits pel dictador van continuar en mans de la família. Encara els ostenten. De fet, com destaca La familia Franco, S.A., la caixa dels trons sobre la família del dictador només es va destapar quan va morir Carmen Franco Polo, la filla del dictador, el desembre del 2017.

Una bona ocasió per recordar

Ara que l'exhumació de Franco i l'ascens de la ultradreta ha tornat a posar la dictadura sota els focus mediàtics, és una magnífica ocasió per publicar aquest text de Sánchez Soler, un llibre que és el fruit d'una detallada i molt seriosa investigació (Sánchez Soler fa molts anys que treballa en el tema), que va acompanyat d'uns annexos molt útils i que, a més a més, ha estat àmpliament actualitzat. La familia Franco, S.A. no només parla de les vergonyes d'una dictadura que sota la capa del patriotisme amagava la cobdícia, sinó que també desvela les vergonyes d'una Transició que va permetre allò que era intolerable. I ens fa qüestionar moltes i moltes coses de l'Espanya actual, hereva de privilegis obtinguts per la pura força de les armes.