A La fi del progressisme il·lustrat (Pòrtic, 2024), Ferran Sáez argumenta en forma d’assaig que en determinades inèrcies en la conjugació dels conceptes de natura i artifici –en el context entre la modernitat i la postmodernitat—, s’han generat turbulències en forma de contradiccions. És, perquè ens entenguem, un assaig que prova de desmuntar la fraseologia woke i un marc de correcció política que considera constrenyent. D’aquest assaig se’n poden dir moltes coses, però la que és més important és que Ferran Sáez és un home documentat. La majoria d’arguments que es presenten per sustentar la tesi de l’assaig –essent aquesta que el postmodernisme paròdic és un frau– sempre es presenten des d’una base acadèmica que, malauradament, avui és d'agrair. La fi del progressisme il·lustrat, però, deixa un regust de boca estrany.
Un assaig que prova de desmuntar la fraseologia woke i un marc de correcció política que considera constrenyent
Bones diagnosis i alguna estridència
L’assaig és l’eina amb què Ferran Sáez intenta desballestar, peça per peça, el corpus ideològic del postmodernisme paròdic basat en la diferència i contraposat al progressisme il·lustrat, que es basa en la igualtat. Fins aquí, tot és prou diàfan. La lectura de l’assaig, però, va acompanyada tothora d’una mena de nosa: Sáez s’entesta a arribar fins al nucli de la contradicció per, desactivant-la, desactivar els postulats polítics que s’hi han construït a sobre. Així i tot, mentre ho fa, sembla que el text s’entrebanqui amb l’autor. La fal·lera contra el postmodernisme paròdic el porta a barrejar anècdota personal i crítiques poc útils pel que fa al sentit final del text amb els raonaments que evidencien les contradiccions del postmodernisme paròdic. A tall d’exemple: se serveix de la manera com els joves celebren els aniversaris avui per assenyalar un narcisisme generacional que, sense anar acompanyat de cap dada, només serveix per revelar-li al lector la tendència al prejudici generacional de l’autor. Per acabar enfilant una idea tan sòlida per a la seva tesi nuclear com que "el sistema ha perdut representativitat justament perquè se li exigeix l’assumpció de motivacions extrapolítiques, privades, personals, emocionals", parlar de la manera com els joves celebren els aniversaris –repeteixo, des d’un to de percepció personal més que d’anàlisi– no només es fa innecessari, sinó que es fa contraproduent. Cunyadeja, fet i fet, perquè permet reduir una crítica fonamentada i amb conseqüències en el debat polític en un clàssic “és que la jovenalla puja fatal”.
La fal·lera contra el postmodernisme paròdic el porta a barrejar anècdota personal i crítiques poc útils
Que l’assaig està covat des d’un cert ressentiment amb el pensament postmodern que es va començar a filtrar a les universitats a partir dels anys setanta, ho evidencia la tendència a fer esmenes a la totalitat sense acabar a separar el gra de la palla. A tall d’exemple: l’autor fa cherry-picking amb el cas de l’actriu Asia d’Argento, pionera en el moviment del #MeToo i posteriorment acusada d’abusar d’un noi menor d’edat, per invalidar la resta de casos de denúncia que anomena “escàndols d’aclamació popular”. Diu Sáez, “a diferència d’altres denúncies per abusos, els que va cometre ella podien ser corroborats perfectament”, fent planar l’estol del dubte sobre l’onada de dones que van alçar la veu i que, en determinats casos, van aconseguir condemnes per als seus agressors. La condemna a Harvey Weinstein, sense anar més lluny. En Ferran Sáez fa servir aquesta consigna per parlar de la naturalesa de l’escàndol, però em sembla que caldria fer un esforç per pensar que l’objecte que escull per exemplificar el funcionament d’aquest escàndol és innocent. Posant pel cas que no sigui innocent, en contra de fer un desgranament de les incoherències del postmodernisme paròdic, Sáez també s’estaria enfrontant al postmodernisme il·lustrat: demanar que no et violin a la feina com tampoc, en la majoria dels casos, violen els homes, és una demanda feta des de l’afany d’igualtat. Fa la sensació, doncs, que l’autor de vegades no sap on apunta. I fa la sensació que no sap on apunta perquè, com en aquest cas, esmena a la totalitat allò que li sembla massa nou sense mirar si beu d’allò que ja va existir.
