Ferrant Torrent ve emprenyat. De fet, Ferran Torrent sempre està emprenyat. Remuga. No es talla. Està en aquest extraordinari moment vital en què es pot permetre no tallar-se amb tot allò que li molesta. Per això ens agrada. Per això i perquè escriu novel·les, cada vegada més brillants, com l'última, El jo que no mor. Ferran Torrent rondina. Massa soroll a la sala de la llibreria Ona on hem de fer l'entrevista. Massa entrevistes promocionals. Massa sessió de fotos després de les moltes entrevistes promocionals. I, a tot això, tots els mals de cap derivats de la DANA: els materials (casa seva va quedar completament anegada per la riuada), els emocionals i els derivats (com a escriptor referencial valencià en valencià, tothom el busca per saber la seva opinió, i Ferran Torrent està cansat d'opinar sobre aquesta qüestió).
Som a l’any 1966 i l’hotel Metropol de València rep visitants de tota mena, des d’Ava Gardner, farta de la vida a Madrid i de la hisenda espanyola, que hi arriba disfressada de milionària, fins a un agent soviètic que torna a la seua ciutat natal amb una missió secreta. A l’hotel, a més, hi treballa una telefonista que a les nits, quan creu que ningú no la sent, manté llargues converses eròtiques amb un amant que no l’ha vista mai. Manuel Estornell, el director de l’hotel, un home amb poca simpatia per la dictadura, mira de mantenir la situació controlada. I, com a comú denominador de tots ells, el falsificador 'Mític' Regino, un dels personatges recurrents de les novel·les de Torrent que aquí (fill predilecte de l'escriptor de Sedaví), pren tot el protagonisme. Ferrant Torrent ha aconseguit elevar a la màxima expressió totes les virtuds de la seva narrativa: trames entrelligades i diàlegs polièdrics, per regalar-nos una novel·la on res ni ningú és el que sembla. Ferrant Torrent ve emprenyat i ell va ser qui anys enrere ja ens va alertar que era millor no emprenyar el comissari.
Recentment, entrevistàvem Manuel Baixauli i ens deia que ell no considera que fa novel·les, sinó que cada novel·la és com un capítol de la gran novel·la que és la seva obra. Aquesta reflexió em va fer pensar que potser encara és més encertada en el teu cas, perquè totes les teves novel·les tenen alguns nexes en comú. Són com les pel·lícules de Tarantino, que sempre tenen una picada d’ullet a novel·les anteriors
No tinc aquest concepte. Cada novel·la és una novel·la pròpia en si mateixa. És evident que tinc uns trets característics que personalitzen les meves obres, però no ho veig com una gran novel·la contínua.
Fa molts anys et vaig entrevistar i em vas dir que escriure una novel·la era com córrer una marató, molt exigent i esgotador. Fins i tot recordo que deies que t'hauries de fer una analítica abans de començar i una altra en acabar. En aquest cas, però, tinc la impressió que deus haver gaudit moltíssim.
Sí, m'ho he passat molt bé. És una novel·la amb una estructura difícil, però l’he pogut resoldre en menys temps del que pensava. Amb algunes de les novel·les anteriors, quan les acabava, estava molt estressat. En aquesta no tant. El que passa és que hem tingut la desgràcia de la DANA i això ha portat molt d'estrès. Però pensava que em costaria més. No ha sigut una novel·la fàcil, però sí més fàcil del que jo preveia per la seva estructura complexa.
No crec en la sort. Crec en el treball. He treballat molt, cada dia, en aquesta novel·la, i en totes
Això és fruit de l’ofici que has anat adquirint?
No crec en la sort. Crec en el treball. He treballat molt, cada dia, en aquesta novel·la, i en totes. Ha estat el treball intens el que ha fet que la novel·la sortira malgrat els impediments que veia al principi.
Què la feia tan complicada, El jo que no mor?
L’estructura era el més complicat. Combina una conversa que es reitera al llarg de la novel·la, amb capítols sense enumerar, i els fets que van passant. Era un repte.
El cinema sempre ha estat una influència notòria en les teves novel·les. En aquesta novel·la, encara més que en d’altres, trobo referències al cinema negre nord-americà dels anys 40.
