God Only Knows (com dirien els nois de la platja) que no soc amic dels titulars pescaclics. Bé, també ho sap l'Oriol Rodríguez, el cap de cultura i coordinador de Revers, amb qui acostumem a tenir els nostres estira-i-arronses sobre el tema. Però aquest cop no m'he pogut resistir… I tu, lector o lectora, que amb tota probabilitat fa nou anys que no et perds ni una sola edició del Vida, i segur que et mors de ganes de saber quin grup de culte sortirà del pastís durant el secret show amb què el festival vilanoví celebrarà el seu desè aniversari aquest dissabte, t'has deixat pescar com la carpa Juanita (el peix setantero que menjava amb cullereta i bevia a galet d'un porró, i que va situar —juntament amb la moto de Pere Tàpias— la capital del Garraf en el mapa). Però he decidit trair la confiança d’en Daniel Poveda, l’incaut director del certamen, que, sota jurament de silenci, va xivar-m’ho en el transcurs d’aquesta entrevista. O potser només jugo amb els teus sentiments, lector o lectora… En qualsevol cas, t'animo que continuïs llegint. T'agradarà, de debò. En Poveda parla molt bé, i explica coses molt interessants tot i que les meves preguntes són una mica idiotes. A més, potser hauré deixat pistes ocultes, rotllo backmasking, a través de les quals puguis deduir de quina banda es tracta i quin aclamat disc tocarà íntegrament. Qui sap. Hauràs de menjar-te l'entrevista fins al final.
Us definiu amb un claim que recorda a La traïció de les imatges de René Magritte: 'This is not a festival'. Aleshores, què és (o que no és) el Vida?
Sempre hem volgut un festival totalment diferent de tots els que hi havia a la resta de l'Estat: volíem que fos genuí, original, proper, i amb una programació molt nova i acurada, i no trobàvem un concepte que expliqués el certamen que fèiem millor que 'festival'. Però no ens sentim del tot còmodes amb el que representa un festival o un macrofestival avui dia. Se’m va acudir el 'this is not a festival', i tot i que al principi no ens agradava definir-nos amb una negació, amb el temps crec que ha quallat. Evidentment, som un festival: fem un cartell, dura tres dies, toquen bandes nacionals i internacionals... Ara cada cop hi ha més esdeveniments d'aquest tipus a altres parts del país, però creiem que el Vida ha complert amb una cosa que abans potser no existia: un certamen que posa el públic al centre, on l'important no és la quantitat sinó la qualitat, on els serveis funcionen... El nostre públic compra les entrades molt abans que traguem el cartell. Sabem que no necessitem la dictadura dels grans noms, perquè creiem que el concepte és prou genuí i el públic se sent estimat.
El Vida ha complert amb una cosa que abans potser no existia: un certamen que posa el públic al centre, on l'important no és la quantitat sinó la qualitat
El Vida va agafar el relleu del Faraday (que avui compliria 20 anys), que alhora va ser hereu del Verano Freak i altres esdeveniments anteriors celebrats a Vilanova i la Geltrú. D’altra banda, la capital del Garraf és des dels 90 i fins avui un brou de cultiu de bandes mítiques de l’escena independent catalana: Alias Galor, Biscuit, Tokyo Sex Destruction, Gentle Music Man… Què va ser primer, l'ou o la gallina?
Uhm… No sé què va venir primer, si els esdeveniments o l'escena, però el que tinc clar és la sort d'haver tingut els amics que he fet a la meva ciutat. Hem sigut molt neguitosos i ens hem especialitzat a seguir moviments culturals no només del nostre país, sinó d'altres països, sobretot d'Anglaterra i Estats Units. I no moviments necessàriament actuals. Des de molt jovenets vam interessar-nos per la música dels anys 60. I cada cop que escoltàvem un disc o llegíem un fanzin (recordo un que feia el Marc Argenter dels Flashback Five, el Pippermit), investigàvem i era meravellós, viatjàvem per aconseguir discos i tot això. Això feia que sovint sortíssim de la nostra ciutat i haguéssim de venir a Barcelona a la nit fins agafar el primer tren de tornada, i ens ho passàvem d'allò més bé. Però al final vam pensar que podíem fer algunes coses perquè l'oci i la cultura de Vilanova tinguessin la nostra impremta. A partir d'aquí vam començar a muntar els primers concerts, i això va fer que el Faraday tingués aquella ànima i el Vida hagi continuat amb aquesta manera d'entendre la cultura, on es barregen diferents dècades i diferents escenes subculturals, tot i que el Faraday era molt més especialitzat que el Vida, on la mirada és molt més oberta.
