El filòsof Ferran Sáez Mateu (La Granja d'Escarp. 1964) acaba de publicar Els morts riallers, una novel·la que satiritza la Transició a partir d'uns particulars editors encarregats d'escriure hagiografies ben útils en el canvi de règim i d'alguns dels protagonistes d'aquests llibres particulars. En la novel·la, l'assagista utilitza la ficció per aproximar-se a les mentides, oblits, pactes de silenci i biografies convenientment edulcorades dels seus protagonistes. Doctor en filosofia i professor de la Universitat Ramon Llull, Sáez Mateu té una llarga carrera assagística guardonada amb diversos premis, però també ha fet incursions en la narrativa, amb les novel·les Vides improbables (2010), Les ombres errants (2012) i La nit contra tu (2016).

Aquest és un tema que podria haver abordat amb un assaig i, en canvi, ho fa amb una novel·la.

I, a més, amb una novel·la que no és històrica. Perquè aquesta també hauria estat una possible temptació. Sobretot tenint en compte que era una data molt recent, que no exigia una documentació excessiva i que podia tenir gairebé sense esforços, vaig preferir no fer-ho perquè no és un gènere que m'agradi gaire. El que vaig fer va ser continuar una cosa que tenia molts anys, en adonar-me que pràcticament el que havia escrit era profètic.

Quan va començar a esbossar aquest llibre?

El vaig començar a escriure mitjans dels anys noranta, però el vaig deixar perquè llavors estava molt posat en el tema de l'assaig. Es va quedar al calaix, però la primera part se la va arribar a llegir el meu bon amic Jesús Moncada. Ara, veure que en molts aspectes i referents concrets s'havia tancat el cercle que hi descric, vaig pensar que potser tindria interès.

Per què va començar a explorar les impostures de la Transició pel costat de la novel·la?

Per la banda més argumentativa i assagística hi ha moltes coses escrites sobre la Transició, tant en un sentit com en un altre. Quan vaig tenir la primera idea, fa molts anys, per aquesta part ja estava una mica trillada. Però, en canvi, per la part de la ficció, em va semblar que no gaire. I parlo de ficció-ficció.

A Els morts riallers, tots els personatges són de ficció, però segurament hi ha biografies que poden haver inspirat els personatges. Òbviament, aquesta novel·la porta aquell advertiment de "qualsevol semblança amb la realitat, passada o present, deriva de la casualitat".

En alguns casos no és així, però s'ha de posar! De tota manera, és una novel·la. Si fos una novel·la històrica, sortirien determinades institucions o persones amb el seu nom, però aquí no és el cas.

De fet, aquest llibre té com a punt d'arrencada una editorial que es dedica a publicar biografies convenientment maquillades o reescrites.

Hi ha molts casos d'encàrrecs molt ben pagats d'hagiografies. Ho conec bé. No existeix l'editorial que surt al llibre, però la part aquesta d'encàrrecs que es paguen molt bé per mostrar el millor perfil del biografiat ha passat. Ha passat aquí i a tot arreu, perquè no és una cosa que hagi passat només a Catalunya.

És obvi que a la Transició, quan hi havia un passat que calia deixar enrere i un futur que s'estava construint, calia refer les biografies.

La Transició va ser un moment molt propici per aquest tipus d'operacions de blanquejament i reescriptura. Això va arribar fins més enllà dels vuitanta i fins i tot hi ha algun cas de fa quatre dies. Això és com si tens una porta vella i la repintes. Tan senzill com això. Si, a més, tens control sobre tribunes mediàtiques que diran que allò és una meravella, encara millor.

Al llibre també hi té un paper el món del columnisme i l'opinió publicada.

No es tracta que hi hagués una mena de complicitat del periodisme o una conxorxa, sinó que com saps bé la promiscuïtat entre periodistes i polítics és la que és i funciona molt fluidament

L'editorial ha presentat el llibre com un torpede contra el règim del 1978. Ara és bastant comú carregar-se'l, però al seu moment va ser un acord amb molts implicats.

En aquell moment ningú no sabia, per exemple, qui era realment Joan Carles I. Hi havia una visió convenientment idealitzada i fortificada sobre el rei. Prendre decisions intel·ligents i raonables sobre aquesta qüestió era molt difícil i el normal i raonable era creure't el que t'explicaven. I el que t'explicaven era idíl·lic: Hi havia una dictadura molt dolenta i després van venir uns senyors molt capaços i van fer la democràcia més important d'Europa.

