Els cinc convidats al Festival Internacional de Poesia de Barcelona d'enguany tenen una cosa en comú: prenen la poesia com a forma de resistència. No és casualitat. Mireia Calafell, coordinadora amb Àngels de Gregori de l'esdeveniment, explica que "en un món com el nostre en què hi ha presos polítics, exiliats i partits d'ultradreta que tenen poder", la poesia és necessària per a fer un "món més habitable, més poètic". Per això han decidit convidar a un kurd, Burhan Sömnez, que reivindica la seva cultura front a un Estat turc que la oprimeix; a una nord-americana, Rita Dove, fermament compromesa amb el feminisme i amb les lluites del col·lectiu afroamericà; a una sud-africana, Lebo Mashile, que reclama el paper de la poesia com a "esperança que mou les persones"; a un granadí, Luis García Montero, que entén la poesia com un exercici d'honestedat radical; i a una mallorquina, Antònia Vicens, que reclama el paper de la poesia com a eina de reivindicació en un món injust. El Festival Internacional de Poesia de Barcelona tindrà lloc aquest dijous, a les 21h, al Palau de la Música, comptarà amb la direcció artística de la Companyia Baró d'Evel, que oferirà una petita mostra dels seus espectacles, als límits entre el circ, la poesia i el teatre, amb la col·laboració de l'original quartet de corda Lassus Quartet. Encara hi ha entrades disponibles i es poden adquirir per internet.
Rita Dove, Burhan Sönmez, Antònia Vicens i Lebo Mashile.
La més reconeguda
La nord-americana Rita Dove és una de les poetes més reconegudes dels Estats Units (té 28 doctorats honoris causa). És una escriptora fermament compromesa amb el feminisme i amb els drets civils. Des de molt petita es va sentir fascinada pel so del llenguatge. Ha afirmat que ha necessitat anys per descobrir que la seva poesia ha de servir per descriure la comunitat afroamericana. "Ara vaig a les escoles a dir als joves que cantin les seves pròpies cançons, i que el públic les escoltarà, encara que no sigui com ells", ha explicat.
Un kurd resistent
El turc Burhan Sönmez ha estat un ferm defensor dels drets humans (i ha patit en pròpies carns la repressió del govern turc). A casa nostra és conegut, sobretot com a novel·lista per la seva obra Istambul, Istambul... A diferència de molts altres poetes, no ve d'una família d'intel·lectuals; Sönmez va créixer en una habitació compartida entre cinc nens i a casa seva només hi havia un llibre, l'Alcorà. Però la seva mare era cantant de cançó tradicional kurda, i la influència de la literatura oral del seu poble marcaria la seva obra. Sönmez va escolaritzar-se en turc, i per això escriu en turc. Malgrat tot, no para de reivindicar la llengua kurda, marginada i prohibida a bona part del seu territori, a desgrat de ser parlada per 20 milions de persones. Sömnez ha recordat que es va criar en una Turquia dividida entre feixistes i revolucionaris, amb un conflicte gravíssim ("com el que vivim ara", afegeix, àcidament). I la poesia li va servir per explicar tot aquest conflicte. I l'actual. Com en el seu poema "El pes que traginen els innocents".
El pes que traginen els innocents
No pregunteu a la sal no sap no pregunteu a la terra no veu
Les dones foren les primeres a plorar
En les seves mans nues un mirall i un ganivet
No pregunteu a l'aigua no sap no pregunteu a la fulla no veu
Les dones foren les primeres a plorar.
Poesia per trobar un lloc al món
Lebo Mashile va criar-se als Estats Units, perquè era filla d'exiliats sud-africans, però va retornar a Sudàfrica als 16 anys, quan es va acabar l'apartheid (tot i que hi havia fet estades en la seva infància). Practica la poesia oral, ha tret al carrer dos àlbums amb la col·laboració del músic Majola, ha publicat poemaris i també ha aconseguit èxits com a actriu. Assegura sentir-se una outsider on va: a Sud-àfrica o als Estats Units... "Jo sé que parlo molt i per això he volgut ser poeta, perquè la poesia permet articular allò que no està dit". Assegura que es sent molt rica pel fet que els seus pares li van llegar la llengua sotho. De fet, reivindica que la seva poesia és fruit de la tradició sotho i de tot un continent l'Àfrica. I té molt clar perquè serveixen els versos: "La poesia ha de ser una eina per ancorar un país. La poesia és l'esperança que mou les persones".
Vicens: Crec que vaig començar a escriure abans de saber llegir i escriure
Antònia Vicens. Foto: Lleonard Muntaner.
Escriptora veterana, poeta novella
Antònia Vicens va publicar el seu primer poemari el 2009, però des d'aleshores no ha parat i ja ha tret quatre llibres de poemes; de poemes "viscerals i radicals amb nom de dona", com diu la Mireia Calafell. Vicens explica que quan era nena estava angoixada: "No m'agradava el futur que m'esperava, el de les dones submises i desesperades d'aquest poble" i per construir "el seu somni i la seva llibertat" va recórrer a la paraula: "Crec que vaig començar a escriure abans de saber llegir i escriure", ha explicat. Però durant molt de temps es va dedicar a escriure novel·la, amb obres com 39º a l'ombra o La Santa. Afirma que ella no ha buscat mai la poesia, sinó que la poesia l'ha buscat a ella i al final va trobar-la. Reclama el paper de la poesia en un món injust, com en el que vivim: "No podem dir certes coses perquè ens perseguirien, però podem escriure poesia".