La poesia comunica abans de ser entesa. Ho deia Eliot, T. S. Eliot. El que no deia és que, entre els humans (o, com a mínim, entre una part considerable d’ells) és habitual voler entendre les coses que es llegeixen. Va ser aquest desig el que va impulsar Joan Ferraté a traduir The waste land. Com que els versos d’Eliot feien de malentendre, al jove crític se li va acudir que, traslladats a la seva llengua materna, li serien més fàcils d’interpretar. L’experiment va fracassar, i de La terra gastada (que en aquella primera versió del 1951 duia per nom La terra eixorca) no en va entendre un borrall.
Quan, vint anys després, Edicions 62 va decidir recuperar la seva traducció, el reusenc s’hi va negar, esgrimint que el tema ja no li interessava. Mentia, perquè, al cap d’uns mesos, va entregar a l’editorial una nova versió catalana del poema acompanyada d’una extensa anàlisi de l’obra més cèlebre d’Eliot. És aquest text (que inclou el poema original, la traducció, les notes d’Eliot, el comentari de Ferraté i les notes d’aquest al seu mateix comentari) el que Jordi Cornudella ha decidit retornar a les llibreries del país en una segona edició de Lectura de «La terra gastada» de T.S. Eliot.
Ferraté hi va treballar molt, moltíssim, però tinc la sensació que, malgrat els seus esforços, mai va arribar a entendre La terra gastada. No és una qüestió de talent, ni d'intel·ligència (qualitats que, al crític, no se li poden negar), sinó d’època, de cosmovisió. Publicat el 1977, l’anàlisi de Ferraté és fill del seu temps, un moment històric espiritualment incompatible amb aquell en què Eliot va començar a escriure. Per entendre-ho caldria situar-nos a finals de la Primera Guerra Mundial, moment en el qual fan eclosió autors com René Guénon, Ezra Pound (amic íntim d’Eliot i a qui està dedicat el poema) o Oswald Spengler, el qual amb La decadència d’Occident (1918-1923) va anticipar alguns dels temes de La terra gastada.
Aquests tres autors compartien amb Eliot un gran interès per la Tradició (en majúscules), és a dir, per les expressions d’un suposat ordre atàvic que el món modern estava erosionant a marxes forçades. L’emergència de l’individualisme, símptoma del final dels temps (Kali Yuga, segons l’hinduisme), els feia defensar un model de vida que pregonava la dissolució del jo poètic en un jo universal i que cadascú va interpretar a la seva manera. Guénon va fer-se musulmà; Pound, feixista; Eliot, anglicà. El cas és que tots ells van fer el possible per engendrar una literatura que, en paraules d’aquest darrer, “no fos l’expressió de la personalitat, sinó la fugida d’aquesta”, abraçant postulats esotèrics que transcendissin les lògiques de la vida terrenal.
Ferraté hi va treballar molt, moltíssim, però tinc la sensació que, malgrat els seus esforços, mai va arribar a entendre La terra gastada
Un exemple d’això el trobem en el poema més famós d’Eliot, en què els personatges que hi apareixen no són més que titelles en mans d’un destí que els arrossega. Per no ser, no són ni individus concrets, sinó éssers indefinits que canvien de sexe en cada vers i que, de passejar pel Pont de Londres una tarda de 1922 poden passar a ser veterans de les Guerres Púniques. Si a això li sumem la presència constant de cites que remeten a Dant, Baudelaire, Shakespeare, el Llibre d’Ezequiel i els Upanixads, ens adonarem que Eliot no percep l’autor com un ésser individual amb capacitat inventiva, sinó com el transmissor d’una Tradició que el precedeix i que es limita a reordenar com bonament pot.
Tal concepció de la tasca literària, encara vigent en algunes societats orientals, va ser completament desterrada d’Europa després de la Segona Guerra Mundial, quan el racionalisme (fos marxista o liberal) va conquerir les ments pensants del continent. Merescuda o no, la llufa de “feixistes” pesaria durant anys en molts dels seus representants, fent que noms com els de Spengler, Jünger o Pound siguin encara vistos amb cert recel per les gents benpensants. Si Eliot va sobreviure i va poder guanyar el Nobel de 1948 va ser gràcies a la transformació de la seva obra, que amb el pas dels anys va esdevenir menys críptica i més cristiana, allunyant-se definitivament de les pulsions esotèriques dels seus primers anys i duent-lo a lamentar-se públicament d’haver “enviat tants curiosos a una recerca inútil del tarot i el Sant Grial”.
Que Ferraté triï justament aquesta cita per començar la seva anàlisi de La terra gastada explica bastant bé la mena de lectura que en fa. Si les referències d’Eliot al llibre sobre el Grial de Jessie L. Weston i als assajos sobre religió i màgia de James George Frazer van dur més d’un individu a buscar significats ocults en els seus versos, Ferraté se'n va a l’altre extrem, abraçant una lectura de ressons formalistes que despulla el text del context històric en què va ser escrit. El crític en sap molt, i és capaç de trobar referències que a qualsevol altre li haguessin passat desapercebudes, però de tant filar prim, de tant parlar d’“unitats formals”, de “tons narratius”, de “punts de vista lírics subjectius”, de “jerarquies” i de “metonímies”, acaba fent encara més críptica la lectura del poema.
El crític en sap molt i és capaç de trobar referències que a qualsevol altre li haguessin passat desapercebudes, però de tant filar prim acaba fent encara més críptica la lectura del poema
Ens trobem, per tant, davant d’un producte que causa, en el lector mitjà, un efecte similar al que li provocaria una revisió de la Bíblia en clau filològica i que ignorés el seu caràcter de document històric i polític. Ferraté, massa concentrat a demostrar si els personatges que apareixen al poema són o deixen de ser reencarnacions del savi Tirèsies, s’oblida de parlar de la Primera Guerra Mundial, de la devastació moral que va causar i de la postura d’aquells que, com Eliot, van veure-hi l’oportunitat d’un renaixement espiritual. No és mala fe, sinó el producte d’una forma d’entendre la literatura que va voler desterrar l’esperit i substituir-lo per l’intel·lecte pur, fred, científic.
Producte d’això, m’atreviria a dir, és la creació d’una prosa més obscurantista que la d’Eliot, però que, a diferència de la d’aquest, no aspira a la salvació de l’ànima. Queda, tan sols, la subordinada llarga, feixuga, destinada a dir-nos coses tan poc transcendentals com que “és literalment cert, en el cas d’aquest poema com en el cas de tot poema, que, al nivell de la mera comunicació de l’obra com a producte literari destinat a exercir una funció determinada dins el joc dels intercanvis socials, l’emissor no és ningú més que la persona de l’autor i el receptor no és en cada cas ningú sinó la persona del lector”. I, això, ni comunica gaire ni s’entén especialment bé.