No pensava en el cinema mentre escrivia, però evidentment tinc influències. No he intentat fer una novel·la inspirada en pel·lícules o altres llibres, simplement he escrit el que m’agrada. No penso si és novel·la negra, blanca, rosa, política o d’un altre tipus. Escric el que em ve de gust.
Aquesta és la clau, oi? Si el primer lector, que ets tu, ho aprova, és més probable que tinguis una audiència.
No ho sé. No penso en els lectors quan escric, penso en mi.
Després de tantes novel·les, encara et sorprèn tenir una audiència fidel que espera llegir-te?
No diria sorpresa, diria satisfacció. És molt bonic saber que tens un públic després de tants anys.
Hi ha hagut algun moment en què t’has sentit realitzat com a escriptor?
No, encara no ho he aconseguit. Crec que un ha de parar i reflexionar sobre la seva obra quan acabi, però no abans. Mirar-se el melic és un error.
Quan acabis potser ja no tindràs temps de reflexionar...
Ja ho faran els altres. Jo no reviso el que he fet ni sé exactament quants llibres he publicat. Uns diuen 30, altres 25, altres 28… No ho sé ni penso comptar-los.
El pòquer t’ensenya a conèixer la psicologia dels altres i la teva pròpia. La sort és per la ruleta, no per al pòquer
Però segur que hi ha novel·les que tens més presents que altres.
Sí, això sí. Aquesta, per exemple, em deixa absolutament satisfet perquè he aconseguit exactament el que volia.
Aquesta forma part d’un tríptic, oi? Una continuació de Memòries de mi mateix.
Sí, és la segona part i, si tot va bé, el 2026 la completaré amb una tercera novel·la.
El falsificador Mític Regino n'és el protagonista absolut. És el teu personatge més estimat?
Sí, és amb qui més m’identifico, vitalment i literàriament. Existeix química entre nosaltres. La gent s'enamora de dones que no són el seu model de persona...
A tu t'ha passat?
Això ja ha entrat a la intimitat, a la vida privada. Però la pregunta és per què te n'amores d'una persona que no és el teu model? Perquè és la química. I jo tinc química amb aquest personatge. Per a mi és un personatge molt literari. Si hi ha cap explicació, és aquesta.
Quan parlem de referents cinematogràfics, me l’imagino com un Humphrey Bogart: romàntic, descregut, amb ideals però sense necessitat d’estereotipar-los.
Sí, però el Regino no és un perdedor. Sempre guanya. Jo tampoc em considero un perdedor. No crec en aquesta mitificació de la derrota i el victimisme.
Ets cruyffista, així que no pots ser un perdedor.
Sí, i abans de Cruyff ja era del Barça. Jo sempre jugo per guanyar, tant en una partida de pòquer com en una novel·la. Confio més en mi que en els altres i no vaig de perdedor ni vull ser perdedor. Tot aquest postureig que hi ha de l'atractiu del perdedor no va amb mi.
Quan jugues a les cartes, tampoc creus en la sort?
La sort és per la ruleta, no per al pòquer. Al pòquer, si no et surten cartes, no jugues. M’agraden els jocs on tens un cert control. Per això jo no jugo a la ruleta. Perquè deixes anar aquella boleta que va fent voltes i no sap on caurà.
El joc t’ha influenciat a l’hora d’escriure?
Sí, perquè t’ensenya a conèixer la psicologia dels altres i la teva pròpia.
No crec en aquesta mitificació de la derrota i el victimisme. Jo sempre jugo per guanyar, tant en una partida de pòquer com en una novel·la
En aquesta novel·la també apareix Ava Gardner, una de les teves passions.
Sí, de jove em masturbava pensant en Ava Gardner i Sofia Loren. Ava Gardner m’agradava perquè tenia caràcter i es va rebel·lar contra Hollywood, tot i que va patir molt i va ser molt esclava de la seva bellesa.
Un dels plaers d’escriure és poder fabular amb personatges com ella, portar-la a viure a València...
Sí, una novel·la pots fer el que vulguis, no hi ha límits de producció com en el cinema. Tu fas una pel·lícula i dius: "Vull que el personatge vagi a Turquia", però no pots perquè la producció és cara. Però en una novel·la pots anar on vulguis i això és un avantatge enorme: pots agafar el personatge que vulguis i portar-lo on vulguis. No hi ha cap productor darrere tallant-te les ales.
Un dels epicentres de la novel·la és l'Hotel Metropol, un lloc que t'ha fascinat de sempre.
