L'editorial Espasa acaba de publicar Imperio. De los tercios españoles a la América Hispana, un llibre il·lustrat pel pintor Augusto Ferrer-Dalmau que constitueix una apologia del colonialisme i del militarisme. Un llibre que parla de la història de l'exèrcit d'Espanya fins al segle XVIII, però que al darrera conté un clar missatge dirigit al present: Ferrer-Dalmau afirma que usa els pinzells com a "armes per donar a conèixer la nostra gloriosa història militar”, perquè “Vull que els espanyols sentin orgull". Al final del llibre, el missatge subliminal queda diàfanament clar. S'argumenta que la "llegenda negra" es fa patent, també, en "la construcció de les noves identidades periféricas". Per a Imperio només hi ha una identitat de veritat, l'espanyola, i aquesta es defensa per la força de les armes.
Un text per a un estil
Un dels misteris d'aquest llibre és que si bé en portada hi figura el nom d'Augusto Ferrer-Dalmau en un format que dóna a entendre que és l'autor de les pintures i del text, a l'interior s'indica que María Fidalgo-Casares és la responsable de l'"Edició i fixació del text". En realitat, en el llibre es parla més d'història militar que no pas de pintura i intenta ser una història de l'exèrcit espanyol i no un estudi sobre l'obra de Ferrer-Dalmau. El llibre adopta un llenguatge bel·licista i deixa ben clar els seus vincles amb el nacionalisme espanyol: "La idea d’imperi apareix unida al sorgiment de la nació espanyola, quan un poble adquireix el sentiment de pertinença a una comunitat i a un territori: Hispània”, adverteix en les primeres pàgines. Espanya tindria una essència immutable, vinculada a la romanització, al cristianisme i a una llengua, l'espanyola; en aquest context Al-Andalus no seria més que un parèntesi després del qual es "recuperaria" "la unitat perduda".
La "gesta"
Segons Imperio, la conquesta d'Amèrica hauria estat un "procés civilitzatori", una "epopeia heroica", composada de "proeses inimaginables", una "gegantina empresa, sense parangó en la història". El "descobriment" va "suposar l'ampliació del món fins aleshores conegut", el que suposa prescindir per complet de si els habitants d'Amèrica coneixien alguna cosa o no. De fet, argumenta que l'imperi espanyol va ser "generador" (a diferència dels "depredadors") perquè va "traspassar" la seva cultura. A la fi, arriba a la conclusió que mai no va haver-hi ni genocidi, ni conquesta, perquè tot es va limitar a unes "guerres civils" entre bàndols d'indígenes americans, un d'ells liderat per espanyols.
El supremacisme hispà
El text d'Imperio insisteix en diverses ocasions en el fet que és l'especificitat del caràcter nacional espanyol el que fa que els exèrcits espanyol vencin determinats combats. De fet, apunta que la conquesta americana només va ser possible per la “fèrria personalitat dels conquistadors”. Gràcies a ells, els "indígenes" haurien accedit als "llegats" de "la llengua i la cultura castellanes i la religió catòlica", suposadament superiors a les llengües, cultures i religions locals. Espanya hauria aconseguit que uns "pobles en l'Edat de Pedra van adquirir un progrés econòmic". Quan a l'obra es parla de la "Reconquista", es qualifica a alguns lluitadors musulmans de "fanàtics voluntaris"; els soldats espanyols, a Imperio, mai no són fanàtics, són "valerosos". I, de fet, no es té cap dubte que Espanya és un Estat superior a tota la resta, segons aquest text. Mentre durant el Renaixement "els Estats actuaran segons els seus interessos particulars, Espanya va ser l'única que va conservar un sentit transcendent i va identificar els seus propis fins amb l'universalisme i la unitat de la fe". De fet, es fa constar que l'Apòstol Jaume es va aparèixer en 14 ocasions a l'exèrcit espanyol entre 1518 i 1898.
Realisme?
