“Tinc dos fills de 17 i 19 anys que han vist la sèrie, i te n’adones que els fa pensar, eh... A mi m’ha sorprés. Ja veurem què passa amb l’estrena, però si, al mateix temps que passen una bona estona, la sèrie aconsegueix que els adolescents i els joves obrin els ulls i es qüestionin coses... serà collonut!”, diu Roger Gual (Barcelona, 1973). El director català és una de les ments pensants que hi ha al darrere de Fanático, nova producció de Netflix que arribarà a la plataforma el proper 29 de juliol.
La sèrie segueix l’embogida metamorfosi que porta a un jove repartidor de menjar a convertir-se en aquell a qui idolatra, una celebrity de la música trap. Un procés de vampirització que no en té prou amb els 15 minuts de fama que pronosticava Andy Warhol, i que té molt, com raona Roger Gual, de "descens als inferns". "Tenim un protagonista que és un noi de barri, fill de mare treballadora, i el veiem entrant en una espiral que l’enlluerna, que no el deixa sortir i que fa que perdi el món de vista. A partir d’aquí volíem fer una reflexió sobre els joves i la cultura del like i l’obsessió per la fama... Estem tot el dia enganxats a les xarxes socials. Hi ha un punt que com a societat hauríem de preguntar-nos què estem fent, quins valors hem de tenir, quines són les coses importants", afirma.
El cineasta aprofundeix en les claus del producte: “Vaig estar investigant molt en com els xavals es relacionen amb la música urbana i com forma part de les seves vides. Jo escoltava hip hop i rap quan era jove, però ara no escolto ni reggaeton ni trap, i m’he hagut d’actualitzar, clar, perquè hi ha molts grups d’ara que no coneixia. Als meus fills els agrada molt aquest tipus de música, i et poses les piles ràpid”. I continua: “Al principi, vam parlar de la possibilitat que el protagonista fos un cantant de veritat. Vaig estar fent càsting a molta gent, però tenia clar que en una sèrie com aquesta, on tot està sustentat en la figura del protagonista, necessitava un molt bon actor. I vam decidir que potser la cerca s’havia de fer a l’inrevés: no buscar un músic que pogués actuar, si no un actor que pogués rapejar. Vam canviar el xip i vam buscar actors que tinguessin carrera musical o que els interessés el trap i el hip hop”.
Jo escoltava hip hop i rap quan era jove, però ara no escolto ni reggaeton ni trap, i m’he hagut d’actualitzar
L’argentí Lorenzo Ferro (revelació de l’excel·lent pel·lícula El Ángel, vist a sèries com El marginal i Narcos: México, i actor amb exitosa carrera musical paral·lela, amb dos discs al mercat) es posa a la pell de dos personatges: Quimera, el cantant de trap que es deixa la vida als escenaris, i Lázaro, el seu major seguidor, capaç d’arribar fins a límits insospitats per tocar una mica del cel del seu ídol. I a partir d’aquí, Fanático es qüestiona si té gaire sentit allò de viure intensament i deixar un bonic cadàver (aquella frase que la llegenda popular atribueix a James Dean però que en realitat s’escoltava a Llamad a cualquier puerta, una fantàstica pel·li de Nicholas Ray amb Humphrey Bogart). De fet, la premissa de la sèrie fa un insospitat gir a la sentència que aquí no desvetllarem.
La cultura de la fama a qualsevol preu
Rodada a Barcelona, amb unes quantes escenes que tenen la sala Razzmatazz com a plató, Fanático és una sèrie valenta, no només per l’implacable mirada als temps que corren i a les amenaces que comporta la cultura de la fama a qualsevol preu. També per la plantofada que dona a la indústria musical, extensible, probablement, a les indústries del show business. La història juga amb habilitat amb alguns dels tòpics que acostumen a acompanyar el món de la música: festes sense límits, drogues, sexe, pressions i ambició sense límits. Hi ha una escena prou rellevant en aquest sentit, una reunió a una discogràfica on els executius i els artistes negocien royalties i deixen clares les seves postures. “L’eterna qüestió de si pensen en l’artista com un producte, un simple vehicle per aconseguir likes i seguidors i fer diners”, apunta Gual.
Aposta ferma de la plataforma per entregar un producte pensat per al públic jove, Fanático compta amb petites aparicions d’estrelles reals del món de la música urbana, com Bad Gyal, Don Patricio, Santa Salut o Foyone, i també de les components de la banda indie Hinds. Col·laboracions que buscaven, afirma el director barceloní, “que tot plegat tingués un punt molt realista, molt de veritat, i quan vam plantejar una escena on una discogràfica munta una festa, necessitàvem que apareguessin artistes de la indústria, gent del món de la música. I va sortir molt bé”. Tot un win-win, perquè, com Roger Gual reconeix entre riures, “després en parlen públicament, i això ens va molt bé, és clar”.
