Fer una sèrie a partir de Fargo i no morir en l’intent ja era tot un mèrit, perquè la pel·lícula dels germans Coen es va erigir ràpidament en un d’aquells tòtems que semblen inexpugnables. Però Noah Hawley, el seu creador, ha aconseguit anar fins i tot més enllà i ha assolit la fita que cada entrega d’aquesta antologia tingui la seva pròpia identitat i s’esperi amb un creixent entusiasme. La quarta, acabada d’estrenar a Movistar, s’ha fet esperar més que les anteriors i també és la que més incògnites generava. Canvia d’escenari (ara, Kansas City), d’època (els anys 50) i, aparentment, de to. Però ni les variants ni les aparences han pogut dinamitar la fortalesa d’aquesta marca televisiva. Fargo continua essent Fargo sense ser la Fargo que era; és més, es pot arribar a afirmar que Hawley, conscient que el seu propi univers ja no hi entén d’acotacions, ens regala aquí la temporada més arriscada i personal d’una sèrie que, a banda dels seus relats sobre perdedors i catarsis sagnants, estableix diagnosis molt precises sobre l’Amèrica actual.

Fargo/Movistar

La quarta temporada de 'Fargo' s'acaba d'estrenar a Movistar / Movistar

Els fonaments d'un país

D’això va la quarta temporada de Fargo, d’analitzar els fonaments moderns d’un país i la manera que tracta els conflictes derivats de la diversitat racial i migratòria. El punt de partida és, en essència, una ancestral confrontació de bandes, que als anys 50 es dirimeix entre la màfia italiana i l’afroamericana. Per arribar a una treva, s’abonen a un

La tradició que té precedents nefastos però que es manté amb una calma tensa. Les bandes intercanvien els fills petits del respectiu líder com a símbol del pacte de no agressió. Així, els dos bàndols cohabiten amb la certesa que l’infant pot ser la primera víctima d’un trencament de treva. Però els esdeveniments, com sempre passa en aquesta sèrie, no són mai el resultat d’un pla, sinó d’una successió d’infortunis que sempre et preparen per al pitjor.
 

Coherent amb aquest principi narratiu, la quarta de Fargo s’explica amb un estil molt lliure en què mai pots donar res per sobreentès. El pilot comença amb una auca divertidíssima que introdueix a les bandes que han dominat i dominen Kansas City, i tot seguit presenta la galeria de personatges més extensa (menció especial per al que interpreta un memorable Jason Schwartzman) que s’ha vist fins ara a la sèrie. Però de mica en mica Hawley i el seu equip van posant el focus sobre aquells que determinen el destí col·lectiu i, sobretot, que més i millor contribueixen a un discurs gens complaent sobre la insistència d’un país a ensopegar una vegada i una altra amb les mateixes pedres. S’hi passa de la dimensió gairebé bíblica a l’ànima de “cartoon” de la Warner; de l’esclat de violència a l’humor absurd i del melodrama íntim a l’escenificació operística. Per això és Fargo, perquè sorprèn, emociona, impacta i esgarrifa amb un món d’anhels, surrealismes i misèries que s’assembla molt (o massa) al nostre.