Aquesta és una història que acaba el 27 d'abril de 1972 a Sant Cugat del Vallès, quan un home es pren la vida després d'haver escrit una de les obres poètiques més breus però genials de la literatura catalana del segle XX. A vegades els finals serveixen per cridar la curiositat dels inicis, per això aquesta història comença el dia 20 de maig de 1922 a Reus, quan neix algú a qui bategen amb el nom de Gabriel. En realitat, però, el protagonista de la història no esdevé Història, en majúscules, fins que no decideix posar-se a escriure amb el cognom que ell tria, no pas el que té: Ferrater, amb l'erra final que no sabrà mai pronunciar bé. D'aquesta història en penja, també, la història d'aquesta humil columna en la qual durant dos mesos hem llegit i comentat vuit dels poemes més importants de Les dones i els dies, per això avui, per finalitzar-la com cal el dia del centenari de Gabriel Ferrater, no podíem acabar de cap altra forma la sèrie que amb Fi del món. La raó és ben senzilla: el poema no parla d'un final, sinó d'un inici. El poema, de fet, no parla de Ferrater, sinó de nosaltres.
Per entendre'l bé, com hem fet cada setmana, parlarem de cine i direm que Fi del món també parla d'Spike Jonze i Soffia Coppola, que no saben que avui Ferrater compliria cent anys, però sí que haurien de saber que el reusenc ja havia escrit l'any 1960 un poema que explicava precisament el que tots dos van fer amb les seves dues pel·lícules més conegudes: crear, des del dolor, una obra artística que servís per explicar la fi d'un món. El dels dos cineastes, en comú, va acabar-se el 2003, quan van divorciar-se després de quatre anys de matrimoni i gairebé deu de relació amorosa. Pocs mesos després, la directora va estrenar Lost in translation, un film que evidencia dues versions diferents de la soledat i amb Scarlett Johansson en el paper protagonista femení. Deu anys després, Jonze va decidir escriure la seva particular carta d'amor a la seva ex amb Her, potser per això també va triar Scarlett Johansson com a protagonista femenina, però amb la diferència que aquesta vegada era invisible, igual com ho era Coppola en la seva vida: a Her, un adorable escriptor interpretat per Joachim Phoenix s'enamora del seu sistema operatiu virtual, una mena de Siri amb veu de Johansson i que representa més que mai la fina línia que separa l'amor del desamor. L'enamorament irreal del dolor real per la manca d'amor. L'absència de la presència. El desig del record d'aquell desig, vaja.
Fi del món no parla del desamor, sinó de l'experiència d'assumir el desamor, que no és el mateix.
Què hi ha després de l'amor, doncs? Inevitablement, dolor, segurament per això el romanticisme ha tractat sempre el desamor de manera lacrimògena, embafadora i plena de patetisme. Si alguna cosa no és la poesia de Gabriel Ferrater, però, és això, per aquest motiu Fi del món no parla del desamor, sinó de l'experiència d'assumir el desamor, que no és el mateix. El text es construeix a partir d'aquesta experiència i la poesia li serveix a Ferrater per guarir el dolor, igual com el cinema li serveix a Jonze per plasmar en una pel·lícula l'experiència d'una ruptura, no pas la ruptura en si. Escriure, doncs, es converteix en una forma de teràpia personal en la qual les paraules són l'aigua per netejar el passat i purificar-se, per això són les paraules les que ho van negant tot, ja que la poesia es filtra en tots els instants de l'existència. I de mica en mica, les llàgrimes ja no fan mal, el dur trajecte de la soledat per un camí enfangat ja no és costós i el dolor, a poc a poc, sembla diluir-se: "tot cau/ amb una fressa lenta i molla, i flota/ sense figura, o s'enfonsa per sempre".
"Sovint sento que ja he sentit tot el que podré sentir mai, i que d'ara endavant ja no sentiré mai més res nou, sinó simples versions més petites d'allò que ja he sentit", diu el personatge de Theodore a Her, però el seu creador, Spike Jonze, està escrivint sense adonar-se les últimes versions d'allò que ja ha sentit, igual com Ferrater escriu al segon vers del poema "no sé res més de tu". Aquell món que abans era amor i ara és lament, el seu món, està a punt d'acabar. Tot està a punt de caure, tot està a punt de desaparèixer i tot està a punt de fer simplement sentit, ja que el significat de tot plegat haurà vençut el significant inicial. Al final del poema, després d'aquesta aigua de paraules, tot ja s'ha esvaït i fins i tot s'ha pogut oblidar el record inicial que havia provocat el dolor: "ja no sé res més de tu", diu l'últim vers, perquè l'experiència ha acabat i la poesia l'ha sanat. Ja no en sap res més. Tot fa sentit, només sentit, perquè la fi del món esclata sempre amb un desamor, però acaba sempre quan aquest desamor troba la seva pròpia fi del món.