Fang i setge: el 1714, de nou a Barcelona

Fang i setge, el musical que es va estrenar fa dos anys al Teatre de la Passió d'Olesa de Montserrat, aterra finalment a Barcelona. Després de dues temporades al teatre situat al peu de la muntanya de Montserrat, ara es representa al Teatre Victòria, fins a finals de març. Fang i setge reviu el setge de Barcelona i és un cant a la resistència heroica de la ciutat enfront de les tropes borbòniques, el 1714. De fet, el tema central de l'obra no és altra que "Arrisquem": "Demostrem la fermesa i el tremp. [...] I ningú no ens podrà recordar per haver estat covards; i amb l'orgull del valent podrem dir que és la por la que ens tem. No hi ha temps per dubtes, per tant arrisquem! Pel valor que es mereix el moment! Sentiu quin és el clam de la gent! Volem! Podem!".

Una obra grandiosa

Una dotzena actors principals i una vintena més de secundaris, amateurs procedents del teatre de la Passió d'Olesa. Una desena de músics. Un escenari en constant moviment, ple de recursos diferents. L'ús de sofisticats mitjans audiovisuals per tal de maximitzar els escenaris... Aquest musical pretén ser una obra a l'estil de les grans produccions anglosaxones. Aposta clarament pel teatre de gran format, a les antípodes de les petites sales intimistes que han proliferat a Barcelona. Però, de fet,  Fang i setge ha hagut d'encongir-se per encabir-se al Victòria: el teatre d'Olesa tenia un escenari immens i una capacitat per gairebé 1.500 espectadors... No només l'escenari ha minvat, sinó també el temps de l'actuació, que s'ha reduït respecte a la versió inicial. Amb poc més de dues hores i mitja ara és una obra d'una durada prou convencional.

Amb un punt d'història

Fang i setge, tot i transcórrer als temps del setge borbònic de Barcelona, té un nombre limitat de referents històrics. Entre els personatges n'hi figuren alguns d'històrics, com el general Villarroel, ànima de la resistència militar, el poeta Joan Bonaventura de Gualbes o el folklorista Pere Serra i Postius. Però en realitat, el gran protagonista de l'obra és el poble de Barcelona. Si bé es tracta de recrear l'ambient asfixiant del setge, tan sols hi ha mencions aïllades a determinats personatges o fets històrics.

Públic fidel

Tot i que l'obra es presenta com un enfrontament entre el seny i la rauxa propi dels catalans, és clar que aposta per la rauxa, i que l'obra sobre el 1714 busca connexions amb el procés sobiranista actual. Fang i setge juga, de forma oberta, amb la complicitat del públic militant (fins i tot s'ofereixen descomptes als membres de l'ANC). El públic va al teatre ben predisposat. Alguns dels presents a l'estrena asseguraven haver vist l'obra ja anteriorment. A les xarxes socials, molts afirmaven estar disposats a tornar a veure l'espectacle per tercera o quarta vegada. El musical ja s'ha consolidat gràcies a la fidelitat de públic: de fet, el disc de l'obra, que es va posar a la venda el passat 11 de setembre passat es va realitzar mitjançant una campanya de micromecenatge.

Més amor que fang

L'obra se centra en la figura de l'Ònia, una noia de bona família que desobeeix la voluntat del seu pare i que decideix quedar-se a la ciutat quan els borbònics tanquen el setge. Però l'Ònia no es destaca com a lluitadora, més enllà d'aparèixer en algunes escenes de combats de masses. Ònia sobresurt per la seva voluntat de resistir però, també, pel seu enamorament cap a l'anglès William Plowright (Jordi Llordella), un soldat anglès que s'ha quedat a la ciutat quan el seu exèrcit es retira. Però l'amor de l'Ònia per en William provoca el rebuig del seu pare i també la gelosia d'en Ramon, enamorat de la noia. A desgrat del títol, no hi ha gaire fang, a l'obra: el setge queda absolutament desdibuixat, excepte al tram final de la representació. Poc fang, poca brutícia, poques canonades... I molt d'amor. I, al final, això repercuteix en poca tensió narrativa, i poca emoció.

Els actors

Neus Pàmies (Ònia) duu el principal pes de l'obra. Ella és qui condueix tota l'acció. El protagonisme masculí està molt més repartit, entre Frank Capdet (Bonaventura de Gualbes), Òscar Mas (Serra i Postius), Jordi Llordella (William Plowright)... I un paper molt especial es reserva a l'adolescent Aina Quiñones (Joana). Quiñones, que ara té 14 anys, va començar les seves actuacions en obres professionals als 8 anys i ara es mou amb absoluta seguretat. Entre les actrius femenines destacades hi trobem Annabel Totusaus, Aina Sánchez i Dolors Martínez; i entre els actors masculins, Marc Pujol, Xavier Ribera-Vall, Ferran Frauca, Jan Forrellat i Albert Gràcia.

L'equip creatiu

Fang i setge ha apostat per valors segurs en el seu equip creatiu. La dramatúrgia és de Marc Rosich, qui no només és autor teatral, sinó que a més ha col·laborat amb La Fura dels Baus i amb Calixto Bieito. El director és Marc Angelet, un català que acumula premis en els darrers anys. La música és de Salvador Brotons, un nom emblemàtic de la música catalana. La coreografia és del ballarí Toni Mira, Premi Nacional de Dansa 2010 L'escenògrafa és la Laura Clos i el lletrista el poeta Josep Pedrals.

Pedrals: un alternatiu al musical

Fins fa uns anys Josep Pedrals a casa nostra era conegut, bàsicament, als circuïts de poesia underground. De fet, durant molt de temps va ser l'animador de les vetllades poètiques dels dimecres a l'Horiginal, "el cau dels poetes", un bar situat front al MACBA on es reuneix el més renovador de la poesia catalana. Pedrals escriu poesia, i viatja per tot el món recintant-la (o més aviat hauríem de dir representant-la, per ajustar-nos més a la realitat). Pedrals ha estat, també, l'ànima de la banda de "pop irònic" Els nens eutròfics, on recita, canta i toca el clarinet. Infatigable, ha publicat llibres de poesia, ha escrit un assaig sobre les dificultats de la producció poètica, s'ha dedicat a la literatura infantil, ha gravat discos, ha provat sort amb una novel·la versificada... Fins fa algun temps, els èxits d'en Pedrals no havien arribat mai al gran públic. Però amb les lletres de Fang i setge Pedrals ha passat de la performance al musical. I de les minories selectes a l'èxit de masses. Continua, malgrat tot, dedicant-se a d'altres tipus de poesia, molt més minoritaris.