Netflix està contenta amb el resultat i jo també; t’adones que quan et donen llibertat creativa els resultats es noten
La connexió amb el públic jove s’endevina efectiva, i probablement hi tingui molt a veure que la sèrie és producte de la creativitat de tres guionistes nouvinguts: Dani del Águila, Federico Maniá Sibona i Yago de Torres van presentar el projecte a Netflix, va cuallar i van comptar amb Roger Gual com a pilot experimentat per tirar endavant el projecte: “Vaig treballar de prop amb els tres guionistes, que són molt joves i acabaven de sortir de la universitat, i me la vaig poder fer també meva, portar-la al meu terreny. Ja hi ha una relació de confiança amb Netflix, i sembla que ha sortit bé, a veure com respon el públic. Però Netflix està contenta amb el resultat i jo també. T’adones que quan et donen llibertat creativa els resultats es noten... pensa que aquest era un projecte relativament petit, i això sempre ajuda a que et deixin fer la teva, però s’ha anat fent gran”, diu entre riures. Veient l’arc dramàtic que recorre la sèrie i la seva conclusió, no seria gens estrany que, si els visionats responen positivament, es continués tirant el fil del relat amb una nova temporada.
Amb una insòlita estructura de cinc episodis d’entre 15 i 20 minuts, Fanático va néixer com a part d’un doble projecte de la productora catalana Corte y Confección, atenent a la cerca que feia Netflix de nous formats. Ho explica el seu director: “En principi estava pensada com una sèrie de 10 capítols de 10 minuts. Però en el procés de creació, de reescriptura de guions, de rodatge i de muntatge, ens vam adonar que funcionava millor en cinc capítols d’uns 20 minuts. I hi havia una idea inicial d’estrenar-la quasi en paral·lel a El tiempo que te doy, que sí seguia el format d’episodis de 10 minuts, però la nostra es va endarrerir quan vaig proposar com a protagonista a Lorenzo Ferro. Ell no tenia clar això de barrejar la seva carrera d’actor amb la de músic, però només llegir-se els guions, que li van encantar, ens va trucar i ens va dir que acceptava si esperàvem a que acabés de rodar Narcos. El vam esperar, i el procés de treball amb en Toto (Ferro) va ser molt xulo, hi va haver molt bona onda i de seguida va entendre què volíem fer amb el personatge”.
D'alguna manera, l'ésser humà vol ser recordat i té aquesta obsessió per ser algú
Els seguidors de la música urbana trobaran a Fanático una altra raó per veure la sèrie: la presència d’aquest robaescenes nat anomenat Dollar Selmouni. Després de veure’l a les ordres de Daniel Calparsoro a Hasta el Cielo i a Centauro, el músic interpreta aquí a l’explosiu soci de Quimera, membre de l’entourage de l’estrella, sempre a la seva ombra. “És un crack!”, sentencia Roger Gual. “M’encanta com està a la sèrie, però a més és que en Dollar és un tros de pa. S’ha criat a un dels barris més xungos de Palma, fill de pare algerià i de mare gitana, va néixer a una presó... ve d’un entorn heavy. I té un cor enorme. Amb el Dollar teníem un codi establert, a base de números; tú dime qué intensidad quieres y te lo hago. I jo li deia un número de l’1 al 10. A l’escena de la reunió amb la discogràfica li vaig dir: aquí un 10, reviéntalo todo, i va començar a trencar mobles, explica sense contenir el riure.
És curiós que Fanático coincideixi amb la recent estrena —també a Netflix— de First Class, el reality que mostra els luxes hedonistes d’un grup de pijos barcelonins, creat per Marta Torné, parella d’un Gual que exerceix de productor executiu. Traiem el tema a propòsit d’aquesta reflexió sobre la cultura de la fama de la que ens parlava: “És que d’alguna manera, l’ésser humà vol ser recordat. I té aquesta obsessió per ser algú, i si això ho troben en un programa a Netflix que arriba a més de 200 milions de persones, imagina’t. Clar, igual això a tu i a mi no ens interessa gens ni mica, però quan hi ha gent amb aquesta necessitat per no passar desapercebut... fa pensar”.
Arribats a aquest punt, li preguntem a Gual per les dificultats de deixar un segell propi quan participa en una sèrie com a director. “Depèn molt de cada sèrie. A Las Chicas del Cable, per exemple, tot estava molt lligat, vaig entrar a dirigir a la tercera temporada i ja hi havia uns codis visuals establerts, uns personatges molt definits, i sí que hi vaig deixar coses meves, però ja estava tot molt clar. Va ser diferent amb El desorden que dejas, allà sí que vaig treballar colze a colze amb en Carlos Montero, creador de la sèrie, que no havia dirigit mai, i li vaig donar un cop de mà amb els episodis que ell signava i jo vaig rodar els de la part final. O amb Los Espabilados, on vam treballar amb l’Albert Espinosa sobre la sèrie que ell volia fer, com la volia explicar, com volia que fos estèticament... Quan faig sèries, intento portar-les al meu terreny però fent més pel·lis soc més jo, soc més autor, deixes un segell més personal. Però estic encantat. Ara tinc un projecte d’una sèrie per l’any vinent i un guió d’una pel·li, a veure què surt primer. Sempre dic que si puc fer una sèrie cada any, una pel·li cada quatre o cinc, i teatre quan em vingui de gust... amb això soc feliç!”