Ja em perdonareu la ignorància, però acabo de descobrir que hi ha una 'comarca natural' anomenada Montserratí. Es tracta de la zona situada a la falda sud-est de la muntanya de Montserrat. Una regió de la qual hi formen part municipis com Martorell (que per la seva dimensió possiblement seria la capital), Olesa de Montserrat, Esparreguera, Sant Andreu de la Barca, Gelida... També és poble montserratí Collbató. Municipi de 4.544 habitants (segons el cens de 2020), Collbató és la vila que va veure néixer el compositor i escriptor Amadeu Vives. El fundador de l'Orfeó Català. Actualment, un dels seus fills predilectes és Ferran Palau, un dels noms més essencials de l'escena musical catalana en els darrers anys. Catedràtic en pop metafísic, l'autor de joies polifòniques com Kevin (2019) o Parc (2021) és el primer convidat de La cançó de l'estiu, el podcast musical de Revers d'ElNacional.cat.
Del magatzem al local d'assaig
Ferran Palau va néixer a Esparreguera, però si li pregunteu, ell us dirà que és de Collbató. Lògic. Hi va arribar amb tres anys. Ja no ha marxat. A Collbató ha fet de manobre. A Collbató ha fet de mosso de magatzem. A Collbató ha fet de guia de les Coves del Salnitre. A Collbató s'ha convertit en un dels noms més suggerents del nostre univers sonor. I això que, quan era nano, a l'escola de música li van dir que no tenia qualitats per dedicar-se al gremi de creadors de cançons (ell odia l'expressió cantautor). Eren els anys que decorava la seva habitació amb pòsters de bandes de hardcore melòdic com NoFx o No Fun At All. Els anys que ell també es dedicava a filar melodies rabioses i accelerades amb bandes que no van anar més enllà del local d'assaig. La cosa va canviar amb Anímic.
Una meravellosa raresa
Anímic va ser una experiència exquisida. Una meravellosa raresa. Una banda única i diferent de tot el que es feia aleshores i s'ha seguit fent després a l'escena musical catalana. Grup de dark folk pop, el seu mostrari discogràfic suma sis referències, algunes sempre necessàries de reivindicar com Himalaya, (2009), Hannah (2011), Hannibal (2013) o el seu darrer disc Skin (2017). I aleshores Anímic es va difuminar fins a fondre's en negre. No s'han separat oficialment, però el focus va començar a fixar-se en Ferran Palau, que ja feia anys que venia publicant treballs en solitari.
Carrera en solitari
L'aigua del rierol (2012) va ser el debut per lliure de Ferran Palau. Aquelles primeres cançons ressonaven a qui sempre ha estat un dels grans referents, el cantautor de culte Nick Drake. Folk extrasensitiu que seguiria donant vida als pentagrames del seu segon disc, Santa Ferida (2015). Alguna cosa va canviar amb l'aparició de Blanc (2018), el seu tercer àlbum. Ajudat novament de Jordi Matas, el seu guitarrista i productor (i també el seu cosí), Ferran Palau va començar a desfer-se dels elements més prescindibles de les seves composicions. Línies senzilles que va envoltar d'atmosferes sintètiques de seda. Polifonia etèria i onírica que algú va tenir l'encert de batejar com a pop metafísic (diuen que va ser Jaume Sisa). Un gènere irrenunciablement nostrat també practicat per coetanis com El Petit de Cal Eril (Joan Pons també és el bateria de Ferran Palau), Germà Aire, Isaac Ulam, Marialluïsa, Da Souza, Anna Andreu... Llenguatge creatiu que Ferran Palau ha dut a la seva màxima expressió amb els discos Kevin (2019) i Parc (2022). Vivint un d'aquells moments en què no saps si estàs acabant una etapa o començant una nova, aquest constructor de cançons d'una senzillesa feridora va cloure el passat 2021 amb Joia, un disc que evoca les seves primeres referències en solitari.
En família
Durant uns anys Ferran Palau va viure en col·lectiu amb la resta de membres d'Anímic. Ho feien en una casa als peus de Montserrat. Temps després es van mudar a una altra casa, ara molt més a prop del nucli de Collbató, però encara amb unes vistes privilegiades de la muntanya màgica i les coves de salnitre on va fer de guia. De mica en mica, van anar marxant els membres del grup. Només es van quedar en Ferran i la Louise Samson, companya de banda a més de la seva parella sentimental, i des de fa un temps també la seva mànager i propietària de Hidden Track, el segell discogràfic amb què publica els seus discos. Ells dos i el Leo, el seu fill.
Una entrevista al jardí
El Ferran Palau està sol a casa, tot i que una estona després d'arribar, la Louise i en Leo obriran sigil·losament la porta d'entrada, i, tímidament, per no fer soroll i distreure'ns, desapareixeran. Ens acull com a protagonista del primer capítol de La cançó de l'estiu, el podcast amb què aquest estiu recorrerem el país entrevistant els artistes més interessants del nostre imaginari musical. Ens debatem entre passar dins o petar la xerrada fora, al jardí de casa. És un matí de cel claríssim i una reconfortant frescor de finals de juny. Tot és tranquil. Ens quedem fora. Sona la seva cançó Casa't amb mi i li preguntem si podria ser la cançó de l'estiu d'aquest 2022. En Ferran riu i ja no cal que verbalitzi cap resposta. Ens escolteu?