En el llibre s'exalcen les obres de Ferrer-Dalmau tot apel·lant al seu realisme. En realitat, res més allunyat de la realitat. Les escenes de batalles d'aquest pintor es converteixen en autèntics posats destinats a crear una imatge d'heroïcitat; fins i tot els cadàvers estan acuradament col·locats per donar un toc èpic a l'escena. En les escenes de lluita a camp obert, els soldats porten uniformes impol·luts de colors llampants, amb vistosos complements, i Cervantes, a la batalla de Lepant, es manté ben dret a desgrat de patir una ferida. Els quadres de Ferrer-Dalmau semblen més catàlegs de moda renaixentista que no pas reproduccions realistes de batalles. A la guerra d'Imperio pot haver-hi mort i destrucció, però mai no hi ha por, ni humiliació, ni indignitat, ni injustícia...
Present i passat
El text fa front a les crítiques a l'imperialisme espanyol tot al·legant que no es pot valorar les seves actuacions amb criteris del present. Per tant, no poden prendre's en compte valors com la solidaritat, la justícia o la llibertat. En canvi, s'exalcen contínuament d'altres valors, suposadament intemporals i universals, com “la lleialtat, la honra, l’honor, la glorificació guerra”. Això sí, Imperio apunta que és una fal·làcia que els membres dels tercios fossin "pendencieros"; això seria un invent difós per la “historiografia anglosaxona i francesa”. Això sí, reconeix que en alguns casos els combatents dels tercios es van deixar vèncer per la "fúria espanyola" (literalment), indignats per l'impagament de les soldades.
Retorn a la "llegenda negra"
El text s'acaba amb un capítol dedicat a la "llegenda negra" en què s'argumenta que totes les crítiques a l'actuació de l'exèrcit espanyol procedirien de la "hispanofòbia". Es basarien en falsedats o en "fets distorsionats" que només pretendrien avantatjar als rivals d'Espanya i emmascarar "la intolerància dels països protestants". El llibre es refereix a "l'espoli perpetrat per altres potències" sense ni tan sols admetre en cap punt l'existència d'un espoli espanyol. Qüestionar el paper d'Espanya i del seu exèrcit en la història seria, directament, formar part de l'Antiespanya.
Ferrer-Dalmau i un exèrcit sense transició
Imperio tracta de minimitzar les actuacions de l'exèrcit espanyol a dins de les fronteres de l'Estat i prefereix centrar-se en les actuacions a l'exterior. De fet, sorprén que es digui que el Tractat d'Utrecht, del 1713, "segellarà la pau" en la Guerra de Successió, quan encara faltaven els episodis més violents del setge de Barcelona. Ferrer-Dalmau ha acumulat condecoracions de diferents unitats militars i de la Guàrdia Civil. Un reflex de fins a quin punt l'exèrcit espanyol, fins avui, està ben lluny dels referents democràtics que se li haurien de suposar a un cos públic en un estat democràtic.
Revival imperial
Imperio s'emmarca dins d'una onada d'exaltació de l'imperi espanyol, que va des de les novel·les d'Arturo Pérez-Reverte (citades, més d'una vegada com a font "seriosa" per Fidalgo-Casares) fins a la pel·lícula Magallanes, tot passant per les publicacions d'Elvira Roca Barea (elogiades pel ministre Josep Borrell, el minimitzador del genocidi nord-americà). Des d'alguns sectors del nacionalisme espanyol, l'orgull de ser espanyol aniria vinculat a la reivindicació de l'expansió territorial d'Espanya gràcies a l'exèrcit. Pérez-Reverte assegurava que "ningú, que jo sàpiga, pinta Espanya com Ferrer-Dalmau" i n'exaltava "l'admirable absència de complexos". Això vol dir, en realitat, que Imperio i l'obra de Ferrer-Dalmau argumenten la superioritat dels espanyols i exalcen l'ús sistemàtic de la força, per sí mateixa. La ultradreta no només està creixent a les urnes, sinó també als prestatges de les llibreries.