Diria que el regust de boca estrany s’explica perquè, en alguns moments, bo i la lucidesa amb què exposa la diagnosi i prova de desarmar el postmodernisme paròdic, sembla que Sáez no és capaç de resistir la temptació reaccionària. No n’és capaç quan parla de la cultura de la cancel·lació, per exemple, una plorera habitual en qui té la mateixa voluntat de silenciar als qui cancel·len que els qui cancel·len. O en parlar de les normes del joc de la correcció política, o en revestir els propòsits de la fraseologia woke d’un cert tarannà conspiranoic. Malgrat que en Ferran Sáez aprofita les primeres pàgines de La fi del progressisme il·lustrat per marcar distància i deixar clar que no combrega ideològicament amb personatges com Donald Trump o Javier Milei, en algun moment els arguments s’emmarquen prou en la dialèctica reaccionària. Tot plegat queda en el pla de la sospita, com si l’autor s’oblidés de sargir alguns fils. Com si Sáez fes un cop fort de martell al corpus ideològic del postmodernisme paròdic i, com que no troba cap altre corpus entremig que pogués oferir resistència, el rebot del braç conduís qualsevol que el llegeix als punts comuns de l’extremadreta global. Com que no ofereix cap contraproposta ideològica més enllà de la possibilitat de retorn al progressisme il·lustrat –que, de facto, hauria de comportar el retorn al món d’aleshores–, com que no ofereix cap contrapès més enllà de la crítica –ben argumentada–, una anàlisi complexa com la de l’assaig pot acabar reduïda als lemes més simplistes.
Malgrat que en Ferran Sáez aprofita les primeres pàgines de La fi del progressisme il·lustrat per marcar distància i deixar clar que no combrega ideològicament amb personatges com Donald Trump o Javier Milei, en algun moment els arguments s’emmarquen prou en la dialèctica reaccionària
Per escurçar el marge en què es podrien produir malentesos, al llibre de Sáez li cal un altre llibre. No és un llibre inacabat en el fil conductor: Sáez aguanta la tesi i la farceix argumentalment fins al final. En la part més acadèmica i menys personal de l’assaig costa d’entrellucar-hi cap incoherència i això, en un llibre com aquest, és d'agrair. Però cal donar continuïtat a la crítica més enllà del rebot i cal poder fer-ho des d’un punt de vista –malgrat citar de Tocqueville– que falqui tesis més conservadores que reaccionàries, per exemple. Dic “cal”, perquè un dels llocs en què el postmodernisme paròdic sobre el qual escriu en Ferran Sáez ha arrelat amb més força és a Catalunya, un país amb un esperit conservador gairebé oblidat. En aquest sentit, potser el llibre és poc autocentrat. És cert que, en més d’un punt, l’autor esmenta que està tractant debats i marcs ideològics que aquí són importats. Però més enllà d’això, potser també seria d’interès obrir noves vies de recerca pel que fa a l’impacte que aquesta ideologia ha tingut en l’esquerra i a la societat catalana en general, de vegades fins al punt de negar el conflicte nacional i no entendre les dinàmiques de poder que travessen el país. O en com el discurs de la nació dominant se serveix del concepte de natura i artifici. La fi del progressisme il·lustrat és un llibre de bones diagnosis amb alguna estridència, algun estirabot innecessari i molest –pel meu gust– i algun grinyol que, mal resolt, li juga a la contra a Ferran Sáez perquè corre el perill de semblar un home que, senzillament, s’ha fet gran. En la feina d’esbrinar quina és aquesta nosa de fons, procurant fer-se un esquema mental nítid de les idees de l’autor mentre l’autor, al seu torn, exposa l’esquema del postmodernisme paròdic, el lector s’hi entretindrà de valent.