Qui algun cop s'hagi contagiat de qualsevol subcultura juvenil sabrà bé del que parlo. Els primers símptomes acostumen a aparèixer després de tocar la maneta de la porta que separa la candorosa infància de l’adolescència més endocrina. De fet, els gèrmens que propaguen la infecció formen les seves colònies en aquell pom. El patient zero, el cas índex, el primer que va grapejar la maneta amb les seves mans brutes i va deixar-se la porta oberta, és, sense excepció, algú més gran que tu que et fascina i t'aterreix alhora. Potser algú del col·le que va un parell de cursos davant teu, a vuitè, o algun subjecte que ha començat a passejar-se pel barri i els salons recreatius amb unes pintes mai vistes, sobre qui circulen rumors i llegendes malfamants que volen per l'aire el teu crani de nen amb fontanel·les. Quasi simultàniament t’han anat arribant missatges encriptats: alguna cosa t'ha cridat poderosament la teva atenció en un d'aquells programes estranys que fan per la 2 o el canal 33, algun noviet de la teva germana gran —amb l'únic objectiu de distreure’t i aconseguir un moment de magreig subreptici amb ella— t'ha deixat una revista o gravat un casset, has guardat espartanament la paga setmanal i les peles que de tant en tant t'afluixa el iaio per a comprar-te un disc només per la portada…
I ja no hi ha marxa enrere. La malaltia desencadena una tempesta vital que t'empenyarà a presentar-te un bon dia a l’escola amb velles peces de vestir del teu pare passades pel bricolatge —amb més voluntat que perícia—, quatre xapes i la carpeta folrada de fotos de grups retallades, per a passar a ser (almenys durant els llargs anys d'iniciació) el blanc de la rifada a discreció —això en el millor dels casos; també ho seràs de les pedres llançades per joiosos “ciutadans rurals” quan surtis de la ciutat—. Més seqüeles: les teves notes, l'assistència a classe mateixa, cauran en picat, perquè ara només t’importa una cosa: amarar-te de tot i trobar altres malalts com tu. I per descomptat, oblida't d'introduir la llengua en gola aliena, tret que l'altra persona estigui infectada del mateix virus que tu, que, en el cas d’una noia, en aquell temps estaven gairebé totes immunitzades. Però tot això —com explica, molt millor que jo, en Kiko Amat en el pròleg d'un dels llibres dels què parlarem— és igual, perquè, potser ara, per a la resta del món, podràs ser un empestat, però pels teus has passat a ser un/a mod, rocker, sharp, heavy, rapper, gòtic… o un punk. I això últim és el que van ser els nostres dos protagonistes d'avui: Joni D. i Jordi Llansamà, llegendes vives —i cuetejants— del punk i el harcore comtal i estatal.
Tots dos llibres són complementaris, ja que expliquen la mateixa història (la de la consolidació del punk barceloní després de l'onada primigènia) de manera diferent
Punk sincrònic
Joni i Jordi, dos noms fonèticament gairebé idèntics. Tots dos de la mateixa lleva (o d’un pèl: 1968 i 1967, respectivament). Tots dos van començar a militar en les subcultures quasi al mateix temps (una mica més precoç va ser el primer). Tots dos eren dels petits de la moguda. Tots dos porten ulleres, i als dos les hi van trencar en més d’una batussa. Tots dos feien fanzins (Niños Drogados por Frank Sinatra yi Lo Kurkó de Les Korts). Tots dos van tenir programes a Ràdio Pica (Likuadora punk i Atac de Core). Tots dos van organitzar incomptables concerts i els dos han acabat regentant els seus propis segells discogràfics (Kasba Music i Bcore Disc). Els dos van ser punks a la Barcelona dels 80 i els dos van explicar-ho en sengles llibres, els títols dels quals fan referència a algun single (Que pagui Pujol! i Harto de todo). A més, tots dos van publicar-los gairebé simultàniament, l’any 2011. Els dos llibres són complementaris, ja que expliquen la mateixa història (la de la consolidació del punk barceloní després de l'onada primigènia) de manera diferent: un més polític, vivencial i visceral i l'altre més musical, coral i enciclopèdic (tot i que cap prescindeix d'aquests ingredients). Tots dos són documents necessaris per a tota persona interessada en el pes i la significació que van tenir —i potser encara tenen— les subcultures urbanes. Dues cròniques trufades de referències musicals i localitzades en espais mítics de la capital catalana, molts d’ells desapareguts i esborrats de la memòria oficial d’una ciutat que perd la seva identitat a passes de gegant. I ara tots dos, sense posar-se d’acord, els han reeditat alhora… Sincronia punk?