Sabem que no necessitem la dictadura dels grans noms, perquè creiem que el concepte és prou genuí i el públic se sent estimat
Vilanova té una escena molt potent que no tenen altres ciutats de grandària comparable. Perquè?
Perquè és una ciutat meravellosa per viure: té molts serveis i està molt ben connectada, jo me l'estimo molt, hi he viscut tota la vida... És una ciutat molt oberta al món de la cultura i a acollir aquestes propostes, especialment a l'estiu. Hi ha molt teixit associatiu, alguns esdeveniments promoguts per l'ajuntament i altres pels moviments juvenils i les associacions culturals. Nosaltres segurament som dels pocs professionals que vivim d'això durant tot l'any, però sempre ha sigut una ciutat molt disponible... Molta gent de fora de Vilanova em diu "sempre esteu de festa!", i no, no sempre estem de festa, simplement és una ciutat on es viu molt bé i als seus habitants ens agrada viure en comunitat.
Estàs venent massa la teva ciutat… A Barcelona, el preu de l’habitatge, de la vida i les polítiques municipals en relació a l’oci i la cultura, cada cop més restrictives, fan fora a tothom que no tingui un sou d’expat… No teniu por que us envaïm i us gentrifiquem?
És que tenim el peatge de 8 euros d'anada i 8 de tornada (més la gasolina) que fa que us ho repenseu molt... quan el treguin ja en parlarem. Així que al tanto si voleu venir a viure a Vilanova i heu d'anar a treballar a Barcelona. Fora bromes, sí que ens sembla important descentralitzar la cultura, i el que ens agradaria és que hi hagués més suport a la mobilitat, un pla més interessant per a les propostes que es fan fora de l'àrea metropolitana de Barcelona.
Ens sembla important descentralitzar la cultura, i el que ens agradaria és que hi hagués més suport a la mobilitat, un pla més interessant per a les propostes que es fan fora de l'àrea metropolitana de Barcelona
A banda de la bona programació, hi ha tres coses que sempre m’han cridat l’atenció del Vida: la primera, que no falti mai aigua de la font ni paper de vàter.
Realment, sempre multipliquem com mínim per dos els serveis als què estem obligats per llei. Volem que el públic tingui una experiència el més còmode possible.
Segona: la gran oferta gastronòmica. Qui menja a un festival?
Ganes no em falten, però jo ni dino ni sopo al festival, són coses que delego moltíssim a la responsable, que és la Irene Valencia i que ho ha fet molt bé des del primer any. Fins i tot li van donar un premi al festival amb millor restauració de l'Estat! És veritat que la zona de restauració és meravellosa... Volem que les panxes també estiguin contentes.
I tercera: la mida “humana” del sarau: que puguis veure tots els concerts a la primera fila i no hagis de fer mai cua a la barra.
Realment hi caben 25.000 persones per llei, però nosaltres no volem passar de les 10.000 per dia. A part, les grans actuacions mai no se solapen.
Realment hi caben 25.000 persones per llei, però nosaltres no volem passar de les 10.000 per dia. A part, les grans actuacions mai no se solapen
Com diria la meva iaia, en aquests 10 anys el Vida “no ha engreixat, ha crescut a lo ample”-
Això sí! Créixer de manera horitzontal és una de les coses que sempre hem tingut claríssimes: som melòmans, ens agrada molt la cultura, estar al costat de les noves propostes... Hem sigut pioners a apostar per talents emergents: vam tenir a Rosalía abans que tragués el primer disc, i a Rigoberta Bandini, o a escala internacional un Father John Misty o un Benjamin Clementine, o artistes novells com els Fontaines D.C. o Shame... això ja ho tenia el Faraday, que va portar a molts artistes per primer cop al nostre país. Aquest any hi ha un grup molt important que són els Cannons, i també els Cucamares. També vam decidir fer una discogràfica i un management per estar a prop de l'escena del nostre país. A Madrid estan fent molt bé les coses pel que fa a escena, i nosaltres, en l'àmbit català, també volem estar molt a prop dels nostres artistes, i fent que el Vida sigui un suport —i no una invasió— de l'escena que ells mateixos volen crear. D'altra banda, posem a disposició un nou projecte que es diu Vida for Musicians, el nou centre artístic de difusió digital on l'artista pot fer coses com gravar un disc, produir, gravar videoclips (tenim professionals i tot el material necessari), preparar un directe, fer un primer concert de gira, rodes de premsa, exposicions, teatre cinema... És una nau industrial al costat de la Masia d'en Cabanyes, i aquests dies tindrem assajant a la M.I.A i a Vance Joy. L'any passat vam tenir als Libertines.
