Ara fa 8 anys, quan Noah Hawley va apostar per adaptar a la televisió l’obra mestra que era Fargo dels germans Coen, el repte semblava grandiós, fascinant i, fins i tot, absurd. Tres adjectius, de fet, que defineixen a la perfecció el que va acabar sent la sèrie, conservant l’essència del film per explorar noves històries en un món tan extremadament real que acaba sent surrealista. “Basada en una història real”, bromejaven els Coen a l’inici de la cinta, la qual cosa veiem repetida a cada una de les quatre temporades de la sèrie, endinsant-nos en quatre pobles quotidians diferents on la sang i la tragèdia trencaran la tranquil·litat de la seva rutina.
La idea inicial era que Fargo fos una minisèrie, però la gran rebuda per part d’audiència i crítica - va guanyar l’Emmy a millor minisèrie - van propiciar l’estrena de noves temporades que van mantenir el mateix elevat nivell, tot i que la quarta, ja postpandèmica, potser el va baixar una mica. En tot cas, el format antològic ens ha regalat quatre històries de violència, gàngsters i accidents desafortunats que brillen pels seus girs de guió i la construcció dels seus personatges. Uns personatges elevats també per les impecables interpretacions que hem vist al llarg de la sèrie, amb Martin Freeman i Billy Bob Thornton a la primera temporada, Kirsten Dunst i Jesse Plemons a la segona, Ewan McGregor i Carrie Coon a la tercera i Chris Rock i Jessie Buckley a la quarta, entre molts altres. I encara que els actors i personatges hagin anat canviant, hi ha certs elements que s’han mantingut intocables, formant el que podríem anomenar el “segell Fargo”.
La sèrie està disponible a Movistar Plus, HBO Max i Amazon Prime. / HBO Max
El segell Fargo
La principal característica d’aquest segell és el seu to. La sèrie, igual que ho feia la pel·lícula, presenta situacions extremadament tràgiques i n’extreu un humor negre hilarant. No es tracta mai d’una comèdia fàcil d’acudits o slapstick, sinó que parteix del comportament ridícul d’uns personatges que es prenen molt seriosament aspectes irrellevants, o de forma molt lleugera moments clarament dramàtics. Perquè, en la majoria dels casos, els protagonistes de Fargo són individus senzills i humils que en cap cas estan preparats per les situacions de vida o mort en les que es troben, i això els fa entranyables. I els pocs que sí que ho estan, els personatges que encarnen la maldat com Lorne Malvo o V. M. Varga, resulten ser uns antagonistes fascinants perquè el format seriat deixa espai per desenvolupar-los.
També és una garantia del “segell Fargo” que res mai surti com estava planejat. Ja sigui una estratègia per capturar un criminal o un pla d’aquest per cometre un assassinat, el fracàs està assegurat. I és que la sèrie segueix al peu de la lletra a l’anunciat de la llei de Murphy: “Si alguna cosa pot sortir malament, sortirà malament”. I això també dona molta comèdia, perquè aquesta s’alimenta de personatges perdedors, alhora que fa més interessant la trama, que es complica a cada nova situació inesperada, augmentant exponencialment la tensió fins a acabar explotant. Tot plegat assegura que l’espectador no es pugui desenganxar de la pantalla en cap moment i vulgui mirar cada una de les temporades que arrancaven l’abril del 2014. Perquè encara que la darrera entrega ja no hagi despertat el mateix interès que les anteriors, Fargo segueix sent una sèrie referent en com convertir una obra mestra en una adaptació excel·lent, disponible a Movistar+, HBO Max i Amazon Prime.