Si el Cruïlla basa el seu model d'èxit en l'eclecticisme, la jornada de clausura d'aquesta edició de 2024 -la més freqüentada de la història del festival, reunint a un total de 77.000 persones al llarg dels quatre dies- és el paradigma d'aquesta personalitat coctelera, juntant en un mateix cartell Pet Shop Boys, The Smashing Pumpkins i Johnny Marr, a qui se'ls han unit part de la plana major del pop en català amb Oques Grasses, The Tyets i Ginestà.
Pluja de hits
Johnny Marr és pura història del pop i del rock. Especialment conegut per haver estat el guitarrista de The Smiths, el seu currículum també amaga temporades militant en bandes icòniques com The Pretenders, The The, Electronic, Modest Mouse o The Cribs. Era un dels principals reclams de la vetllada, i la seva actuació no ha defraudat, menys quan el repertori ha passat pels himnes que va firmar juntament amb Morrissey: Panic, This Charming Man, How Soon Is Now.
Companys generacionals de Marr, Pet Shop Boys són altres de les eminències del pop, en el seu cas entès des del vessant electrònic, que han recalata dalt de tot del Cruïlla 2024. Neil Tennant, cantant que aquesta mateixa setmana celebrava el seu... ¡70 aniversari, i el teclaista Chris Lowe han aparegut sobre l'escenari del Parc del Fòrum abillats de cap a peus de blanc nuclear i amagats rere d'una màscara retrofuturista-tribal. Ha obert la nit Suburbia. A partir d'aquí res no podia sortir malament. Domino Dancing ha arribat quan portaríem mitja hora de concert, preludi d'una pluja de hits que ha estat torrencial. Paninaro, Always on My Mind, Go West, It's A Sin, West End Girls, Being Boring.
N'hi havia uns de millors
The Smashing Pumpkins, encara que no s'ho creguin, són una de les millors bandes de la història del rock, pedra angular de la banda sonora de la Generació Z, la que ofegava les seves penes entre els bramuls de grups de grunge. L'etapa que va de 1991 a 1998, de la publicació del seu àlbum de debut Gish al seu quatre llarg, Adore, deixant entre mig dos discos tan espectaculars com Siamese Dream i Mellon Collie and The Infinite Sadness; és senzillament espectacular. Després, entre anades i vingudes de membres, han anat traient discos en molts casos més que interessants, però que ningú no s'ha preocupat d'escoltar.
El problema de la banda del taciturn Billy Corgan és que han hagut de bregar amb la Síndrome Cristiano Ronaldo: eren boníssims, haurien estat els millors, però els va tocar coincidir en el temps amb un grup que va ser millor que ells: Nirvana
El problema de la banda del taciturn Billy Corgan és que han hagut de bregar amb la Síndrome Cristiano Ronaldo: eren boníssims, haurien estat els millors, però els va tocar coincidir en el temps amb un grup que va ser millor que ells: Nirvana. La realitat, però, dicta que el repertori de la banda de Chicago va sobrat de temes plusquamperfets. Ahir els van tocar tots en el concert colofó del Cruïlla 2024.
La vetllada es va iniciar amb The Everlasting Gaze i un rere l'altre, amb alguna sorpresa, com la versió del Zoo Station de U2, van anar desfilant Today, Tonight, Tonight, Ava Adore, Disarm, Bullet With Butterfly Wings, 1979, Cherub Rock i Zero regalant més d'un orgasme d'oïda a una parròquia que ja s'aproxima als cinquanta que va viure el concert de Smashing Pumpkings com un meravellós exercici nostàlgic. Al final coincidirem que Cristiano Ronaldo és un cretí, però també és molt bo.