Tot se n'ha anat de mare. Són canvis globals, però ara t'adones que la ciutat, no és que mai hagi sigut teva, però és que ja no és ni la teva ciutat
"Ha sigut casualitat", m'explica en Joni Destruye. "Tant el Jordi com jo treballem al voltant de la música. Som entitats paral·leles. I jo vaig escriure el meu llibre perquè, quan va entrevistar-me el Jordi pel seu, em va picar el cuquet. Vaig sentir la necessitat de reviure tot allò, i a mesura que ho revivia dins meu ho anava escrivint, i després vaig decidir publicar-ho. En aquell moment sentia la necessitat visceral d'explicar-ho, perquè és una història que no s'havia explicat mai i crec que és important. Les coses han canviat molt, i molt del que vam viure nosaltres és difícil que els xavals d'avui dia s'ho creguin. I perquè sempre he pensat que la història —o la infrahistòria— l'han d'explicar els protagonistes, que en general són els perdedors, i no podem permetre que la història l'expliquin sempre els vencedors. Aquest és el motiu que va portar-me a escriure el llibre fa 14 anys. Pel que fa a la reedició, feia molt que no es trobava i ara, per fi, he aconseguit els col·laboradors per reeditar-lo."
Una cosa semblant pensa també en Llansamà: "Ha passat temps suficient perquè hi hagi nova gent interessada. Em fa 'ilu' que algú jove agafi el llibre i flipi amb el que feia aquesta gent. Ha canviat tot tant, tant a escala social com musical... A l'epíleg explico que la majoria de les coses de les quals es parlen al llibre van passar 30 o 40 anys abans de la seva publicació. Ara han passat només 13 de la primera edició, i el món ha canviat més que en les quatre dècades anteriors. És un canvi de paradigma total en moltes coses. Tot se n'ha anat de mare. Són canvis globals, però ara t'adones que la ciutat, no és que mai hagi sigut teva, però és que ja no és ni la teva ciutat. Ara tot està pensat per gent amb poder adquisitiu que viatja, mentre la d'aquí pringa de mala manera… També passa que molta gent que vaig entrevistar per al llibre ja no hi és, i ha sigut la forma de deixar un llegat de la gent que va estar allà. Gent la història personal de la qual mola, cadascú amb la seva versió. "
Cròniques crestarres de la Barcelona preolímpica
Arribat de ribes del Tàmesi a les insalubres lleres del Llobregat i el Besòs, el punk va connectar aquí amb una necessitat musical i vital, un nihilisme burleta nascut de la podridura suburbana, de les ciutats satèl·lit i la desconfiança en el futur. A Barcelona (concretament, al Casino de l'Aliança del Poblenou) va celebrar-se, en una efemèride tan fundacional com el 77, el primer festival de punk-rock de tot l'estat espanyol. A aquella escena proto-punk comtal —reduïda i poc autoconscient, però que va despertar un gran interès— li succeiria un al·luvió de formacions (Decibelios, Último Resorte, Attak, L’Odi Social, Kangrena, Shit S.A, Frenopaticss, Anti/Dogmatikss, GRB, Subterranean Kids, etc.), però l'arriscat i minoritari de les seves propostes, el caràcter hermètic i autosuficient d'unes bandes que no perseguien el reconeixement popular, el desinterès institucional i discogràfic (i el desinterès d’elles vers les institucions i la indústria musical), l’emmirallament en la tradició llibertària de la ciutat i les seves maneres de fer autogestionàries, la piqueta olímpica i l’estratègia d’amnèsia de la llarga Transició i el que va venir després, van condemnar a la marginalitat un període que continua sent ignorat per les cròniques oficials malgrat ser el més creatiu, estimulant i transgressor dels esdevinguts en el patrimoni cultural català recent. O almenys així ha passat fins que els llibres d’en Destruye i en Llansamà (juntament amb La ciudad secreta, de Jaime Gonzalo) van arribar per a posar-hi remei. Qui no atresori totes dues obres en la seva prestatgeria, que espavili i surti a comprar-les ja. Submergint-se en les seves pàgines i testimonis, el nou lectorat experimentarà la mateixa emoció d’un arqueòleg en descobrir una civilització ignota.