Una de les meves aficions és desenvolupar la saga Skørdåt. Són unes aventures espacials ambientades en el món de l'hampa del futur, ideal per a adolescents. En els diàlegs floreixen els col·loquialismes genuïns (perquè us en feu una idea: quan es tradueix al castellà, francès o italià, la feinada que tenen els traductors en segons quines paraules o expressions catalanes, de tan arrelades que són). Una estudiant de pares estrangers va decidir fer un estudi sobre el vocabulari que hi surt. A les conclusions del treball, la noia va indicar que s'havia quedat pasta de moniato al veure la frescor del català. Deia que no tenia ni idea que el català pogués ser tan ric i expressiu. Per a ella, el català era una llengua avorrida, rígida, insípida (cosa que vol dir que per a ella el castellà és fresc i viu).

El sistema educatiu difon un català avorrit, rígid i insípid. I per què?

El comentari d'aquesta estudiant em va fer pensar. Com és que la gent jove crescuda a Catalunya veu el català així? La conclusió és que el sistema educatiu difon un català avorrit, rígid i insípid. I per què? Doncs perquè el sistema educatiu amaga el català espontani i fresc que es troba en les converses de paletes, instal·ladors o mecànics quan parlen a l'hora d'esmorzar o inclús quan treballen; o dels amigatxos que es troben al bar per a veure el partit del Barça a la tele. Allà es diuen una quantitat enorme de col·loquialismes genuïns. Però això, en el sistema educatiu, és amagat. En part s'explica perquè les classes de llengua (i això val també per al francès o el castellà) estan pensades per a difondre un model d'idioma formal. Però si això no es complementa amb un bon ensenyament de la llengua viva, el resultat és que els docents de català, enderiats en una llengua culta i pulcra, transmeten un idioma encarcarat, que lògicament allunya el jovent del català (amb l'afegitó que, a més, als instituts es difon una sintaxi espessa i, quan s'ensenyen els pronoms febles, es fa com si fossin la taula periòdica dels elements químics, en comptes de transmetre'n la lògica comunicativa, cosa que faria que s'entenguessin en un buf). I malgrat que teòricament, en el currículum, hi ha una lliçó dedicada a explicar el nivell lingüístic col·loquial, no deixa de ser una classe teòrica amb tres o quatre exemples i avall. Resultat? Per al jovent, el català és avorrit.

Un camp on l'audiovisual no acaba de fer bé la seva feina

El món audiovisual també té la seva part de responsabilitat. Des del 2010 cap aquí (aproximadament), en el doblatge en català no és estrany trobar-se l'adjectiu puto -a com a intensificador (per exemple, Agafa el puto cotxe i 'nem's-en ara mateix!); abans, aquest mot no apareixia en el doblatge. Però és clarament un castellanisme. Si pregunteu per què usen aquesta paraula, us respondran que és el que es diu. Però la contrapregunta cau pel seu propi pes: ara resulta que el mot refotut -uda ha deixat d'existir per art de màgia, i que ningú no és capaç de dir una frase com Agafa el fotut cotxe i 'nem's-en ara mateix! En realitat, la gent del doblatge no ha tingut l'espurna de pensar que, en català, això es diu així.

Això es pot reconduir? En el següent article veurem que sí.