Feliu Elias (Barcelona 1878 - 1948) va desenvolupar tres personalitats dins de la seva trajectòria artística. Com a pintor duia el seu nom de pila, com a dibuixant es va batejar amb el nom d’Apa i Joan Sacs era com es deia quan es posava en el paper de crític d’art. Fins al 10 d’abril es poden conèixer aquestes tres identitats al MNAC sota el títol Feliu Elias. La realitat com a obsessió, una exposició comissariada per Mariàngels Fondevila i Mariona Seguranyes.

El dibuixant

El primer personatge que es manifesta en aquesta mostra és Apa, un dels dibuixants més importants de l’època. Es conserva una gran quantitat dels seus dibuixos i pràcticament en tots ells s’hi olora un humor ben àcid. Són dibuixos que narren la realitat de manera caricaturitzada, burlesca i satírica, per tant, sense pèls a la llengua. També, i com no podia ser menys, es poden veure un parell de portades del Papitu, el setmanari que va fundar ell mateix el 1908. Era un referent estètic a Catalunya que recollia els millors artistes catalans del moment. 

Els dibuixos d'Apa narren la realitat de manera caricaturitzada, burlesca i satírica, per tant, sense pèls a la llengua

Feliu Elias. La galeria, 1928. Museu Nacional d’Art de Catalunya

El pintor

El talent gràfic d’Apa està marcat, en el recorregut expositiu, pel color vermell. Tanmateix, un cop ens endinsem a les obres pictòriques de Feliu Elias, ens trobem en el blanc de les parets del museu. No va ser un pintor molt ben acollit, d’una banda, perquè la seva crítica d’art era tan dura que li passava factura. D’altra banda, es jutjaven els seus quadres per la fredor fotogràfica, cosa que sembla inversemblant, ja que anys més tard se’l titllarà de ser hiperrealista. Feliu Elias sempre buscava la perfecció i la contenció d’emocions en el pinzell, però no ho aconseguia. En tots els seus quadres hi ha múltiples interpretacions, ja sigui per la juxtaposició d’objectes animats i inanimats, o bé pel joc amb les dimensions d’aquests i la seva il·luminació. Com va dir el crític i pintor Rafael Benet (Terrassa 1889 - Barcelona 1979), la seva pintura cremava.

Feliu Elias sempre buscava la perfecció i la contenció d’emocions en el pinzell, però no ho aconseguia

Feliu Elias, El barret nou, 1935

El crític

Finalment, a l’última sala, tintada de marró, s’exposen obres d’autors importants de principis del segle XX acompanyades de fragments escrits per Joan Sacs, on fa crítica sobre els diferents autors. Així doncs, la visita es converteix en una passejada per l’art pictòric català d’aquest període. Els textos -publicats a Revista Nova i a La pintura francesa moderna fins al cubisme- permeten veure com ha evolucionat la visió d’artistes com Miró, Picasso, Vayreda, Togores i molts d’altres. Però sobretot, és una manera d’entendre la visió de l’artista sobre la realitat, que, segons ell, els impressionistes eren els millors en plasmar-la pictòricament. De fet, a través del seu pensament estètic emergeix el debat entre realisme i avantguarda a principis de segle a Catalunya.

A través del seu pensament estètic emergeix el debat entre realisme i avantguarda a principis de segle a Catalunya


Malgrat que va tenir tres alter ego, en tots ells palesaven el seu tarannà republicà, esquerrà i progressista. Tant és així, que l’exposició exhibeix l’itinerari vital de l’artista marcat pels seus exilis. La mostra es tanca de manera metafòrica amb l’ombra de tres barrets que surten de la projecció d’un de sol. Un element sense el qual mai sortia de casa, fos quin fos el personatge que havia d’interpretar.