Burgos (Corona castellanolleonesa), 25 de setembre de 1506. Felip d’Habsburg, espòs de la reina Joana —mal anomenada "la Boja"—, gendre de Ferran el Catòlic i conegut a la historiografia espanyola com "Felipe el Hermoso", moria a la casa-palau del Cordón, propietat de Bernardino Fernández de Velasco —conestable de Castella— i de la seva esposa, Joana d’Aragó i Nicolau, filla nascuda il·legítima —i posteriorment legitimada— del rei Ferran el Catòlic. Felip va morir, oficialment, a causa d’un senyor constipat que va evolucionar a pulmonia. Però des del primer moment va planar la sospita que havia estat enverinat per Bernardino i Joana, seguint les ordres de Ferran. I aquesta sospita el va perseguir sempre.
La mort de Felip
Segons la versió oficial, Felip hauria emmalaltit després de jugar un partit de pilota i de suar com un condemnat en un trinquet ombrívol i fred, que hauria desembocat en una devastadora pulmonia de nefastes conseqüències. Segons les fonts documentals oficials, aquest partit de pilota s’havia jugat el 16 de setembre; l’endemà, tenia forts dolors musculars; quatre dies més tard, la seva situació havia empitjorat notablement i escopia sang; i passats nou dies, es precipitava la mort. La desaparició de Felip posava les fitxes de la successió castellanolleonesa, de nou, a la casella de sortida. A Ferran se li brindava, de nou, l’oportunitat d’ocupar en solitari el tron de Toledo, que havia estat la seva gran ambició des de la mort d’Isabel.
La mort d’Isabel
Però per a entendre aquella història ens hem de remuntar a dos anys abans. El 26 de novembre de 1504, havia mort Isabel la Catòlica, reina titular de la Corona castellanolleonesa. El testament de la Catòlica era ben clar: el tron castellanolleonès passava a la seva filla Joana. Però Ferran, que a Toledo mai no havia estat res més que rei-consort, va maniobrar per a rellevar la seva difunta. Les corts castellanolleoneses, temoroses del Catòlic, de la gent que l’envolta i dels seus mètodes, el van rebutjar proclamant la històrica cita "Viejo catalanote, vuélvete a tu nación". I Ferran va plegar veles, però no va renunciar al seu pla. Se’n va tornar a Barcelona, i des de la distància va posar en marxa el seu pla.
La mort de Joan
Ferran era rei de la Corona catalanoaragonesa des de la mort del seu pare i antecessor, Joan II (1479). Tanmateix, amb anterioritat ja era rei-consort de la corona castellanolleonesa per la victòria del "partit aragonès" a la guerra civil castellana, que havia culminat amb la coronació de la seva esposa Isabel (1474). Isabel i Ferran, durant els seus trenta-cinc anys d’unió matrimonial, havien tingut cinc fills: quatre noies —Isabel, Joana, Maria i Caterina— i un noi —Joan—, destinat a heretar el conglomerat hispànic. Però la mort prematura de Joan (1497) als braços d’una fogosa Margarida d’Habsburg (la germana petita de "Felipe el Hermoso" i de la qual es deia que era nimfòmana) havia alterat radicalment el full de ruta de la política hispànica i les prioritats de Ferran.
Per què Ferran volia ser rei de la corona castellanolleonesa?
La mort de Joan sense descendència impedia el vell somni de Ferran: que un Trastàmara reunís les dues principals corones peninsulars. En canvi, Joana i Felip ja havien engendrat dos candidats al tron hispànic —Carles (el futur emperador) i Ferran—. Tots dos eren nets de Ferran i d’Isabel, com ho haurien pogut ser els hipotètics plançons de l’hereu Joan si hagués sobreviscut als excessos de Margarida. Però no eren Trastàmara, sinó Habsburg. I aquest detall patronímic, que en el nostre món actual és una sobirana poca-soltada, en aquell context històric tenia molta importància. Per aquest motiu, desapareguts l’hereu Joan i la reina Isabel, el pla de Ferran implicava assumir, en solitari, el tron de Toledo (el de Barcelona ja el tenia) i engendrar un nou successor Trastàmara.
Les maniobres de Ferran
Ferran el Catòlic no havia estat mai sant de la devoció de les oligarquies castellanolleoneses. El seu origen estranger (tot i que la seva llengua materna era la castellana) i el seu seguici (els seus temibles "consellers a l’ombra" catalans i valencians) generaven una enorme desconfiança, que es va posar especialment en relleu després de la mort d’Isabel (1504). Però, per la manca de suports, va haver de recular i esperar una ocasió millor. El 27 de juny de 1506, a Villafáfila (Corona castellanolleonesa) signava un acord amb Joana i Felip on reculava. I tres mesos més tard, el 25 de setembre del 1506, a Burgos, es precipitava una mort que beneficiava enormement la seva estratègia, és a dir, que li brindava aquella esperada millor ocasió.
Resoldre l’equació
Els historiadors castellans que han estudiat la figura de Ferran coincideixen que el Catòlic "nunca dejó un cabo suelto". A Villafáfila va renunciar al seu projecte (després es demostraria que de manera transitòria). Però no se’n va anar sense aconseguir incapacitar la filla per a governar. Joana, que tenia una malaltia mental causada per l’assetjament psicològic que li havien infligit el sogre i els cunyats a Flandes, i que s’havia agreujat notablement amb una de venèria contagiada per Felip, desapareixia de l’equació amb l’avariciós entusiasme del marit i amb la perversa maniobra del pare. Tres mesos més tard, era Felip qui desapareixia de l’equació, i el tron de Toledo —i les atemorides aristocràcies castellanes— quedaven a les mans d’un temible Ferran.
La investigació moderna
La investigació moderna no ha pogut confirmar l’enverinament de Felip. Però la majoria dels historiadors actuals afirmen que la seqüència i el detall dels fets que relata la versió oficial planteja molts dubtes. Sobretot quan aquesta versió oficial parteix de l’entorn directe de Ferran (es va redactar en una casa "amiga" per part de metges propers a una causa "amiga"). En aquest punt, els historiadors també insisteixen que el Catòlic sempre va tenir una relació més bona (més propera i més afectuosa) amb els fills il·legítims (els va legitimar i els va procurar una posició i un futur) que no pas amb els plançons de la Catòlica, que només eren peces del seu particular tauler d’escacs de política internacional. Ferran el Catòlic o Ferran l’Enverinador?