Uns senyors que fins al darrer dia eren amb el règim i que d'un dia a l'altre es tornen demòcrates de tota la vida.

Aquest procés no només els transformava en demòcrates sinó que els convertia en artífex de la Transició. No és només una qüestió de blanquejar, sinó de posar-li perles i diamants.

La Transició va ser un moment molt propici per operacions de blanquejament i reescriptura de biografies

Ferran Sáez Mateu/Sergi Alcàzar

Retrates unes elits franquistes totalment amorals sense escrúpols.

Hi ha coses exagerades i d'altres que estan matisades. El narrador és bàsicament un cínic i per això ell mateix explica que ha reescrit la biografia de gent d'aquest tipus, però també la de gent que va fer coses molt lletges a la rereguarda republicana. No en dona una visió maniquea.

El pacte de la Transició va ser que uns oblidarien el que uns havien fet a la guerra, a canvi d'oblidar el que els altres havien fet durant el franquisme.

La suma d'aquestes dues amnèsies no és que sigui zero, sinó que és -1. Al cap dels anys, després d'haver edificat un projecte col·lectiu a partir d'una amnèsia creuada, això no se'n va. Moltes coses que han passat a Catalunya els darrers anys deriven d'haver cregut que el Tribunal de Orden Público i l'Audiència Nacional eren coses diferents. Per més que es volgués esborrar parts de la història que feien nosa, aquestes no han desaparegut. És com si vols obviar la llei de la gravetat i tirar-te per un balcó. La llei de la gravetat existeix i el 18 de juliol de 1936 va existir. Ens podem enganyar tant com vulguem, però això continuarà sent així.

Moltes coses que han passat a Catalunya els darrers anys deriven d'haver cregut que el Tribunal de Orden Público i l'Audiència Nacional eren coses diferents

A la novel·la les elits del franquisme tenen fills que formen l'elit de l'antifranquisme.

Aquest fet a Catalunya va ser molt acusat i es va veure amb molta claredat. D'un pare falangista en podia sortir un nen o una nena de Bandera Roja. Això va ser així fins que un dia aquests nens que van passar de la Organización Juvenil Española (OJE) a Bandera Roja van començar a dir el mateix que deien els seus pares, avis o oncles sobre el català, per exemple, però amb un llenguatge d'esquerres. Es va tancar el cercle molt ben tancat. D'això quina conclusió se'n pot treure? A més de la idea d'impostura, la que les elits no és que ensumin els temps, sinó precisament perquè saben ensumar els temps, són elits. A Catalunya la gent que va saber preveure cap a on anaven les coses, va tenir una posició guanyadora.

 Un dia aquests nens que van passar de la Organización Juvenil Española (OJE) a Bandera Roja van començar a dir el mateix que deien els seus pares

Ningú és responsable dels pecats dels pares, suposo. Ara bé, si un ha tingut la sort de néixer amb privilegis és obvi que és gràcies als pares.

Només faltaria que, a sobre que una persona pugui avergonyir-se del que han fet pares, oncles o avis, s'hagi de carregar el mort. Però una cosa ben diferent és aquest esperit marsupial: estic ben calentonet protegit pels pares, però alhora faig veure que conspiro contra ells. Jo no conec cap cas de suïcidis col·lectius de classe i si tu pertanyies a una classe social privilegiada, és molt estrany que t'apuntessis a un partit marxista-leninista per tal de destruir-la. Potser és que t'hi vas apuntar per altres raons... Hi ha molts matisos i el que vaig voler era presentar uns personatges ficticis –per bé que en conec que no són ficticis– que van seguir aquesta trajectòria i van tancar el cercle amb els seus progenitors.

Em recorda quan José Bono diu que ell no és millor que el seu pare falangista, però acaba fent un discurs espanyolista igual que ell...

Quan un diu que no creu en una cosa, però alhora està dient que sí que hi creu, aquí hi ha una contradicció evident. El que no pot ser és aquesta mena de joc ridícul en què un renega del passat de la família i al final acabes dient el mateix que deien aquells, amb una pàtina cosmopolita, tolerant, etc.

