Pocs han trepitjat tant món duent el seu missatge sempre compromès, amb el dret dels pobles a l'autodeterminació, amb la solidaritat de classe..., que Fermin Muguruza.
Ho va començar fent amb Kortatu, banda seminal amb què a ritme d'ska i punk va enregistrar discos referencials com l'homònim Kortatu (Soñua, 1985), El estado de las cosas (Soñua, 1986) o Kolpez kolpe (Oihuka, 1988). Després vindria el projecte Negu Gorriak, amb què ampliava el seu pantone sonor, sense abandonar la crida a la lluita, aproximant-se, eren els anys del rock fusió de Red Hot Chili Peppers, Fishbone o Living Colour, al hip hop i el funk. Coctelera sònica que va acabar d'explorar i explotar quan va seguir la seva trajectòria en solitari (tot i que Fermin Muguruza, fervent creient de la lluita en col·lectiu, mai no ha anat sol).
Una efemèride com la del 40 aniversari de la publicació de la primera maqueta de Kortatu, bé pagava la pena per tornar a fer les maletes i endinsar-se en una gira antològica que ahir va fer aturada al Palau Sant Jordi de Barcelona
Feia un temps, però, que el lleó asmàtic d'Irun s'havia allunyat dels escenaris per endinsar-se en altres terrenys artístics com el còmic i, molt especialment, el cinema. Però una efemèride com la del 40 aniversari de la publicació de la primera maqueta de Kortatu, bé pagava la pena per tornar a fer les maletes i endinsar-se en una gira antològica que ahir va fer aturada al Palau Sant Jordi de Barcelona. Una nit de divendres de gener de 2025 en què Fermin Muguruza, mai defallint, irreductible i combatiu, va tornar a situar-se en la primera línia del front.
Fermin Muguruza no es rendeix
No en va faltar cap. La vetllada va començar amb Maputxe i Urrun, dues de les cançons més aclamades del seu primer disc en solitari Brigadistak Sound System, per a partir d'aquí, mirar enrere sense nostàlgia i recuperar Hay algo aquí que va mal, La familia Iskariote, La linea del frente, Desmond Tutu, Nicaragua sandinista o El Último Ska De Manolo Rastamán; imprescindibles de Kortatu que van conformar la banda sonora d'un temps i d'un país, aquell preciós país de la pluja (Euskal Herria) dels anys 80.
Els anys de Negu Gorriak va venir representada amb la recuperació de Hiri gerrilaren dantza, B.S.O., Kolore bizia, Errespetua, Gora Herria i, evidentment, Radio Rahim, peça amb què a inicis dels 90 Muguruza va ensenyar-nos que amb les llengües minoritzades tot era possible i tot estava per fer. I entremig, va anar decodificant clàssics dels seu repertori en solitari: Euskal Herria Jamaika Clash, Big Beñat, Black Is Beltza o un Dub Manifest que sempre és una festa, ja fos a la sala Garatge del Poblenou a finals dels noranta com ahir al Palau Sant Jordi. I no, no va faltar un Sarri, Sarri que va ser punt final, efusivament emotiu, a una vetllada amb què Fermin Muguruza ens ha recordat que fa 40 anys que està a la primera línia del front i no es pensa rendir.