Moltes vegades hem considerat que un llibre respon a una pregunta. De vegades a una incògnita que no té resposta i el llibre és en si mateix una formulació a la intempèrie. Uriol Gilibets acaba de publicar Les feres a La Segona Perifèria i sembla molt interessant interrogar-se per la gènesi de la novel·la.
Aquest és el joc
Gilibets, personatge actiu a X (Twitter pels amics) és guionista de professió per a programes de televisió. És una part del pòdcast Llegir i va dirigir i presentar Una història de la literatura a TV3. Del personatge se’n desprèn un domini absolut del codi catòdic. Sap on trobar el gag i sap premeditar-lo: d’aquí la faceta de guionista. També se’n desprèn un interès per la tradició literària a Catalunya. Ràpidament, però, l’espectador del programa de TV3 va detectar que la ironia és la seva principal arma. Els episodis són monogràfics d’autors (el pòdcast Llegir, també), però no s’hi desenvolupaven res. Moltes vegades omplien amb converses buides, amb resums per a infants, banalitats... Gilibets és un amant de les rareses i per a ell ho representen un tot. Vol descodificar la singularitat humana que cadascú oculta. Si històricament s’ha oblidat Eugeni d’Ors, Gilibets li dedicava vint minuts a parlar del seu passat falangista, amb testimonis molt connotats del present. Un carnaval televisiu, un crit a revisar l’obra cadascú a casa seva i a preguntar-se realment què va escriure Ors.
Uruiol Gilibets vol descodificar la singularitat humana que cadascú oculta
L’autor de Les feres ja ha anunciat que vol escriure trilogia, i aquest és la primera part. L’editorial ha volgut desmitificar d’entrada l’indret on passa l’acció, Sant Gonera, i situar-lo al Solsonès, comarca d’on és l’autor, i de la majoria de citacions que ens conviden a la lectura (Roger Mas i Víctor Pérez). A la presentació del llibre, Gilibets feia evident els referents cinematogràfics i literaris. Estructurals i estilístics. Però n’hi ha molt més a dir. "Però bé, la bellesa no és pas el tema que ens ocupa", diu el narrador del llibre. A mesura que avancem en la lectura, apareixen personatges de tota mena: el Mossèn Antoni (i el seu Sant Prepuci), la família Peülles, Ramon Gibaler, el matrimoni Turbat, l’Esbarzer i un llarg etcètera. Els personatges van a remolc de la història que és boja. El narrador, que s’expressa en un registre planer molt similar a l’estil del Gilibets presentador, acumula històries i anècdotes estructurades en 13 capítols.
El talent de guionista d’humor es detecta perfectament quan llegim la novel·la d’Uriol Gilibets. Qualsevol solemnitat queda amenaçada per una conversa intranscendent. Tot intent de seriositat, queda anul·lat a l’instant. Aquest és el joc
Es fa difícil parlar d’argument. És complicat delimitar els temes que Uriol Gilibets ha volgut dibuixar. D’entrada, podem identificar l’ús del recurs metafòric que imagina tot un món. També, el narrador focalitza la mirada de certs personatges per tal de fer més fàcil la comprensió del que passa en tot moment. Però l’intent de seguir la narració sempre fracassa, perquè qualsevol evolució lineal i estructurada de la novel·la s’autoboicoteja. És a dir, tot intent de convertir una discussió, una descripció o fins i tot un afer queda mancat d’importància. El lector segueix el dit del narrador que marca diversos camins. Quan el lector l’identifica, el narrador, amb insistència, desvia l’atenció. El joc grotesc s’accentua i el narrador s’interposa.
Molt probablement Gilibets s’interrogava si podia dur al terreny de la novel·la un joc formal infinit en el context d’un relat d’aparença neorural (com marca la moda) i amb la sensació de masturbació lingüística
El talent de guionista d’humor es detecta perfectament quan llegim la novel·la d’Uriol Gilibets. Qualsevol solemnitat queda amenaçada per una conversa intranscendent. Tot intent de seriositat, queda anul·lat a l’instant. Aquest és el joc. Torno a l’inici: molt probablement Gilibets s’interrogava si podia dur al terreny de la novel·la un joc formal infinit en el context d’un relat d’aparença neorural (com marca la moda) i amb la sensació de masturbació lingüística. La pregunta que queda pendent és si Gilibets vol escriure’n una trilogia, canviarà la tècnica? La segona pot tenir forma de tractat mèdic o de biografia d’un personatge històric? Ens farà viatjar a un passat remot? Es convertirà en un prosista realista insuportable i cursi? Esperarem atentament la proposta de Gilibets mentre les feres, dies enrere, han aprovat les PAU en creativitat i imaginació.