Demà Madrid acollirà un dels esdeveniments musicals de l'any: el primer dels dos concerts que Taylor Swift oferirà a l'estadi Santiago Bernabéu. Poques vegades, menys en els últims anys, una cantant ha generat tanta expectativa i aixecat tantes passions com la nord-americana. Gairebé una religió per als seus milions i milions de seguidors que l'autora de The Tortured Poets Department (2024), que el periodista i crític musical de Revers d'ElNacional.cat Yeray S. Iborra ha radiografiat al seu llibre Fenómeno Taylor Swift.
🔴 Concert de Taylor Swift avui a Madrid, DIRECTE | Última hora del show al Bernabéu
No té la millor veu, ni les més reeixides melodies, ni les històries explicades amb més mestria, ni les coreografies més vistoses; definitivament, ni tan sols té els millors temes. Però ha canviat les regles del joc de la indústria musical
Taylor Swift és la "Persona de l'any". Ho diu Time. Farà la gira de l'era. Això ho diu ella (i les xifres). Però l'americana –això ho diuen molts d'altres– no té la millor veu, ni les més reeixides melodies, ni les històries explicades amb més mestria, ni les coreografies més vistoses; definitivament, ni tan sols té els millors temes. Però ha canviat les regles del joc de la indústria musical (diverses vegades), ha rebentat tots els registres en llistes, vendes i seguidors. De fet, té la comunitat de seguidors més bèstia: els swifties.
Aquest text que podreu llegir a continuació, extracte del novè capítol del llibre Fenómeno Taylor Swift, no és una biografia, encara que té totes les seves aventures, des del country fins al seu regnat en el pop mundial. Tampoc no és una anàlisi de la seva música o del seu paper en la indústria. Malgrat que repassa els punts claus pels que ha passat per consolidar tots aquests rols. Intenta entendre una generació, els mil·lennial, al seu entorn i les seves vicissituds, i a aquesta reina sense corona, Taylor Swift (igual tampoc no ho aconsegueix). Aquest text simplement narra el viatge d'un periodista musical, també professor d'institut, al qual, com als seus alumnes, als seus col·legues de professió, als seus amics, al seu editor, a tu... li sorgeix el mateix dubte, he de pagar per anar al concert de Taylor Swift? És Taylor Swift una fenomen o només un fenomen passatger?
Aquest text simplement narra el viatge d'un periodista musical, també professor d'institut, al qual, com als seus alumnes, als seus col·legues de professió, als seus amics, al seu editor, a tu... li sorgeix el mateix dubte, he de pagar per anar al concert de Taylor Swift? És Taylor Swift una fenomen o només un fenomen passatger?
Generació swiftie
Taylor Swift, com ja s'ha apuntat, va néixer a Pennsilvània. La seva família li donava suport. Va tenir una infantesa agradable. Va créixer en un viver d'arbres de Nadal a Wyomissing. Qui no voldria créixer en un viver d'arbres de Nadal. Té un germà, Austin. I el que ja sabíem: la seva mare és la seva millor amiga. O una mica més fins i tot. És la persona més influent per a la cantant?
Andrea Gardner Swift, com deia a les primeres pàgines d'aquest llibre, és exexecutiva de l'àmbit comercial. I és important per a Swift i per a la seva carrera fins al punt de, tal com escrivia Vanity Fair el 2015, haver compartit amb els seus fans en el seu blog una entrada titulada "Perquè ho sapigueu...": allà deia que l'Andrea, la mare, havia estat diagnosticada de càncer. "M'agradaria mantenir en privat els detalls del seu estat i els plans de tractament, però ella volia que ho sabéssiu", va escriure. Andrea, Taylor. Taylor i Andrea. Una mateixa cosa. El seu pare, Scott Kingsley Swift, era agent de borsa; s'entén que no passaven conflictes a casa.
Als set anys, inspirada per la seva àvia, que pel que sembla cantava òpera, es va interessar pel teatre musical i el country. Als vuit li van regalar la seva primera guitarra. Als deu ja cantava per locals del poble. Els pares la portaven a Broadway a fer classes de cant. A part, també va rebre classes de Ronnie Cremer. El guitarrista de rock va citar no fa massa com va ser la seva història amb Swift, les seves paraules revelen una actitud de la seva mare, com a mínim, persistent: "Només vaig conèixer la Taylor cara a cara el 2002. Tenia una botiga a Leesport. Era una botiga de computadores, i allà tenia el meu petit estudi. El meu germà va portar la Taylor, la seva mare i el seu germà, i me'ls va presentar, i va dir: 'Estaries interessat en gravar-ne una demo?'. Eren un parell de cançons d'altres artistes. Vaig gravar la demo per a ella. No va ser una gran demo, però va ser una demo. Després de fer la demo, el meu germà i l'Andrea Swift es van apropar de nou. 'Estaries interessat en donar classes de guitarra a la Taylor? Estem provant d'ensenyar-la a tocar música country'. Vaig dir: 'No sé si puc ensenyar música country. No sé res sobre música country. Conec la música rock'". Amb tres acords, va compondre el seu primer tema, Lucky You. A partir d'allà, va començar a escriure amb regularitat. "Les meves cançons són el meu diari", deia.
Amb tres acords, va compondre el seu primer tema, Lucky You. A partir d'allà, va començar a escriure amb regularitat. "Les meves cançons són el meu diari", deia.
Pel que sembla, Taylor no va ser ni atleta, ni animadora, ni qualsevol altra posició de privilegi a l'escola; més aviat se la mirava amb recel –sempre segons el documental– per ser una nena escarransid de cabell arrissat que no encaixava del tot, la qual cosa el va portar a episodis de bullying. Aquelles emocions sortien sovint en les seves cançons incipients.