Recordem que quan Dolors Genovés va fer el documental sobre Carrasco i Formiguera, il·lustres intel·lectuals d'esquerres van denunciar-la per ultratjar l'honor dels seus pares falangistes de primera hora.

En part l'advertiment inicial és degut a casos com aquest. Sé com funciona el sistema judicial. Allò va ser molt simptomàtic del pa que s'hi dona.

La novel·la li permet ser molt satíric, amb personatges com l'Escolà i el seu fill.

Escolà és un fill de puta literal i el seu fill és beneit. Això és una exageració literària que em venia molt de gust de fer.

El fill d'aquest personatge sinistre del franquisme continua vivint als anys vuitanta com en ple antifranquisme. Llavors tot allò ja s'havia deixat enrere.

Quan tothom ja s'ha venut els llibres al Mercat de Sant Antoni. Quan l'any 1982 vaig començar a estudiar Filosofia, el Mercat de Sant Antoni semblava una biblioteca albanesa. Trobaves totes les obres completes dels autors marxistes, leninistes i maoistes. La gent se n'havia desempallegat i en trobaves tones i tones. La majoria de vegades sense llegir-les. 

Com a filòsof, s'ho ha passat bé recreant aquests debats dels anys setanta, on creaven llargues discussions a base de paraules i frases col·locades en un sentit o en un altre.

Allò va ser un gran frau intel·lectual. Si ara revises coses que es van publicar en aquell moment és ruboritzador veure les apologies de règims totalitaris, i, alhora aquell galimaties de coses que segurament llegien sense entendre. Aquest tipus de coses van durar bastant i quan vaig arribar a Barcelona l'any 82 tot això encara bellugava. En aquell moment, aquesta gent va començar a fer quartets i va passar a interessar-se per llibres de cuina o de vins, i van passar d'uns llibres a uns altres. Al llibre dic que es va passar d' El Raïm de la ira a Les panses de l'oblit. 

El narrador dius que és un cínic, un descregut. S'identifica amb la seva visió?

No, però jo no volia fer un personatge pla. El narrador expressa tota l'estona el seu sentiment de culpa i diu que segurament el fet d'admetre que és un cínic fa que no sigui realment un cínic.

En paral·lel a les piles de llibres polítics a Sant Antoni, moltes editorials es van haver de posar les piles per fer d'altres tipus de llibres. Entre ells les biografies.

Hi ha editorials que van fer aquest canvi que van fer el canvi com la cosa més innocent del món. No van fer com al llibre, que plantejo una indústria de la impostura o la distorsió històrica. Va ser una cosa tan normal com que avui dia qualsevol sotsdirector de no sé què encarregui una hagiografia a qualsevol periodista.

Quan l'any 1982 vaig començar a estudiar Filosofia, el Mercat de Sant Antoni semblava una biblioteca albanesa



Hi ha escenaris molt literaris: el Raval de la infantesa d'Escolà, Can Crosses –lloc de reunió dels jerarques franquistes– i el món de Pedralbes, on es mouen els personatges.

Can Crosses o més ben dit "Real Círculo Español de Amigos de Marruecos" no vol ser un lloc concret, sinó que està inspirat en diverses coses. Però van existir aquest tipus d'institucions on van passar coses paral·leles al que passava a la política municipal de Barcelona, especialment en qüestions d'urbanisme. En aquests temes, la veritat no sortia en ordenances, decrets d'alcaldia o bans municipals, sinó que calia trobar-la en aquests llocs, on es trobaven els que tenien la capacitat d'influència per portar-la a terme. La devastació urbanística que es va fer a Barcelona als anys seixanta i setanta té molt a veure amb llocs de socialització com aquests, on es tallava el bacallà. Perquè les elits, com saps, tenen el bon costum tenen el costum de tallar el bacallà i agafar la paella pel mànec.

Els protagonistes representen aquest món.

Això no és una novel·la històrica, però coses com aquestes van passar i l'única diferència que jo plantejo és que els seus fills marxistes-leninistes van acabar fent el mateix però amb un altre llenguatge. El que plantejo és que hi va haver una continuïtat amb un canvi de registre profund, que suposava passar del nacionalcatolicisme al postestructuralisme freudià, però que ha fet que al final es trobessin.