Sí, estava davant de la plaça de bous on anava a veure lluita lliure. Era un lloc emblemàtic. Era una cafeteria dels pijos de l'època, però m'agradava molt.
Fabulaves sobre què passava allà dins?
No gaire. He fabulat ara respecte a aquella època, però en aquella època era adolescent i vivia el moment.
Ets nostàlgic?
No, però aquella època era millor. Sense el franquisme, és clar. Ara la gent viu més angoixada. Tu mires una guia telefònica i mires els psiquiatres que hi havia en aquella època i els que hi ha ara i te n'adones de com ha canviat el món. Aleshores, hi havia pocs psiquiatres, ara n'hi ha moltíssims. I la gent pren moltes pastilles per adormir i pren moltes pastilles per la depressió. Això t'indica el canvi radical d'època.
Aquest canvi de paradigma és perquè hem anat a pitjor o perquè ara tenim més consciència de la salut mental?
Ara la societat t’exigeix molt més. Aleshores les teves preocupacions eren mínimes. No havies de saber anglès, ni ballet, ni tocar el piano... Era tindre una feina, guanyar-te la vida, Era gaudir i ja està.
El franquisme ja el vas tractar a Boulevard dels francesos.
Cada novel·la té una funció. Aquesta no vol fer sociologia del franquisme, sinó parlar de la identitat.
Des del títol, el concepte 'jo' es molt latent. El concept aquest que tots tenim capes, que ens mostrem d'una manera a l’exterior i interiorment podem ser diferents.
Sí, el que passa és que aquí està molt radicalitzat. En la vida real, per qüestions social, de vegades aparentem ser el que no som. Si vas a un lloc on no tens confiança, potser no et mostres del tot com ets. Però en la novel·la, aquestes capes els personatges les creen per necessitats vitals. És una novel·la sobre la identitat.
Aquesta setmana farà 4 mesos de la DNA. Com vas viure el dia del que tu anomenes el "Tsunami"?
Amb molta sorpresa, perquè no estava plovent i l’aigua va començar a entrar dins de casa. De vegades sortia per la claveguera, per la pica del corral… La primera sensació va ser de desolació. Però després, quan vaig veure el que havia passat, vaig pensar que havia tingut molta sort.
Vas proposar fer una fira del llibre a València per ajudar els llibreters afectats. Aquesta idea ha prosperat?
Va ser una idea que vaig llançar. No és meva per organitzar-la. L'he fet pública, però ningú m’ha dit res. Les llibreries afectades ho passaran malament, sobretot les de poble, que ja ho tenien difícil competint amb les de la ciutat. Però l’impacte en la cultura en general? Això ho veurem amb el temps. Les editorials ja ho tenien complicat i això ho empitjorarà una mica més. Les editorials no estan afectades directament, però sí les distribuïdores. Ara, suposo que tenen assegurances i ho acabaran resolent, però fins d’aquí a uns mesos no sabrem l’abast real de tot plegat.
És una novel·la sobre la identitat. En la vida real, de vegades aparentem ser el que no som, però en la novel·la, aquestes capes els personatges les creen per necessitats vitals
Estan arribant ajudes al sector?
Hi ha hagut ajudes de Juan Roig i Amancio Ortega.
Tu n’has rebut alguna?
Vaig demanar la de Roig, però no sé la resolució. La d’Ortega no em corresponia. Però estic a favor d’aquestes ajudes, perquè gràcies a elles molta gent ha pogut reiniciar els seus negocis.
Hi ha gent que critica aquestes ajudes…
Primer haurien de ser afectats i veure si rebutjarien l’ajuda. Perquè, mentre les altres ajudes oficials tarden molt, aquestes han permès que la gent torni a començar.
Ara estàs reformant completament casa teva. Tornaràs a ser el mateix escriptor després d’això?
Crec que sí, però no ho sé. He d’esperar per veure com m’afecta.
Fa anys, amb Societat limitada, ja intuïes un sistema de corrupció que ha acabat esclatant.
Sí, però ara ja no es pot preveure res. A Catalunya, però, també hi havia corrupció i ningú deia res. Allà on hi ha majories absolutes, hi ha corrupció. Per això estic en contra de les majories absolutes: un 60% decideix per un 40% que queda fora. Això és una estafa. La democràcia està dopada.