Fa uns quants dies es va fer viral el vídeo de Najwa Nimri a l’estrena de la seva nova sèrie, quan li van preguntar per la sentència de Daniel Sancho. El debat, després, era si va fingir que no en tenia ni la més mínima idea o si, com a bona actriu, ho va fer veure. Potser per no entrar a la polèmica o per evidenciar que la pregunta no era encertada. A X (antic Twitter) la gent semblava tenir molt clar que era la segona opció, però també hi ha la possibilitat que, realment, no tingués ni idea de què li preguntaven i que les seves rèpliques de desconcert fossin totalment sinceres. Quantes vegades a la vida no fem (o faríem) un Najwa.

Quantes vegades a la vida no fem (o faríem) un Najwa

De petita, la meva mare em va amagar unes sabates de xarol brillant que m’havien regalat perquè estèticament no coincidien amb els seus gustos. Si les hagués tingut a prop i les hagués vist sovint, me les hauria volgut posar. De tant en tant hi pensava i li demanava que me les tragués del prestatge alt de l’armari per emprovar-me-les, però sempre em van anar grans fins que un dia em van anar petites. M’imagino la meva mare el dia que me les van regalar: “Són molt maques”, per així no ofendre qui les va comprar amb les millors intencions. Ser agraït, primera lliçó. I això vol dir que no vegin que pensem que tenen mal gust. Ho fem més vegades, “ostres, no t’havia vist, “perdona per arribar tard, però és que he tingut un imprevist a últim moment”. Només tu saps per què has arribat tard i per què has fet veure que no el veies. Com quan fingeixo que no tinc ni idea de la notícia d’una amiga que una altra amiga m’ha explicat fa dies i de la qual conec més detalls que els que narrarà la protagonista, que amb els dies ha anat endolcint la versió. També és quan assenteixo amb el cap com si sabés de què em parlen, alguna cosa d’actualitat o de política que considero que hauria de saber. Són els meus alumnes (que encara no he vist, que tornen la setmana vinent), assegurant-me que no han vist el missatge on els reclamo alguna feina, però que em repliquen, per la mateixa via, i al segon, qualsevol nota. “Quedem un dia i fem un cafè”, “no passa res, no em sap greu”. La veritat o la comprensió, el que toca dir, el que no cal dir.

Fingir o mentir

Hi havia una pel·lícula americana dels anys noranta protagonitzada per Jim Carrey, Liar, Liar (Mentider compulsiu), que potser vau veure. Ell era un advocat exitós i mentider, que tenia excuses per tot, però havia de viure 24 hores dient només la veritat. Aquest havia estat el desig d’aniversari del seu fill. Tot i que la història tenia una moralina fàcil i un final made in Hollywood, durant la peripècia del protagonista el missatge era justament el contrari: no pots viure dient el que penses realment. Quan el jutge li preguntava si estava bé, ell responia que una mica atabalat per culpa d’un mal rotllo sexual que havia tingut a la nit i quan una treballadora nova li deia que tothom era molt amable, ell li responia que només era perquè estava bona. Rickey Gervais a The Invention of Lying (Increïble però fals) parteix d’una idea molt millor, un món on no existeixen les mentides, ni tan sols el concepte de mentir. Ell diu la primera. S’aprofita de la gent, però els fa la vida més amable i inventa la ficció i una cosa semblant a la religió.

A vegades diem el que necessiten sentir perquè sabem que és balsàmic com una plorada i que la veritat, que no sabem què és, que potser ni existeix, ja ens burxa quan apaguem els llums

No sé què pensava, en el fons, Najwa Nimri, si va fer veure que no sabia res del cas Sancho. Sé que la meva mare no fingirà i dirà que no li fa il·lusió que hagi tornat a treure el tema de les sabates (fa trenta anys i encara no hem aclarit qui me les va regalar). Fingim la il·lusió, la sorpresa, l’alegria. Amaguem l’enveja, dissimulem la ràbia. No sé si fingir té un matís diferent de mentir. A vegades diem el que necessiten sentir perquè sabem que és balsàmic com una plorada i que la veritat, que no sabem què és, que potser ni existeix, ja ens burxa quan apaguem els llums. “Et seré sincera encara que et faci mal”. Mira, potser no cal. Deia Groucho Marx que el secret de la vida és l'honestedat i el joc net. I que si pots simular això, ho has aconseguit.