Volem estar molt a prop dels nostres artistes, i fent que el Vida sigui un suport —i no una invasió— de l'escena que ells mateixos volen crear
Als escenaris del Vida (com en molts festivals grans i petits) podem veure lones de grans marques… És la brandalització el preu a pagar per mantenir la mida del festival? Com viviu la relació amb els patrocinadors?
Sí, és una pregunta molt interessant, perquè crec que som un bon exemple de com es pot generar una bona connexió entre el públic, els artistes, l'entorn i els patrocinadors que volen la teva foto. Nosaltres no deixem entrar a cap patrocinador per fer cap acció dintre del nostre festival: les fem totes nosaltres, i les integrem dins del nostre entorn. Al començament sempre s'espanten, però ens és igual, perquè has de sentir orgull pel teu propi projecte i no deixar que t'envaeixin les marques. Amb tot, s'ha de reconèixer que així com a Anglaterra qualsevol festival pot posar l'entrada a 200 pounds i no cal que hi entri cap patrocinador, ni ajudes de cap administració, aquí la cultura s'ha vist amb uns altres ulls. Hi ha moltes activitats gratuïtes, i el públic mainstream no està disposat a pagar per nous artistes. Nosaltres hem hagut de trobar un equilibri. Estem molt contents en aquest sentit.
The Libertines, The Charlatans, Primal Scream, Ride… pel Vida han desfilat una gran quantitat de bandes angleses (algunes molt hooliganeres) que no acostumen a fer escala a Vilanova. Què els hi ha semblat la ciutat? Els hi ha agradat el xató? Han fet balconing? Han escoltat discos del Pere Tàpias? Els hi heu explicat la història de la carpa Juanita?… Podries explicar-me algunes anècdotes?
Soc la persona menys adient per parlar-te d'això. Molts d'aquests artistes són molt amics meus, però quan venen al festival faig la funció de director, i intento guardar una distància de seguretat perquè no es generin confiances que facin que ningú passi per sobre del meu equip de treball, que han estat tot l'any treballant. Així què intento no estar a prop dels artistes... T'explicaré només una, va, que aquesta t'agradarà: els Madness van estar a punt de cancel·lar en últim moment, i el seu mànager va arribar a amenaçar-me de mort... I jo no sabia per què em volia matar... Feia mesos que programàvem les proves de so (els grups grans tenen 2-3 hores de proves), i ells no responien a cap correu... Després d'insistir van dir-nos 'Madness no fa proves de so des del 1984'... Encara estic rient... I es van presentar 45 minuts abans del concert, sense polseres ni res... són els Madness. El baixista i el saxofonista van entrar i van anar directament a menjar, i l'Ian, que és un dels meus millors amics i té un restaurant meravellós a Vilanova anomenat Local, i és el que dona de menjar als artistes, va dir-los 'si no porteu tiquet, no podeu sopar. No ticket, no food.' El cap de restauració no té per què saber qui són els Madness, i no sé ni si tu o jo podríem reconèixer al baixista i al saxofonista avui dia. Jo sempre pujo a l'últim moment a parlar amb els artistes per demanar-los que diguin 'bona nit Vilanova' (si no sempre diuen Barcelona), i amb el cantant molt bé, però el mànager em va amenaçar de mort. Finalment, vam parlar amb el xef i van sortir a tocar... Per cert, tenim un grup sorpresa dissabte que t'encantarà, però és top secret... A més, potser em cancel·len a última hora, ves a saber. No pots publicar-ho perquè si ho fas pagaré el peatge i vindré a Barcelona a matar-te, com el mànager dels Madness, t'ho juro: són els S*********, que vindran a tocar íntegrament el I ****** ****, que fa 30 anys. Serà increïble.