Als onze, després de veure el programa Behind The Music de VH1 sobre la vida de la cantant de country Faith Hill, va decidir que Nashville era la ciutat on havia de ser. Va viatjar amb la seva mare fins allà, la ciutat bressol del gènere americà per excel·lència, per presentar una maqueta amb versions de karaoke de Dolly Parton i Dixie Chicks davant de tots els segells de Music Row. La van rebutjar moltes vegades. El mateix Mansfield també al·legava que cal viure a Nashville per assolir la fama en el country. Pel que sembla, a Nashville, t'escolta almenys abans de rebutjar-te.
Jo vaig tenir un oncle que per feina va viure un temps a Nashville. A la seva tornada per Nadal, ens explicava que allà els barrets de vaquer i les guitarres eren a cada cantonada. Tothom tocava a Nashville, ja fos per passió, per devoció, per fe o per ambició artística.
Molts, cita Mansfield, es conformen amb cantar cançons d'altres o amb compondre cançons per a d'altres, "són royalties", però no va ser el cas de Swift. "Volia estar en una de discogràfica, però no amb les cançons d'altres"
Taylor Swift va continuar i va continuar de porta en porta. Fins i tot la família es va mudar a Tennessee. "El període més llarg de la meva vida va ser dels deu als quinze anys, quan provava d'aconseguir un contracte discogràfic", citava una Taylor Swift de cabell onduladíssim, que li queia constantment a la cara durant le sgravacions. "Finalment vaig firmar un contracte editorial i em vaig convertir en compositora per a Sony/ATV Publishing. Escrivia tots els dies després de classe, era una compositora professional!".
Poc després, ja amb uns quants temes a la cartera, va començar també a coescriure. Una cosa que recorda com important. Se sentia part de la comunitat de feina de la ciutat. Especialment prolífica va ser la seva relació amb Liz Rose. A Rose li deien que perdia el temps amb una nena de catorze anys. "Aporta tant com jo, durant una sessió de composició, allà no és una nena", li deia Rose als seus editors discogràfics.
Finalment, Swift va obtenir el seu contracte amb RCA Records, que va rebutjar per desacords amb la companyia. "El més important és compondre, les històries", deia ella. Molts, cita Mansfield, es conformen amb cantar cançons d'altres o amb compondre cançons per a d'altres, "són royalties", però no va ser el cas de Swift. "Volia estar en una de discogràfica, però no amb les cançons d'altres" El 2005, mentre tocava a The Bluebird Café, Swift va captar l'atenció de Scott Borchetta, executiu de Big Machine Records, i va ser el primer fitxatge del seu segell. Swift va començar a treballar al seu àlbum debut el mateix any que va ser firmada amb Big Machine Records.
La mateixa Swift descriu Taylor Swift com "el seu diari dels seus anys d'adolescència" i va dir que va escriure les cançons que figuren a l'àlbum en "temps real", mentre les estava experimentant
La mateixa Swift descriu Taylor Swift com "el seu diari dels seus anys d'adolescència" i va dir que va escriure les cançons que figuren a l'àlbum en "temps real", mentre les estava experimentant. Com a resultat, les cançons a Taylor Swift descriuen les experiències d'edat amb la inseguretat, amor jove, i angoixa adolescent. La majoria de les cançons de l'àlbum van ser escrites durant el primer any de secundària de Swift.
En la música country no hi havia ningú escrivint des de la perspectiva d'una adolescent. Això li va donar una cosa especial, per això va tenir a prop gent com Rose o Borchetta. El disc ho va petar entre els adolescents, un mercat que no havia explorat tan clarament en els últims anys el country.
La cosa li va anar bé, molt bé. Tim McGraw va ser el primer single de la cantant. Tenia setze anys quan va debutar amb la cançó, que va coescriure, clar, amb Liz Rose. La cançó parlava de la memòria d'un amor d'estiu de Taylor, i com una cançó sense títol pel cantant de country Tim McGraw. Al mateix disc també hi havia temes que, escoltats ara, són hits, com Teardrops On My Guitar. La crítica el va lloar. Randy Lewis, del LA Times, que portava anys escrivint sobre músiques de guitarra, va quedar impressionat. "Era una adolescent feliç sonant com una adolescent. Christina Aguilera intentava aparentar més edat. Ella no. Per això la seva música era creïble". És creïble perquè porta tota la vida escrivint sobre les coses que li passen?
Ara Taylor Swift és una autèntica celebritat a Nashville, un orgull per a la ciutat, encara que la cantant americana no sigui filla de la mateixa
Ara Taylor Swift és una autèntica celebritat a Nashville, un orgull per a la ciutat, encara que la cantant americana no sigui filla de la mateixa. El meu tiet li va regalar al meu tiet el disc 1989. Escoltava la seva música tot el dia a tot arreu. I finalment es va enamorar del disc. El va comprar en un Starbucks. Allà la seva música es ven en una cafeteria, sí.
Taylor Swift va passar de noia country que tocava en un petit poble a estrella del pop mundial. Ho va fer molt ràpid. Fearless ja va començar a allunyar-la del country. Va ser un dels discos més venuts. No tenia ni divuit anys. Però en va obrir encara més el públic amb Love Story, barrejant al 100% el country i la música pop. Una història d'amor, però també de patiment. Una experiència sobre l'amor romàntic increïblement mainstream. Una versió, una més, del Romeu i Julieta. Una versió catchy. Un tema que escolto ara, sense tenir ni idea de country, i sense ser adolescent, i que em remou alguna cosa per la frescor, per com de ben escrita està la història, per la producció diàfana. "El meu somni sempre va ser triomfar a la música country, però els somnis canvien", destacava Swift en aquell moment.