En l'article anterior vèiem que al jovent se li amaga el català col·loquial. Això, es pot reconduir? Sí, i només cal pouar en la parla espontània. Vegem-ho: quanta gent no diu pillar per a 'entendre (una cosa)'? Això és un calc del castellà. I com es diu en català? Doncs molt fàcil: pescar (i també plegar) (Noi, no pesques res del que et diuen!). Alhora, qui usi pillar significant 'obtindre un benefici' en té prou amb sucar (Els polítics sempre estan a veure què suquen) i, també, pescar (Ves a veure què pesques, d'aquest projecte, segur que et caurà una bona morterada).

En castellà s'usa el mot pollo (o follón) per a referir-se a una situació complicada i enrevessada. Hi ha gent que ho tradueix tal qual: pollastre. Quina traducció més aixxxx...! Qui diu això té el cap a una altra banda, ja que tota la vida s'ha dit merder (o sidral): Quin merder s'ha muntat, a la reunió! Sí, noi, un sidral de cal Déu! El primer mot val també per al castellanisme marron.

Un gavadal de paraules fresques de nassos

I d'exemples, a cabassos. Si algú diu rotllo per a una 'cosa pesada', com que és un castellanisme, pot fer servir la manera com ho diuen a Mallorca: pesadura (Quina pesadura, la classe de mates!), que s'entén encara que no ho hagis sentit mai. Si algú vol dir 'treballar', no cal currar (castellanisme), tenim l'imponent pencar (Quan és l'hora de pencar, a aquest sempre li ve una nyonya de ca l'ample). Si algú fa matràfoles, no cal el castellanisme trapicheo: hi ha el superexpressiu xipot (Què fas? Fent xipots? Que no veus que un dia o altre et pescaran!?). Si un es troba una oportunitat de negoci fàcil, és una bicoca i no un chanchullo (Mon cosí sempre està trobant bicoques, en el mercat de cotxes de segona mà, i ha fotut una calerada de mil dimonis).

Molt gent s'ha posat a dir pavo per a referir-se a un individu i a una unitat monetària. Ja veieu quina autoestima tan baixa tenen els comunicadors en català que fan servir aquest mot en comptes de buscar una forma com cal. En el primer cas tenim paio (paraula no usada en castellà). En el segon sempre s'havia dit cuca (Quant demanen per aquesta andròmina? Mil cuques? Estan sonats!). Ja que parlem de diners, hi ha qui empra el castellanisme panoja, però això els valencians ho diuen ben bé: panís (El meu veí té molt de panís, per això fa festes tan a sovint en sa casa!). A l'Urgell podreu sentir pistrincs. I tenim un mot superarrelat: calés, i també quartos (Si sabessis els quartos que ha fet, aquest, estafant la gent! Té més calés que tu i jo!).

Per a quan algú ha de pagar els plats trencats, hi ha qui diu pringar, pres del castellà. No cal: d'això, a Girona, en diuen llepar (els cantants gironins de música juvenil el diuen) (Si t'enxampen, lleparàs, nano!). El significat original de pringar és quedar embrutat per una substància viscosa (ecs!): d'això, també hi ha qui en diu el castellanisme pringar-se, però és envescar-se o enviscar-se.

I si no ens ve al cap el mot genuí? Cap problema: l'inventem i avall. Que no saps com dir finde? Doncs tal qual: capde (es pronuncia "cadde", perquè l'expressió cap de setmana també es pronuncia així). Fàcil, eh que sí?